L’acord serà impossible, però que no siga per culpa nostra

«La demostració que Catalunya ha avançat respectant en tot moment de manera escrupolosa el marc democràtic i la constatació que Espanya ha volgut ofegar i impedir el debat seran els arguments més importants a l'hora de decantar la balança»

Vicent Partal
Vicent Partal
19.05.2017 - 06:00
Actualització: 19.05.2017 - 08:00
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquesta vesprada el Pacte Nacional pel Referèndum farà allò que s’espera que siga un gran acte per a explicar tota la feina d’aquests darrers mesos i per a mostrar el suport del país a un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern espanyol. Aquest acte i la conferència de dilluns a Madrid de Puigdemont, Junqueras i Romeva portaran a l’extrem la voluntat de mà oberta del govern català al govern espanyol per tal de fer possible una eixida de consens al procés polític que es viu a Catalunya.

Jo diria que la immensa majoria dels ciutadans estem convençuts que aquesta oferta serà desatesa. No se sap mai, però la sorpresa que ens enduríem seria majúscula. La degeneració de la política espanyola ja ha arribat a extrems surrealistes, com ara que la presidenta de Madrid diga que la conferència de dilluns és il·legal. No albirem ni una sola pista que ens faça imaginar un camí transitable per a l’executiu que presideix Mariano Rajoy. Però, dit tot això, també és cert que l’oferta d’acord és pertinent i necessària.

Sobretot perquè la solemnitat de l’oferta romandrà registrada i serà traçable. Un dels supòsits sobre el final de tot això, ara mateix el més probable, és una independència unilateral que Espanya no reconeixerà en primera instància i que obligarà els altres estats a prendre posició en favor o en contra d’Espanya o de Catalunya, en el moment del reconeixement diplomàtic. Hi haurà estats que, per interessos, no voldran reconèixer Catalunya mentre la situació no s’acabe d’aclarir. N’hi haurà que els tindrem al costat de seguida. Però la immensa majoria dels 205 estats que hi ha avui, davant el dubte, donaran una gran importància al mètode que s’haja seguit per proclamar la independència. I per a aquests estats la demostració que Catalunya ha avançat respectant en tot moment de manera escrupolosa el marc democràtic i la constatació que Espanya ha volgut ofegar i impedir el debat seran els arguments més importants a l’hora de decantar la balança. I això dota d’un gran valor el fet que, si l’acord no és possible, almenys que no siga per culpa nostra. De manera que val més que continguem els nervis, durant les hores d’oferta que resten encara.


[Bon dia] –Ahir em vaig equivocar. Després de veure les imatges del congrés espanyol amb els estibadors enfadats vaig fer una piulada dient que no entenia què feia el PDECat salvant una votació com aquella al PP, tenint en compte que el PP havia expulsat del parlament el seu cap de llista. Em vaig deixar endur per la visió purament política. Immediatament, alguna gent va criticar que no hagués vist les reiterades declaracions dels estibadors, que precisament agraeixen al PDECat la capacitat negociadora i tot allò que han aconseguit. Els qui em criticaven tenien tota la raó: jo hauria hagut de saber aquestes declaracions i aquesta posició abans d’atrevir-me a dir el que vaig dir. Vaig provar d’explicar-ho després amb més piulades i avui publiquem a VilaWeb les declaracions d’un dels dirigents dels estibadors que ho ratifica. Tot això no neteja, però, el meu error impulsiu d’ahir.

–Sobre l’afer Galdon, crec que el mètode és important o correm el risc de caure en un debat estèril. Ningú no està obligat a convidar-la a una tertúlia. Però si algú la convida i ella hi va, aleshores té el dret de dir el que pense, sense cap limitació ni pressió. Per la mateixa raó, si algú se sent ofès, o difamat, té el dret, en última instància, de querellar-se contra ella. I el director de la tertúlia és evident que té el dret a mantenir-la o de no tornar-la a cridar. I ningú no el pot acusar de censura. En definitiva, cadascú ha de posar-se en el seu lloc i ha de defensar les seues posicions, però acceptant que els altres també han de poder posar-se en els seus llocs i defensar les seues posicions.

–Chelsea Manning, la dona que quan era home i soldat va escoltar la seua consciència i va flitrar i explicar al món, des de WikiLeaks, les atrocitats que feia el seu país, ha eixit en llibertat. És una magnífica notícia. Calia tenir molt valor i una moral molt digna per a fer allò que ella va fer i destapar unes pràctiques que van horroritzar el món sencer. Manning va ser indultada per Barack Obama en un dels darrers actes del seu mandat, d’acord amb la tradició americana dels whistleblowers (els confidents que revelen secrets del propi país perquè s’hi senten obligats per a impedir la degradació dels seus valors). Manning va penjar ahir la seua primera fotografia a Instagram, ben diferent de les que tenim en la memòria, de quan la van capturar i la van dur a la presó, vestida amb uniforme. Benvinguda a la llibertat.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
18.05.2017  ·  23:58

Cal molta serenitat, els propers dies. Ells ja estan histèrics. I estem jugant de cara a la resta de països. Ens juguem una credibilitat que a l’Altiplà ja fa temps que han perdut. Calma, que només resten 134 dies.

Josep Maria Camps
Josep Maria Camps
19.05.2017  ·  00:15

La negativa de l”Espanya una’ a les reivindicacions catalanes és el principal aliment de l’independentisme. Seria estrany que ara els seus responsables canviessin d’estratègia, a pesar que seria l’única possibilitat de desactivar la pulsió independentista. Però són com l’escorpí del conte, que creua el riu a sobre d’una granota i la pica i mor ofegat PERQUÈ NO POT EVITAR-HO.
I per això l’estratègia dissenyada per en Puigdemont és guanyadora: amb el pacte pel referèndum s’ha escenificat la voluntat catalana de pactar, i això servirà de credencial diplomàtica davant el món en el futur.
Però cal arribar a aquest futur, i potser amb el referèndum previst no n’hi haurà prou. La llista sense president pot ser l’instrument al qual acudir si això passa. I serà també una estratègia guanyadora, perquè no només reforçarà la UNITAT de l’independentisme, visualitzarà la GENEROSITAT de tots els actors implicats i crearà el marc necessari per la TRANSICIÓ cap a la independència, sinó que, a més, llençarà un MISSATGE excepcionalment potent a tot arreu: LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A MISSATGE AL MÓN
http://bit.ly/2d94W3k

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
19.05.2017  ·  00:19

Si la majoria dels independentistes hem entès el món que ens ha tocat ciure i que per aconseguir un objectiu tant important com aquest cal que sigui ben compresa, entenem que els peses pesants del govern es presentin a Madrid i facin una conferència sobre l’última oferta de Catalunya de negociar el referèndum. Cal fer-ho encara que ja ens podem suposar la resposta. Si l’acceptessin, hi hauria un terratrèmol a l’estat espanyol i això no s’ho poden permetre, més encara si no disposen de majoria absoluta. Segurament que seria el seu daltabaix i a ningú li agrada suïcidar-se quan hi ha altres opcions i ja que queden quatre mesos per anar processant polítics catalans de primer nivell i anant marejant la perdiu. Caldrà veure si tot es redueix a això o volen agredir més i en funció de com vagi la cosa, respondre amb contundència democràtica. Ara, després d’un temps prudent d’unes setmanes d’aquesta proposta, pregunta i data.

Com que hem de suposar que diran que no, nosaltres hauríem d’entendre que haurà arribat l’hora de sortir al carrer, plantar-nos i ser-hi els dies que calgui. En Cardús en un article de Vilaweb, recomana de blocar l’economia espanyola i així forçar al govern espanyol a negociar. Jo ho subscric però caldria que tot plegat estigués organitzat i preparat per poder dur a terme aquestes accions. No podem anar per lliure i seure al mig de la Diagonal a veure què passa. Hauríem de ser milers convocats pel govern, i per l’ANC i OC i fer unes grans concentracions als llocs estratègics de forma que tot pugui quedar aturat. I sortir a la CNN cada dia, com continua dient en Cardús. Potser la proposta que va fer Oriol Junqueras serà la correcta.

Ramon Perera
Ramon Perera
19.05.2017  ·  00:21

Un gruix consistent de la població i del parlament i el govern segueixen el camí que pertoca sense alterar-se, marcant molt bé les pauses i decidint amb determinació els afers essencials. Sens dubte indicis clars de poder. La vesprada del Pacte Nacional pel Referèndum i la conferència dilluns de Puigdemont, Junqueras i Romeva anuncien un punt d’inflexió de primera magnitud en el camí. Amb o sense acceptació de la negociació per part d’Espanya.

Joaquim Puig
Joaquim Puig
19.05.2017  ·  00:21

Ara mateix no sabem si arribar al final del procés costarà molt o moltíssim, si l’estat farà alguna intervenció violent als col·legis electorals o si farà el ridícul d’alguna altra mena de manera. Però del que estic convençut és que d’aquí un temps, i no pas gaire, em passejaré per Europa (algun estiu, fent el turista per Praga o Amsterdam), amb el cap ben alt, mentre al meu darrere xiuxiuegen: “Mira, uns catalans, aquests van aconseguir la independència enfrontant-se a un estat en contra sense vessar ni una gota de sang, amb un somriure, i de forma exemplar”.

Xavier Folch
Xavier Folch
19.05.2017  ·  00:22

Les formes i els procediments són importants. Hem de recollir les evidències per poder-ho explicar al món quan sigui pertinent (i serà aleshores més fácil el reconeixement davant dels fets objectius)

Montse Milian
Montse Milian
19.05.2017  ·  00:22

Que n’és d’avorrit això de la indepèndencia. I no és per culpa de l’estat que ja s’esforça per donar nous girs al argument. Girs que ens deixen amb un pam de nas.

Tampoc ho és per part dels independentistes. Tot i que es podríen estalviar shows vergonyants.

És avorrit perquè, tot i que hi ha qui informa de les pantalles que hem anem passant, tinc la sensació que sovint tornem unes caselles enrera i ens recreem, de nou, en allò que ens pensavem que ja havíem superat. No m’agrada que juguin a l’oca de la independència.

D’altra banda, des que el President va dir allò de “referèndum o referèndum”, ens desvivim per pactar-lo amb un estat que, o bé ens ignora, o ens passa pel sedàs d’unes lleis, fetes a mida o modificades a la seva conveniència o interpretades al seu gust.

M’agradaria viure les setmanes que falten pel “referèndum o referèndum” amb ganes de lluitar-lo, amb esperança i, sobre tot, molt contenta.

I que sí, que ja ho sé, que tant de bó el poguéssim pactar amb l’estat per allò de la comunitat internacional i companyia. Doncs au! Sant Tornem-hi. I com deia aquell, amb il·lusió.

Ramon Sans
Ramon Sans
19.05.2017  ·  04:24

A EUROPA HAY QUE ENSEÑARLES QUE ESPAÑA LES ROBA LOS FONDOS EUROPEOS COMO NOS ROBA A NOSOTROS NUESTRO DINERO … ¿ O QUE PASÓ CUANDO EUROPA SE RASCABA EL BOLSILLO PARA RESCATAR A ESPAÑA Y VIERON AL REY CON LA CORINA CAZANDO ELEFANTES EN UN SAFARI DE LUJO????? … las presiones internacionales fueron la ostia explica a un currela alemán con un minijob que sus impuestos pagan lasqueridas del rey de España … y sus safaris de lujo …

Albert Miret
Albert Miret
19.05.2017  ·  08:25

La grotesca situació que estem suportant, te una certa similitud amb el temps en que el “gobierno de españa” va pactar amb Catalunya que la responsabilitat de la “associación espanyola de defensa de la naturaleza” nomenada ADENA passava a mans de la Generalitat, sens dubte perquè els estava costant massa diners. La reacció espanyola quan es va produir el traspàs va ser d’una rapinya completament voraç. En un any es van carregar els boscos sense cap precaució ni criteri relacionat amb la naturalesa que havien de protegir, sinó un interès malaltís de malvendre tota la fusta que van poder.
És sempre el comportament, més que espanyol, típicament castellà. Ells no cultiven mai cap hort, ni negocien mai res. Simplement arrasen i roben tot allò que intueixen que no podran posseir. Ara, amb nosaltres estan fent el mateix. No pretenen entendre’ns, ni pretenen negociar res, ens estan forçant a que caiguem en l’error de la violència per a que entrem en el seu joc, i és sent tossuts amb el nostre comportament pacífic, que arribarem a la separació definitiva.
No deixem que la seva brutalitat ens faci febles. Siguem conscients que és la seva única arma. Mai han triomfat en la negociació. Mai tampoc en el coneixement, i si se’n pot dir triomf a haver perdut en cinc segles mig món, és que son completament cecs, i ara prefereixen quedar-se amb mitja espanya que asseure’s a negociar. Sap greu per la quantitat de gent que arrossegaran a la misèria, però és ben cert que ja els hem donat tot el temps, els diners i la paciència per a que veiessin les coses d’una manera més intel·ligent. Clarament ens vam equivocar. No és això el que volen, ho detesten. Per tant, cap greu. Tothom escull el camí que vol, i nosaltres preferim anar passant.
Llàstima que amb els paisos no es pugui fer un”reset”, perquè seria la única solució possible per a això que en diuen españa, perquè no s’atreveixen a dir-ne pel seu nom.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
19.05.2017  ·  08:30

Està ben clar i, com va dir aquell: “la dona del César; a més de ser honesta, ho ha de semblar”. Nosaltres anem amb molta honestedat, ho estem demostrant i “semblem honestos”. Tot el contrari que l’estat espanyol, que ni es honest ni tampoc ho sembla. Tot això ja està a la vista de tothom arreu del mon. Cada vegada tenim més gent important de Europa i d’altres llocs que ens mostra la seva opinió favorable, i per aquí es comença: els exitosos resultats ja s’aniran donant per si mateixos. com la fruita que va madurant ben be, de manera natural. I cal no forçar més del compte els esdeveniments, sense descuidar de que no sens podreixen les coses a les mans. Tot arribarà per les seves passes contades. De Europa i dels altres estaments internacionals, de ben segur que, en el seu moment, en traurem els merescuts bons fruits, malgrat les inicials reticències que ens presentaran alguns estats. Ens estem guanyant a pols el reconeixement internacional.

I, “chapeau” per la gran labor que van realitzant la majoria dels nostres dirigents. Els sabrem perdonar els errors ocasionals que poden tenir (tots en fem de coses no adients, som humans, no pot ser d’altra manera). Els premiarem i recolzarem en lo que ens sigui factible amb les possibilitats de cada un de nosaltres. La seva victòria també serà la nostra victòria.

Pep Agulló
Pep Agulló
19.05.2017  ·  08:38

El govern de Madrid considerarà l’oferta com un acte hostil en el cor del seu Estat, i la resposta serà de més amenaces. D’entrada el “comitè de recepció” de la Falange els rebrà dilluns. D’acord amb l’editorial.

Josep M
Josep M
19.05.2017  ·  15:22

Bon editorial. Tot i que sempre sempre, hem ďestar disposats a fer política ďaltura. El ploramiques és un esport nacional sempre temptador.
Quant a Galdon, amb les reserves de no conèixer a fons aquest fet, sí que lamento la poquíssima seriositat intel.lectual de manifestacions que conec de la jove professora. Una pena.
Ľenhorabona a la senyora Manning i a ľenyorat president Obama.

jaume vall
jaume vall
20.05.2017  ·  00:37

Completament d’acord amb l’editorial.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €