19.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.03.2023 - 15:06
Escric aquest article editorial abans de començar el partit de futbol que ha de jugar el FC Barcelona i el Reial Madrid. No sóc cap expert en esports però arribe al punt d’entendre que la situació és més calenta que no ho ha estat durant anys. Aquest migdia les dues directives, seguint una d’aquelles tradicions que ningú no sap d’on ixen, havien de dinar plegades. No solament no hi han dinat, sinó que Florentino Pérez, l’home-estat de l’equip-estat, ni tan sols s’ha desplaçat a Barcelona i no serà al Camp Nou, com tocaria protocol·làriament. Em conten que ho ha justificat dient que anar-hi era perillós pel clima que s’ha creat. Allò de les mirades d’odi que explicaven els guàrdies civils en el judici contra el procés sembla que ha fet fortuna. Ves que no tanquen el Camp Nou –o com es diga ara– per això.
Alguns col·legues de la redacció molt ben documentats m’han dit aquests dies que tenien la impressió que amb aquest afer Negreira tornem a ser enmig d’una “operació Catalunya”. La mateixa mena de manipulació mediàtica, la mateixa intencionalitat de fer mal amb mitjans gens ortodoxos, el mateix recurs a una justícia que no podria ser –i encara menys en aquest terreny– imparcial ni justa. La sorprenent personació en la causa d’un Pedro Sánchez que creu que no cal investigar Pegasus però el Barça sí. I un objectiu claríssim a l’horitzó: abatre Jan Laporta –que ho té tot: és independentista de pedra picada, cruyffista i expansiu– i diluir un club que, com alguns altres però amb molta més potència, continua representant Catalunya malgrat tot això que ha passat. Malgrat, per exemple, les darreres juntes directives i tots els intents d’esgarriar-lo.
L’explicació em sembla plausible, vist que l’acusació no té ni cap ni peus. Si un afeccionat extraterrestre veiés tots els partits de la lliga espanyola i hagués de dir quin és l’equip afavorit pels àrbitres, les opcions que assenyalàs el Barça serien nul·les. Però jo no em ficaré ara en aquests vespers. Ja sabeu que a VilaWeb no seguim els esports, llevat del vessant social, de manera que em concentraré en això.
És evident que el futbol viu una època molt sorprenent, amb l’aparició dels equips comprats pels estats –el catarès PSG parisenc, per exemple– que amenacen la manera tradicional d’entendre la competició, l’esport. I tot això amb uns diners que els equips tradicionals no poden ni somniar. Fa anys Florentino Pérez, gràcies als ajuts estatals, comprava qui volia i ara ja no ho pot fer.
Fa pocs mesos, aquest canvi històric havia fet acostar posicions entre el Barça i el Madrid, insòlitament, de manera que es convertiren en els màxims impulsors de la Superlliga europea. Era evident que en l’arena mundial aquella aliança tenia trellat, per damunt de les divergències entre ells; els convenia a tots dos. Però, de sobte, som ací: amb les relacions pràcticament trencades, sense entendre com ha anat tot plegat.
Jo intuesc què ha passat perquè en definitiva ho interprete com la repetició d’un patró general, més enllà del futbol, més enllà de l’esport i de qualsevol circumstància. Enmig de l’embolic organitzat pel cas Negreira aquest, el Reial Madrid ha vist una oportunitat de fer desaparèixer el Barça –tot allò de fer-lo baixar a segona o de no deixar-lo jugar a Europa– i s’hi ha abocat. Perquè, malgrat les raons comercials, la seua concepció del món és que el Reial Madrid és Espanya i Espanya és el Reial Madrid. I ningú més no hauria de fer-li ombra. En relació amb això, recorde la indignació d’una amiga del poble, Librada, fervorosa partidària del València CF. Com sabeu, el Madrid va jugar dures finals de la Champions League contra els xotos i a ella li va bullir la sang quan els afeccionats madrilenys li digueren a la cara que s’havien de deixar guanyar perquè el València no era res, però el Madrid representava Espanya i, per tant, també representava els afeccionats del València. Santa paciència…
He dit abans que el Madrid es comportava així malgrat allò que diu la raó comercial, i això és ben significatiu de la irracionalitat nacionalista espanyola. La lliga espanyola sense els Barça-Madrid no ven ni quatre caramels al món. Si, manu militari, fessen baixar el Barça a la segona divisió, doncs, qui més se’n ressentiria seria la caixa de la lliga i la del Madrid. Però, és clar, no els demaneu racionalitat, a aquesta gent. No és que no suporten els Països Catalans –ara volen endur-se la mascletà a Madrid!–, és que no aguanten res que contradiga el seu disseny d’Espanya, que és un centre a Madrid, on tot comença i acaba, i un desert perifèric i radial que servesca per a alimentar la capital, i para de comptar. Un esquema en què aquesta gran ciutat europea que és Barcelona, per a ells, és un gra al cul desesperant.
PS. Aquesta setmana serà especialment interessant en l’àmbit polític. Mocions de censura avui a París, moció de censura demà a Madrid, el filibusterisme contra la comissió Pegasus del Parlament Europeu, el començament de la campanya de les eleccions d’Andorra, l’embolic dels bancs suïssos i els altres i moltes més coses que us anirem explicant en tot moment en aquestes pàgines. Gràcies pel suport als subscriptors i molt particularment per la gran acollida que ha tingut ‘La tertúlia proscrita’.
Molt curiosa, la reclusió del senyor Pérez a Madrid. El seu equip, és un erm, com la seua empresa, ciutat i país. Només podien viure dels altres. I ara no tenen diners per fitxar grans jugadors. I pedrera no en deuen tindre. A molts punts del Barça, ho tenen pelut. De manera que rebenten el joc. Veurem si el senyor Sánchez ix indemne de la comissió d’investigació del Catalangate. Esperem que tampoc.