De codificadors de llengües, a casa nostra sorprenentment no sols hem tingut el mestre Pompeu Fabra, de qui celebrem enguany el centenari. A l’Amèrica Llatina, des de mitjan segle passat, religiosos com Bartomeu Melià han fet una important feina per a normativitzar i normalitzar llengües ameríndies, en el seu cas el guaraní al Paraguai. Tornant a Europa, el 1986 el lingüista Xavier Lamuela va fer una proposta de codificació del furlà una de les llengües romàniques més desconegudes i aïllades, enmig dels Alps. I l’últim a afegir-se a la llista és el professor Carles Múrcia. Juntament amb l’escriptor Salem Zenia, és l’autor del primer diccionari amazic-català / català-amazic), del qual ara ha aparegut la versió en línia, amb una important tasca al darrere per a estandarditzar aquest també poc conegut idioma parlat discontínuament en un ampli territori al nord de l’Àfrica, d’Egipte a l’Atlàntic i de la Mediterrània al Sàhara, i que gràcies a la immigració és la tercera llengua més parlada a Catalunya.

Hem entrevistat Carles Múrcia perquè ens parli extensament de l’important diccionari i ens introdueixi, també, a la llengua i cultura amazigues, tan pròximes a nosaltres i alhora allunyades.

–Amazic o amazics? És a dir, hem de parlar d’una llengua o de moltes llengües?
–Nosaltres fem servir el terme diasistema. L’amazic té quatre blocs dialectals principals: el del nord o septentrional, que inclou tots els dialectes del Marroc i d’Algèria, a més dels de Tunísia (poquets) i d’un enclavament costaner a Líbia; els orientals, que serien la major part dels dialectes de Líbia, inclosos els de les muntanyes i oasis, i també el d’Egipte, a Siwa; el meridional, que té un sol representant, el tuareg; i l’occidental, amb dos representants, el zenaga, que es parla a Mauritània, a la vora del riu Senegal, i el tetserret, que fa poc que va ser documentat, amb una sola comunitat que el parla, a Níger. L’occidental, com es pot deduir, està en procés d’extinció perquè al zenaga li queden pocs parlants, només hi ha tres tribus que el parlen i ja no són monolingües, i el tetserret és una comunitat molt petita.

–En conjunt, quanta gent el parla?
–No sabem quants parlants té l’amazic perquè no n’hi ha censos lingüístics fiables, però més de vint milions segur. Demogràficament, la meitat dels amazics són al Marroc. Si posem que hi ha més de vint milions d’amazigòfons, fàcilment més de deu són al Marroc. I la major part de l’altra meitat viuen a Algèria. Entre el Marroc i Algèria hi ha més del 90% d’amazigòfons. Del 10% restant, una gran part són els tuaregs, i finalment hi ha la gent escampada per oasis i regions muntanyoses o illes de Líbia, Egipte i Mauritània. El nostre diccionari es basa en el diasistema amazic septentrional, que abasta del Marroc fins a una part de Líbia, però a la pràctica els dialectes que hem explotat de manera més sistemàtica són els del Marroc i d’Algèria.

–El diccionari, doncs, es basa en més d’un dialecte?
–Exacte, es basa en un model d’estandardització que es diu composicional plural, i que ja va ser proposat l’any 1995 en una tesi doctoral de Carles Castellanos (UAB). Les raons són de diversa mena: n’hi ha de geogràfiques, d’històriques i d’antropològiques. La societat amaziga és horitzontal, és a dir, no té centre de poder, i les tribus tenen un funcionament horitzontal. Per tant, l’única manera de fer un estàndard que respecti el funcionament de la societat amaziga ha de ser composicional i plural, no pot ser ni unitari ni de cap altra mena. De fet, som els únics que hem llançat aquesta proposta, perquè al Marroc treballen amb un model que no estandarditza el diasistema septentrional en el seu conjunt, sinó només l’amazic marroquí, sense tenir en compte que no hi ha una divisió dialectal que es correspongui amb les fronteres. I a Algèria han optat per un model independent, és a dir, van començar a estandarditzar el seu dialecte, el cabilenc bàsicament, i la resta no l’han tinguda gaire en compte. En el nostre cas ens basem en les variants del bloc septentrional i a través d’un sistema d’abreviatures incloem en l’estàndard les variants formals i semàntiques que gaudeixen de prestigi a cada geolecte, dividits al seu torn en dos grans blocs molt clars: els dialectes zenates i els no zenates. Hem definit realment quins són els dos blocs que componen l’amazic septentrional, i ho hem portat fins a les últimes conseqüències en la codificació. La selecció lèxica del nostre diccionari es basa en aquest model composicional i plural. Per tant, és un sol diccionari, una sola gramàtica (perquè també inclou un compendi gramatical), però la variació és inclosa en l’estàndard.

–A banda moltes variants dialectals, l’amazic a sobre té tres alfabets!
–Sí. Nosaltres n’hem utilitzat dos, el tifinag, que és el propi, i el llatí. L’àrab, no l’hem fet servir. Històricament el més antic és el tifinag,  amb documentació de més de tres mil anys d’antiguitat. Durant tot el primer mil·lenni abans de Crist hi ha epigrafia, anomenada líbica a tot el nord de l’Àfrica, i aquest alfabet tradicional ha estat mantingut ininterrompudament pels tuaregs, que no han deixat mai de transmetre’l de pares a fills. Més al nord, al Marroc i Algèria, es va perdre: des de l’edat mitjana no hi ha restes d’escriptura tifinag, només hi ha inscripcions antigues. Se suposa que juntament amb l’arabització i la islamització es va perdre l’ús escripturari de la llengua. El que hi ha durant tota l’edat mitjana, de manera disseminada, és la utilització de l’alfabet àrab per a escriure l’amazic. Però sempre en cercles restringits, de gent lletrada i religiosa, mai d’ús popular. Això d’escriure en àrab s’ha mantingut fins al segle XIX, aproximadament, i fins a èpoques més recents en algunes regions. A més, des del 1830, moment de la presa d’Alger, els colonitzadors francesos van adoptar l’alfabet llatí per a escriure l’amazic. Els últims decennis del segle passat, el 1970 i 1980, trobem en primer lloc la gent que tenia aquesta tradició i formació europees, i usava el llatí; en segon lloc, la gent que encara mantenia els usos tradicionals, lligats a l’islam, que feia servir l’alifat; i, finalment, cada vegada hi havia més militants que el que feien era adaptar el tifinag, l’escriptura tradicional mantinguda pels tuaregs i icònicament pertot arreu, als usos de l’amazic d’Algèria i del Marroc.

–L’aparició de l’Institut Reial de la Cultura Amaziga marroquí ha representat un tombant per al tifinag?
–Sí. Amb la creació, l’any 2001, de l’IRCAM es va oficialitzar al Marroc el tifinag com a alfabet per a escriure l’idioma amazic. La llengua encara no era oficial al país, però l’alfabet sí! Des d’aleshores hi ha hagut un avenç espectacular del tifinag, que s’ha imposat a la gran majoria de les publicacions marroquines: escolars, novel·la, poesia, contes…, tota mena de producció. I a la telefonia mòbil i ordinadors, des de fa pocs anys, els últims sistemes operatius de Windows ja tenen incorporat el tifinag al teclat; abans te l’havies d’instal·lar expressament. A Algèria encara n’hi ha certes reticències perquè els cabilencs feia més anys que usaven l’alfabet llatí. “Si ja usem el llatí, per què cal canviar si és més universal i la gent l’entendrà millor?”, diuen. Un altre argument esgrimit és el suposat maldecap que els nens hagin d’aprendre l’alifat per a l’àrab, el llatí per al francès i ara també el tifinag per a l’amazic. Però, des d’un altre punt de vista, ho consideren un avantatge justament: com que tenen un alfabet propi, no hi ha problemes d’interferències, perquè abans, amb les lletres de l’alfabet llatí o àrab, les correspondències amb els sons amazics no eren les mateixes. Per tant, al final no hi ha cap raó tènica per a no utilitzar el tifinag. I a més hi ha una adhesió simbòlica molt gran, la gent s’identifica millor amb les lletres pròpies perquè de fet els caràcters tenen una fesomia que es reflecteix en l’art tradicional amazic: el que trobem a les catifes, l’artesania, la bijuteria, els tatuatges… L’art amazic té aquesta mena de formes angulades i geomètriques pròpies dels caràcters tifinag. Per tant, els nens l’aprenen fàcilment a l’escola: tenen la motivació d’aprendre el seu alfabet, és simbòlicament més potent i des del punt de vista pràctic és igual de fàcil que qualsevol altre alfabet. Creiem que el futur de l’amazic és el tifinag. De tota manera, com que això encara no s’ha consumat, especialment a Algèria, al diccionari utilitzem els dos alfabets. Donem preferència al tifinag, però n’oferim la transcripció en l’alfabet llatí. D’aquesta manera també facilites les coses als lingüistes, que no tenen cap motiu per saber el tifinag.

–Ara que parlaves d’identificació: hi ha consciència identitària a tota la comunitat amaziga, des de Siwa a Mauritània?
–Abans no, i ara cada vegada més, amb les xarxes socials i tot plegat. Actualment, fins a l’oasi més perdut la gent té consciència que pertany o té una identitat amaziga, que és l’autòctona del nord de l’Àfrica, la més arrelada des de l’antiguitat, i que la seva llengua es parla des d’Egipte fins a l’Atlàntic i des de la Mediterrània al Sàhara. Aquesta presa de consciència identitària és creixent i ja no es pot aturar, perquè els governs no poden controlar la difusió de la informació. Abans sí: durant l’època de Gaddafi, per exemple, a Líbia era negada la identitat amaziga, no existia. Avui, a la gent de les muntanyes ja no els poden impedir que estiguin oberts a la informació que els arriba del Marroc, Tunísia, Algèria… i de la diàspora europea també, és clar. Per tant, és impossible aturar-ho. Ara, també és veritat que encara coexisteixen identitats solapades, com la identificació amb l’estat o la religió: “És que sóc marroquí i amazic, és que sóc amazic i musulmà…” La religió, l’estat i la identitat nacional són tres elements que la gent intenta gestionar més o menys com pot. Alguns són amazics per damunt de tot, alguns són musulmans per damunt de tot, alguns són marroquins per damunt de tot. I dins els amazics, evidentment, hi ha identitats regionals fortes, com la rifenca, la cabilenca, la tuareg, etc. Com que la major part de les comunitats amazigues són discontínues des del punt de vista geogràfic, històricament i culturalment hi ha moltes diferències entre els uns i els altres. Però no per això deixen de tenir moltes coses en comú. Resumint, l’amaziguitat com a tal és un valor que només pot créixer.

–Les Canàries també formaven part de l’amaziguitat?
–A les Canàries no sabem a ciència certa què s’hi parlava, perquè no hi ha documentació directa, però queda clar pels viatgers que hi van anar els segles XV, XVI i XVII, sobretot, i que n’espigolaven paraules, i després per la toponímia i més formes onomàstiques, que hi ha molts noms de lloc i evidències de l’amaziguitat de les illes. Però no se sap del cert si només hi havia amaziguitat, i quin tipus de relació tenia amb la continental. No sabem, per exemple, quin era el seu subagrupament dialectal ni en tenim documentació fiable. Però és cert que hi trobem epigrafia líbica (com la del nord de l’Àfrica), hi ha molts elements culturals (com el famós gofio, en l’alimentació), i, sobretot, la part toponímica.

–Actualment, on gaudeix de reconeixement la llengua?
–Doncs mira, al Marroc és oficial des del 2011, juntament amb l’àrab. I a Algèria, des del 2016. És veritat que, encara que totes dues llengües siguin oficials en aquests estats, no tenen el mateix rang perquè no hi ha lleis orgàniques que hagin desenvolupat a la pràctica l’oficialitat de l’amazic. Ara, la tendència és que cada vegada hi hagi més reconeixement. Si primer van ser el Marroc i Algèria, després vindrà Líbia segurament i no trigaran a reconèixer-lo Tunísia, Mali, Níger… En alguns llocs on no és oficial, sí que té el rang de llengua nacional, per exemple a Mali i Níger. Això vol dir que és un idioma reconegut per l’estat i que té un cert reconeixement i es pot ensenyar a les zones on es parla, però tampoc té el rang de llengua oficial i no permet una estandardització ni normalització. De tota manera, l’assumpció dels estats de l’oficialitat és vista amb un cert recel per la mateixa comunitat, perquè en el moment en què els estats assumeixen aquesta oficialitat se’ls atorga també la capacitat de decidir en quin alfabet s’ha d’escriure, quines són les eines pedagògiques que s’utilitzaran… I a prendre aquestes decisions, normalment la comunitat encara no vol renunciar-hi. Però els estats entenen el gest com a concessions que han de fer per evitar o impedir les revoltes, perquè evidentment en tot el procés de les “primaveres àrabs” dels últims anys al nord de l’Àfrica, la qüestió identitària hi ha tingut molt de pes. A Líbia, on era molt reprimida l’amaziguitat, des de la mort de Gaddafi la gent s’ha desfermat i la reivindicació és molt forta. Per tant, una manera que tenen els estats de mirar d’apaivagar les reivindicacions és reconèixer l’oficialitat de l’amazic o permetre’n l’ensenyament. La realitat és tan tossuda que és ben ridícul legislar-hi en contra a fi d’imposar la quimera d’un gran món arabomusulmà que inclouria el “Magrib”, que és com els araboislamistes anomenen el nord de l’Àfrica de base amaziga. Però no hi ha un discurs oficial clarament de reconeixement, de dir: “Realment la nostra identitat fonamental és l’amaziga i tot el que ve després s’ha superposat: l’islam, l’arabitat, els estats… Nosaltres, per damunt de tot, i essencialment, som països amazics.” A això, no hi hem arribat, encara.

–A Europa hi ha una important diàspora econòmica del nord de l’Àfrica. Quin pes hi té la comunitat amaziga?
–La proporció d’emigrants amazics és superior a la d’emigrants arabòfons. La raó és que les regions amazigòfones són les més empobrides, i l’única sortida econòmica que té la major part de la gent és o bé l’emigració interna cap a les ciutats (Casablanca i Alger són plenes d’amazics, que vénen de les zones rurals), o bé fer el salt directament a Europa. Són les dues possibilitats, i moltes vegades l’emigració interna és el pas previ a l’externa. Com que no hi ha una política de desenvolupament de les regions depauperades, que són majoritàriament amazigòfones, l’única sortida que tenen moltes famílies és l’emigració. A França, a Alemanya i també, a més petita escala, a Catalunya, fins a dos terços de la immigració que prové del Marroc i d’Algèria és amazigòfona, i un terç arabòfona, aproximadament.

–La majoria d’emigració marroquina als Països Catalans, doncs, és amazigòfona?
–Sí, tot i que no se’n saben ben bé les xifres. En el cas de Catalunya, un estudiant de l’Autònoma de Madrid, per a la seva tesi doctoral, va poder accedir als registres sobre l’origen dels marroquins que viuen a Catalunya i que té el consolat del Marroc a Barcelona: es va poder estimar que dos terços dels tres-cents mil marroquins que hi pot haver a Catalunya, uns dos-cents mil serien originaris de regions amazigòfones. Com que no hi ha cap altra llengua materna que tingui aquest nombre de parlants, probablement l’amazic és la tercera més parlada a Catalunya.

–Però no és un fenomen d’ara: històricament ja havíem tingut contacte amb l’amazic.
–Sí, no és una novetat. Ja des de l’antiguitat s’havia parlat per aquí. De fet, si agafem un mapa, veiem que hi ha menys distància entre Alger i Eivissa que d’Eivissa a Barcelona. La navegació era molt fàcil d’una banda a l’altra de la Mediterrània i ja des de l’època romana tenim constància filològica de gent de l’actual Elx (Ilici) instal·lada al nord de l’Àfrica. Per tant, des de l’antiguitat hi ha hagut moviment demogràfic en ambdues direccions. Però el més important va ser en l’època andalusina, amb fraccions, clans i subllinatges, més que no tribus senceres, que van venir de tot el nord de l’Àfrica a instal·lar-se a la Península Ibèrica i, és clar, al territori dels actuals Països Catalans. De fet, hi trobem molta toponímia amaziga, sobretot al País Valencià i a la Franja (Atzeneta, Mequinensa, Oliva, Senija…), i també paraules amazigues incorporades al català, com atzagaia, barraca, genet i, probablement, enxaneta. Això reforça la impressió que, quan es van establir aquí, encara eren amazigòfons. Els àrabs, de fet, havien arribat al nord de l’Àfrica durant el segle VII dC i la islamització de la població autòctona va començar aproximadament cap al 650 dC; poc després, el 711, ja entraven a la península Ibèrica. Per tant, l’arabització va ser simultània a l’arribada a la Península, tant per a la població de parla romànica com per als amazigòfons. L’arabització va ser un procés bastant lent i que es va consumar in situ, durant segles: l’amazic, doncs, es va parlar a tota la Península Ibèrica.

–Amb aquestes relacions de passat i també de present, les institucions aquí presten atenció als amazics?
–Depèn de qui hi ha governat. La sensibilitat ha anat canviant i diríem que els responsables dels diferents organismes, sobretot d’Ensenyament, de Benestar i Família i de Política Lingüística, hi han tingut una certa sensibilitat, per descomptat molt superior a alguns altres països d’Europa com Espanya, on no hi ha absolutament cap sensibilitat institucional; ni tan sols a Melilla hi ha iniciatives per a promoure la llengua. A Catalunya hi ha hagut molt més que en altres llocs, però de tota manera ha fluctuat segons qui entomava el govern. Fins al 2011-2012 hi havia una institució que es deia Observatori Català de la Llengua Amaziga, que depenia de la Casa de les Llengües i, amb l’arribada de CiU al poder, se la van carregar. Per tant, les institucions i la gent sap la importància de l’amaziguitat, però el que no hi ha hagut ha estat una aposta clara i decidida per l’amazic, entre altres raons pequè no hi ha el suport dels estats d’origen. L’amazic no rep l’ajut del consolat del Marroc o d’Algèria, més aviat el contrari. Perquè les institucions catalanes hi donin suport, han de tenir en compte que aquestes persones són catalanes, són catalanoamazics, i, per tant, no han de dependre d’ajuts que puguin rebre dels estats d’origen.

–I la comunitat és organitzada i cohesionada?
–Sí, la comunitat amaziga és assembleària pel seu funcionament tribal i, per tant, força organitzada. De fet, hi ha una Casa Amaziga de Catalunya que coordina totes les associacions amazigues del país i té un funcionament força eficient.

–N’hi ha gaires?
–Sí, més de deu. Potser més abans que ara, perquè amb la crisi hi ha hagut una certa letargia. Però són actives, fan projectes, celebren festes, promouen la llengua, cooperen amb el seu país…

–Hi ha esforços per a ensenyar la llengua als infants?
–Sí, d’això ja fa més anys. Hi ha un conveni amb el Departament d’Ensenyament per a ensenyar l’amazic des del 2005, aproximadament. Històricament ho han fet diverses entitats, com l’Assemblea Amaziga de Catalunya, i ara se n’encarrega la Casa Amaziga de Catalunya. En conveni amb el departament, s’ocupa de fer la formació de professors per a ensenyar l’amazic a Barcelona, Vic, Sabadell, Cornellà, Terrassa, Montcada i Reixac, Mataró, Sant Andreu de la Barca… No arriba a tots els infants que voldríem, però, de tota maneral la formació i l’ensenyament de la llengua és una prioritat de la Casa Amaziga i les seves entitats. L’amazic és ensenyat fora de les hores lectives i a la major part de llocs es fa en centres cívics.

–El vostre diccionari pot ser una gran eina…
–Evidentment ho hem fet per això. D’una banda, perquè els professors tinguin una eina, però també perquè els traductors i els nens tinguin diccionaris de referència. Ara, el nostre esforç va molt més enllà de l’espai català; el nostre és el primer diccionari estàndard de l’amazic. Per tant, també és una contribució a l’estandardització de la llengua amaziga en el seu conjunt. Ras i curt, l’hem fet bàsicament pensant en els amazics de Catalunya, però també amb una voluntat de contribuir a estandarditzar la llengua.

–I es fa servir el tifinag, aquí?
–Sí, el fem servir. Entre més coses perquè pensa que els amazics d’aquí solen tenir parabòlica o internet i veuen la TV marroquina, i al Marroc hi ha des del 2010 un canal públic en amazic, Tamazight TV, que evidentment funciona en tifinag. Per tant, els alumnes se sentirien una mica estafats si fessis un curs d’amazic i no s’utilitzés el tifinag.

–En aquest sentit, hi podria haver una escletxa comercial amb la producció de llibres en tifinag a casa nostra?
–Sí, sobretot pensem en llibres bilingües amazic-català. Salem Zenia, coautor del diccionari, és un nom important de les lletres amazigues, i escriu en amazic novel·la, poesia, assaig, periodisme… produeix de tot, des de Catalunya, per a unes quantes editorials. Com que és d’origen cabilenc, escriu la llengua amaziga tot fent servir l’alfabet llatí. Nosaltres tenim en premsa, d’una altra banda, un recull de refranys amazics igualment en edició bilingüe amazic-català. Per tant, el que pot tenir una sortida comercial són les edicions bilingües, perquè els catalans també puguin llegir la poesia i la novel·la amazigues, introduir-se en la seva narrativa i manera de pensar.

–El vostre diccionari és singular per la contribució a cercar un estàndard, però també deu ser un dels pocs d’amazic i una altra llengua?
–Més enllà del francès, amb moltíssims diccionaris, la veritat és que no n’hi ha gaires. Però pensa que per fer el diccionari hem utilitzat més de cinquanta volums, o sigui, diccionaris de tots els dialectes que descriuen com parlen en una regió, tribu, oasi, muntanya… En català fins ara només hi havia vocabularis i alguna guia de conversa universitària, basats en el rifeny. Fora del català i del francès, tot el que hi havia en la resta de llengües eren sobretot materials de l’època colonial, com en el cas d’Itàlia i d’Espanya, i de qualitat desigual.

–I quin ressò ha tingut fins ara, el diccionari?
–La informació ja ha arribat no solament a la diàspora sinó també al Marroc i Algèria, i n’anem fent presentacions. També hem fet seminaris especialitzats (a la Universitat de Fes, on hi ha estudis de l’amazic, a l’IRCAM mateix i a l’INALCO de París) per a explicar la manera com l’hem elaborat, que és un fet més innovador que no el diccionari en si. La publicació, ara, de la versió en línia del diccionari, gratuïta i en obert, en facilitarà l’accés a un públic més ampli. Evidentment, el diccionari amazic-català / català-amazic no tindrà una implementació en llocs com el Marroc, però sí que hi pot influir la metodologia. Al capdavall, a nosaltres tant ens fa influir o no, el que volem és ajudar a estandarditzar l’amazic, independentment del model que acabi triomfant. Hi hem fet la nostra proposta, però al final la que funcioni serà la que ens agradarà. És a dir, qualsevol model d’estandardització que serveixi perquè l’amazic funcioni com una llengua normal, que contribueixi a normalitzar-lo, serà la solució bona, no la que nosaltres proposem. Aquesta és la nostra proposta, basada en la nostra perícia lingüística, la nostra formació i el nostre coneixement de la societat amaziga, però al final tot plegat implicarà molta gent que treballa per l’amazic, tant aquí com a França, el Marroc, Algèria… I de tot aquest debat sortirà el que nosaltres volem, que l’amazic tingui un futur, que no sigui una llengua minoritzada, que s’ensenyi no com una assignatura, sinó que es pugui fer tot en amazic a l’escola i la universitat, que s’hi puguin produir tota mena de textos… Que es pugui fer tot en amazic. Per arribar-hi encara falta bastant. Nosaltres volem contribuir-hi amb un diccionari que no és nostre, és de la llengua amaziga; nosaltres quedem en segon terme i la llengua se situa per davant de tot.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb