‘Avui ha estat la vegada que han vingut més càmeres de televisió. Ha estat realment increïble. Tots els càmeres que corrien per la ciutat ara són aquí’, ha dit el responsable del Club de Premsa de Brussel·les, la capital europea. El lloc exacte de la compareixença de Carles Puigdemont havia estat anunciada, per raons de seguretat, només una hora abans. Ara s’ha retransmès en directe per televisions de tot el món. A dos-cents metres del Consell d’Europa l’afer intern català ha esclatat al cor del continent en quatre llengües. El president de la República ha anunciat que era a la capital europea perquè a Espanya no se sentia del tot segur. Diu que ha marxat d’Espanya per seguretat.

Al president Puigdemont l’han acompanyat dues banderes, l’europea i la catalana, situades, precisament, al costat d’un membre de seguretat català. Se’n reconeix un altre, també a dos metres de distància. Si t’hi fixes bé, no paren de mirar els assitents als ulls. Escruten qualsevol indici de violència. No ajuda el fet que a les parets hi pengin dotze fotografies de ‘violència extrema subsahariana’, que és precisament allò que deuen voler evitar. Tinc la sensació que em miren massa. M’acabo traient la gorra.

Aquesta seu aviat es fa molt petita, amb tanta càmera, tant de focus i tanta gent, i el president trigarà uns minuts llargs a poder travessar el núvol de càmeres i fotògrafs. Hi haurà crits demanant silenci i que la gent s’assegui. Hi haurà alguna empenta entre periodistes, i un moment de caos. Però finalment Puigdemont s’obre pas, i darrere ell arriben els set consellers. El govern a l’exili retransmès per mitjà d’un senyal d’internet que ara cau, ara s’aixeca, i finalment aguanta. Metàfora.

Mentre Puigdemont parla veig  que tots els consellers duen l’agulla oficial amb l’escut de la Generalitat, i que el president és l’únic que duu corbata. Hi ha, avui sí, quines coses, una majoria de dones a la taula. Són quatre: Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. I només hi ha tres homes: Quim Forn, Toni Comín i el president. El quart home, Lluís Puig, s’ha quedat fora de la taula, i de la foto, per manca d’espai. És el conseller de cultura. Metàfora. Sigui com sigui, impressiona molt el contrast de les cares dels consellers i la cara del president. Ell és tot energia. Sembla com si tota la llum i tota la força se les hagués quedat ell. Els consellers, en canvi, avui que anuncien el govern a l’exili, tenen cares d’hora greu. Clara Ponsatí n’és l’excepció. La del president, en canvi, és directament de ‘som-hi’, sobretot quan anuncia als seus conciutadans ‘que això serà llarg’.

Un detall sorprenent és que tots els micròfons que hi ha són attrezzo. Estan tots col·locats per vendre marca, però no els entra el so per manca d’espai. Per tant, el discurs del president els arriba per un altaveu. Es pot resumir en cinc punts: No cerquem asil, sinó estar segurs i ser lliures, lluny d’Espanya; som gent pacífica, i no volem violència per arribar a la independència; serà un camí llarg; anem a les eleccions del 155; som aquí perquè Europa reaccioni.

Interessant són les preguntes que fan els cinc mitjans, afortunats, que les han pogut fer. Cinc preguntes limitades per la qüestió de l’agenda del president. Pregunten Euronews, BBC, Sky News, TV3, i la televisió belga. Això ha causat una gran tensió per part de la menystinguda premsa espanyola, indignada no per no haver pogut preguntar sinó per no haver sentit el castellà pràcticament. Vergüenza, deien després de la conferència, que s’ha fet en quatre llengües: català, castellà, anglès i, sobretot, francès. Molt de francès. Mentre el so de les càmeres fotogràfiques es dispara, (taca-taca-taca-taca-ta) la premsa lliure pregunta: Heu vingut a cercar asil? Que diríeu a la gent que creu que heu d’anar a la presó? Quant de temps us quedareu aquí? Per què heu marxat de Catalunya? Què diríeu a la gent que us acusa d’haver causat el caos i haver marxat després? Esteu preparats per anar a la presó? Com heu arribat fins aquí? Escapant-vos? Fareu la feina d’un govern però a Brussel·les? Fins quan us quedareu?

Aquests són els dubtes que Puigdemont ha hagut de resoldre. Tot plegat ha durat una mitja hora. En el moment de sortir, sento clarament com el president Puigdemont fa aquesta pregunta a un dels seus homes: on són els de seguretat? Un altre cop, el president i els set consellers hauran de travessar un núvol de fotògrafs i càmeres. És, diria, allò que cercaven. Que l’afer intern esclatés al cor d’Europa.

Uns minuts després, Aleix Sarri fa un off the record amb més premsa internacional. Han trobat un raconet. Veig la cara dels periodistes quan Sarri els recomana que es llegeixin els càrrecs contra el govern, en què s’inclouen els repics d’atuells, les cassolades, com a forma de violència. Ara sí, les cares són un autèntic poema. Més tard, uns membres dels departaments de premsa de la delegació catalana a Brussel·les fan tant com poden per contenir la fúria de la premsa espanyola, que vol saber moltes més coses. Unes coses que encara que les sabessin, diria, tampoc comunicarien: on va el president, on s’està el president, i fins quan. Són unes preguntes que, tot i que són lògiques i oportunes, des del dia 27 d’octubre entren, també, en el terreny de la seguretat.

Fora, al carrer, un flamenc amb una estelada parla amb una televisió alemanya sobre el primer d’octubre. Una noia negra parla amb un periodista japonès sobre Puigdemont. La premsa espanyola entrevista gent que porta la ‘rojigualda’. I el president català, periodista de professió, s’ha fet una altra vegada fonedís, però ara amb part de la feina feta.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.