Avui es compleixen els vint-i-cinc anys de Barcelona 92. Ho aclariré d’entrada: jo era d’aquella minoria que estàvem en contra dels Jocs i els vaig viure amb un dolor particular per la detenció i les tortures dels independentistes de l’operació Garzón i per les seues derivades, com ara la suspensió de la tertúlia de ‘L’orquestra’ de Catalunya Ràdio. Estic content d’haver-m’hi oposat.

Però no faré un article en contra dels Jocs, avui. El temps fa que la visió de les coses es faça més complexa, i amb el pas dels anys he après que també hi va haver una part, en aquells Jocs Olímpics d’estiu, que ha acabat essent positiva. Algunes de les coses que van passar van servir per a apoderar una part dels nostres ciutadans en una forma que jo, aleshores, no era capaç de veure. Se’m presenta, per tant, una celebració molt complexa, i és d’això que voldria parlar.

Per una banda, Barcelona 92 –Espanya 92, amb Madrid i Sevilla– va significar el paroxisme d’un model polític i econòmic que la crisi de 1993 i l’arribada del PP al poder, a final d’aquella dècada, van deixar reduït a poca cosa. Avui es veu molt clar quina significació tenien algunes de les coses que aleshores semblaven normals, o s’esdevenien com si fossen normals. Tot i que no ho eren. Com ara, construir un tren AVE entre Madrid i Sevilla i no pas entre Barcelona i València, per criteris només polítics. O permetre operacions urbanístiques majúscules com la Vila Olímpica. O diluir Barcelona amb la catastròfica Expo de Sevilla i amb la discreta capital europea de Madrid per evitar massa protagonisme català. O fer servir les clavegueres de l’estat per a detenir i torturar de manera impune. O tapar les vergonyes, fins i tot les pornogràfiques, del rei de torn, lloant servilment qualsevol cosa que feien ell i la seua família. O intentar confrontar Barcelona amb Catalunya generant una guerra de banderes que ningú no entengué. O…

Al costat d’això, però, cal reconèixer que hi va haver una Barcelona que es va tornar orgullosa d’ella mateixa. Que va passar de ser el Titànic que preveien els mateixos que ara signen manifestos perquè no votem, a ser una de les capitals globals. Els voluntaris, certament, van prefigurar la feina immensa que seria capaç de fer, una vegada i una altra, la societat civil en aquest país. Molta gent va deixar la pell en allò que creia i va treballar amb un rigor enorme, pel bé del nom de Barcelona –aquests dies, un subscriptor de VilaWeb, Antoni Morell, m’ha explicat en detall la seriositat i el rigor amb els qual ell i més gent, aleshores en el comitè organitzador, treballaven–. I els catalans vam passar, malgrat tot, a ser escocesos. El món va ser conscient que existíem i que érem alguna cosa peculiar. Sense entendre gaire bé quina, encara, però ja no barrejats i indiferents.

De la mà de Pasqual Maragall, Barcelona 92 va intentar ser la darrera opció per a crear una Espanya flexible i plural, còmoda per als catalans. I, fins a cert punt, ho va aconseguir. Juan Carlos va entrar a la cerimònia inaugural mentre sonaven ‘Els Segadors’, presentats com l’himne nacional de Catalunya. El batlle olímpic va intentar traduir tot això en acció política amb el nou estatut, però el PSOE ja s’havia embrutat amb els GAL i la corrupció, i havia deixat pas a un José Maria Aznar que significava el retorn al franquisme sociològic. Avui, aquella escena amb el monarca és, simplement, impensable. Espanya ha anat cap enrere i no hi tornarà mai, allà.

Vint-i-cinc anys després, la cosa que importa en realitat és la constatació d’això, més enllà de les posicions que els uns i els altres haguérem sostingut aleshores. I ens permet –em permet, almenys, a mi– de repassar aquells dies sense agror, i trobar el seu encaix en el moment que vivim. Malgrat el dolor personal que sent per tot allò per què van passar molts amics meus, un dolor que encara no em deixa respirar de gust i que supose i espere que no m’ho deixarà fer mai.