L’abraçada necessària

  • «És cert que sovint ens saludem –ens saludàvem– de manera mecànica i inconscient, però quina tristesa ara que no ho podem fer!»

Martí Estruch Axmacher
12.10.2020 - 21:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ens ha passat a tots aquests dies de pandèmia i confinament: retrobes algú que fa molt de temps que no has vist i el primer impuls és de fer-li una abraçada, o dos petons, o tot alhora. Doncs no, no es pot. Aleshores reprimim l’impuls, esbossem un somriure maldestre sota la màscara i diem alguna frase tòpica sobre la distància social i el temps que fa que dura i a veure si troben la vacuna d’una vegada.

El fet de no poder-nos saludar com ho hem fet tota la vida, donant-nos la mà, acostant llavis i galtes, enllaçant els cossos, és una renúncia més forta que no pugui semblar. És cert que sovint ens saludem –ens saludàvem– de manera mecànica i inconscient, però quina tristesa ara que no ho podem fer! Sense aquest preàmbul, el buit inicial marca tota la resta i les converses que segueixen la no-salutació ja no flueixen igual. Tot és més fred, més inhòspit, més impersonal.

Abans tampoc saludàvem tothom per igual i la manera més o menys efusiva indicava el tipus de relació, igual com les primeres notes d’una partitura anuncien el to de les que seguiran. Mare, parella, germana, amant, fill, company de feina, amic de tota la vida o desconegut a un sopar de la colla: un codi no escrit indica quina salutació correspon a cadascú i quina relació se’n desprèn.

Tot això ho assimilem de ben petits i és a la base de la nostra socialització. Per això el primer que aprenem quan estudiem un idioma estranger és a presentar-nos. Algunes cultures asiàtiques tenen per costum saludar-se tot fent una reverència. Tenen sort, perquè ara no renuncien a res, o a tant. Aquí som molt de tocar-nos, ja se sap, i la renúncia és important. Qui faci vuit mesos que no abraça els seus pares o els seus avis, els fills o els néts, sap de què parlo.

Si això ho aprenem de petits, la pregunta és què aprenen els qui són petits avui? L’altre dia, en aquest impàs de què fem i què no fem en retrobar-nos, si ens saltem les normes o fem aquest ridícul cop de colze, es va sentir una veueta que deia: ‘No us podeu tocar, que hi ha coronavirus!’. Era l’Oriol, que amb quatre anys té clar que el contacte físic és una cosa dolenta. El somni de carques i cardenals retrògrads fet realitat.

Les abraçades són necessàries perquè són bones per a la nostra salut. Diversos estudis científics, com aquest, apunten que les persones que s’abracen són menys proclius a tenir refredats i infeccions. Les abraçades milloren l’estat d’ànim, reforcen el sistema immunològic, disminueixen l’ansietat, ens fan dormir millor i ens ajuden a alleugerir el dolor quan tenim algun problema físic. Fins i tot ajuden a guarir abans algunes ferides. Perquè quan ens abracem alliberem oxitocina, la famosa hormona que ens fa sentir bé i ens proporciona plaer. Peter Berger parlava de les rialles salvadores, però resulta que les abraçades són guaridores.

La manca d’abraçades segur que no afecta tothom per igual. Fa unes setmanes, Marta Rojals posava el focus sobre els nens tímids i solitaris, per als quals el confinament havia estat un alliberament. Segur que hi ha gent que agraeix la distància social i sé de moltes dones felices de no haver de fer dos petons al primer desconegut que es creua al seu camí. Però, i l’àvia que viu a la residència i s’alimentava de les visites de fills i néts? Els qui estan tristos o deprimits o se’ls ha mort una persona estimada? Els qui pel motiu que sigui viuen sols però no tenen vocació d’ermitans? Els solters involuntaris que tan bé caricaturitzava l’enyorat Pepe Rubianes?

Les abraçades guareixen i les abraçades salven i consolen. Poden tenir força simbòlica, com l’abraçada d’Artur Mas i David Fernàndez el 9-N del 2014, força sentimental, com la de Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a Casablanca, o ser la personificació de la tendresa, com quan s’abracen avis i néts. A veure si les recuperem aviat, abans no oblidem com en són de boniques i reconfortants.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes