Boris Johnson durant la conferència de premsa en que ha anunciat l'acord. Foto: EPA/Andrew Parsons

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els negociadors de la Unió Europea i el Regne Unit han aconseguit redactar un dens document legal del qual depèn el futur de les seves relacions.

Durant les negociacions, el Regne Unit va exigir de rebre el tracte d’estat sobirà que té encara a la UE i que es respectés la seva independència. Això va ser clau a l’hora de parlar dels drets de pesca, un dels últims temes de la sessió.

Aquesta posició del govern britànic plantejava dues qüestions importants. En primer lloc, com va explicar el ministre d’Afers Exteriors espanyol –negociador comercial veterà–, un acord comercial serveix per a establir la interdependència i no pas com exercici per afirmar la independència. I en segon lloc, la Unió Europea és una potència molt més gran, econòmicament parlant, que no pas el Regne Unit, cosa que implica que Brussel·les confia que podria suportar molt millor que el Regne Unit l’eventualitat d’una separació sense acord.

En negar-se a ampliar el període de transició tot i la pandèmia, el primer ministre Boris Johnson es va assegurar que les dues parts tinguessin la mateixa pressió temporal. Però el nivell de risc no era el mateix si no s’arribava a un acord. Per tant, el veritable mestre de cerimònies de l’acord del Brexit ha estat el temps, no pas Johnson ni Angela Merkel, com sovint informaven els diaris del Regne Unit.

No obstant això, sembla que el govern del Regne Unit anunciarà la victòria amb l’argument que pot evitar la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea alhora que obté un accés lliure d’aranzels i quotes per als béns exportats a la UE.

És precisament el que va fer el govern del Regne Unit en una declaració feta després de l’anunci de l’acord: “L’acord garanteix que ja no estem en el camp d’atracció de la UE, que no estem obligats per les normes de la UE, que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea no hi jugarà cap paper i per tant tots els nostres objectius clau sobre el retorn de la sobirania s’han aconseguit. Això vol dir que tindrem plena independència política i econòmica el primer de gener de 2021.”

La realitat, però, com tot allò que està relacionat amb el Brexit des del 2016, és molt més complexa. El negociador de Johnson, David Frost, solia dir que el Regne Unit només volia un acord estàndard de lliure comerç com el que hi ha entre el Canadà i la UE. En realitat, però, el Regne Unit demanava extres, com el reconeixement mutu de l’avaluació de la conformitat de les mercaderies i el reconeixement mutu de les qualificacions professionals. I no sembla que la UE hagi cedit en aquests aspectes.

Brussel·les també ha estat inflexible en el fet que l’acord requeria garanties jurídiques per a impedir que el Regne Unit pogués destruir el mercat únic utilitzant la seva nova autonomia per a rebaixar les normes ambientals i els drets laborals. Johnson va estar d’acord amb aquesta idea d’igualtat de condicions a la declaració política que va acompanyar l’acord de retirada del 2019. Però després, durant les negociacions, va renegar d’aquest compromís. I finalment tot ha fet un gran tomb. L’acord estableix que la divergència amb les normes de la UE conduiria a un accés potencialment restringit el mercat únic.

En una conferència de premsa sobre l’acord, Johnson va assegurar als “fanàtics del peix” que hi hauria prou menjar per a tothom, però en realitat l’acord significa que durant els cinc anys i mig vinents els vaixells amb base a la UE seguiran gaudint d’un accés significatiu a les aigües britàniques. Ha quedat clar també que la lliure circulació de persones ha acabat, mentre que les mercaderies s’enfrontaran a controls duaners i reglamentaris. I per tant, el caos del transport al voltant del port de Dover probablement seguirà després del primer de gener si els exportadors no disposen de la documentació adequada per a creuar el Canal –i atès que no l’han necessitada durant una generació, segurament el canvi serà difícil. El Regne Unit també abandonarà el programa d’intercanvi d’educació superior Erasmus, cosa que suposarà un cop dur per a molts estudiants, tot i que Londres té previst de posar en marxa el seu propi programa “Turing” per oferir places en universitats de tot el món.

I molt menys clar encara és el futur de la indústria d’exportació clau del Regne Unit: els serveis financers. Fora del mercat únic, la ciutat de Londres depèn de la UE per concedir permís per prestar serveis als clients amb seu a la UE i vendre’ls productes bancaris, comptables i jurídics associats. Aquest acord d’equivalència es revisa de manera contínua, depenent de l’enfocament del Regne Unit pel que fa a la regulació financera i la protecció de dades. I això posa el sector en una base molt menys ferma i segura.

En qualsevol cas ara és l’hora de la venda agressiva. Reclamar el crèdit polític de l’acord i evitar la culpa per les conseqüències seran les dues prioritats de govern del Regne Unit.

Johnson està obligat a jugar des de l’angle de la sobirania, destacant la capacitat d’evitar la intrusió de la legislació de la UE. Però pel que fa a les culpes sobre el que pugui passar tot serà més complicat, perquè l’acord requereix un diàleg constant amb la UE sobre les coses que poden afectar els termes de l’acord, com ara els subsidis governamentals, que és, per exemple, la posició en què Suïssa es troba constantment.

L’acord del Brexit requereix que ambdues parts se sotmetin a una revisió general passats quatre anys per assegurar-se que les dues parts compleixen els requisits. Els euroescèptics conservadors, que van pressionar perquè no hi hagués acord, poden veure-ho com una concessió que s’allarga massa en el temps.

Què pot fer Boris Johnson per superar l’oposició interna? La seva majoria parlamentària és suficient per superar qualsevol cosa que no sigui una gran revolta parlamentària. Però la seva carta més forta podria ser simplement culpar la seva predecessora, Theresa May, d’haver provocat el Brexit sense tenir un pla.

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, després de l’anunci de l’acord va escriure a Twitter que “cap acord compensarà mai allò que el Brexit ens lleva” i va afirmar que “és l’hora de traçar el nostre futur com una nació europea independent”. Per tant, tot i que sembla que s’ha acabat un episodi d’aquest llarg drama, tot indica que els que estan relacionats amb el futur del Regne Unit i la seva existència són ben lluny de la fi.

 

Aquest article s’ha publicat a The Conversation amb el títol: Brexit deal done: what’s in it and where next for the UK and EU?

The Conversation

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.