Un xiquet juga sol amb la cuineta.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Ha començat el curs escolar, i les ràdios i teles s’omplen de la farragositat dels nens i les nenes, els fills i les filles, els pares i mares, els mestres i mestres… fins que els xerradors es van relaxant i van deixant caure les filles, les mares i les mestres pel camí, abandonades, perquè el cervell és econòmic i tendeix al mínim esforç. I pensa servidora que, mentre això passi, d’aquí en avall encara ens entendrem quan parlem de xiquets, pares i mestres, que justament els qui ja no m’entendrien ara mateix són a classe, feliços i contents, si més no, per haver-s’hi retrobat amb els amics i els companys. Tots? No! També hi ha nanos, i ja anem al tema, a qui la perspectiva de tornar a veure els seus semblants se’ls presenta tan desitjable com un mal de queixal.

M’ha vingut de pensar-hi, i molt, tot recordant una entrevista radiofònica a un psicòleg juvenil. L’havien convidat per parlar dels efectes del confinament en els cervellets de la canalla, ‘els grans oblidats d’aquesta crisi sanitària’, com se’ls va batejar quan van reobrir els bars, i ja era cap al final que, així de passada, va deixar anar que els xiquets amb problemes d’interacció social –o que simplement no els agrada la gent, hi afegeixo jo– havien millorat durant els mesos de pandèmia. Ai, caram. Entre els grans oblidats encara hi havia uns sub-grans-oblidats que mira, havien viscut l’excepcionalitat del moment com la millor de les seues normalitats.

De tot això, alguns pares i mestres implicats ja se n’havien adonat i en donaven fe a les xarxes. En una piulada que trobo representativa, un mestre de primària parlava d’escolars ‘reservats’ que havien ‘brillat’ en no sentir-se condicionats per l’entorn de l’aula. Un col·lega seu li responia que, a alguns alumnes, l’aula presencial no els afavoria l’aprenentatge. Altres parlaven de xiquets amb TDAH, que s’havien alliberat de moltes distraccions, i d’adolescents aficionats a gallejar davant la classe, que també havien florit com poncelles sense la pressió d’un públic a qui impressionar. Però aquí ens volíem centrar en els que ‘brillen en solitari i s’apaguen en grup’, com els descrivia un formador i mediador de conflictes, aprofitant la metàfora de la brillantor, i afegia que els centres ‘haurien d’incorporar aquesta doble dimensió’ individual i col·lectiva per garantir que cadascú pogués oferir el millor d’ell mateix, ‘sol o acompanyat’. Era bonic llegir-los en silenci, i era inevitable pensar en els seus alumnes afortunats.

Doncs vet aquí la revolta discreta dels tímids, dels introvertits, dels callats, dels solitaris. Dels que pateixen assetjament, valgui gairebé la redundància. Dels que van trobar en la pandèmia mundial un descans per a les seues animetes misantropes, i en la reclusió forçada una treva amb les seues pors existencials. Criatures de qui esperem un cap clar per aprendre entre amics i companys, quan el que hi tenen és un nuvolot espès d’angoixa social. Adolescents que per una banda els bombardem amb la filosofia del sigues-tu-mateix, alegre i publicitària, mentre per l’altra els censurem la diferència, perquè la seua és diferent de la que celebren les pantalles, perquè no serveix per a fer més amics ni per a ser més acceptats; perquè resulta incòmoda per als organitzadors del món, perquè és assenyalable, risible, a voltes etiquetable, medicalitzable fins i tot, i així no –els diu l’entorn amb el ditet–: així, no.

En una comunitat educativa ja prou tensada pels quatre cantons, aquesta peça vol ser un pensament per a tota aquesta canalla. Perquè diem molt dels cotofluixos amb què criem les noves generacions, però per a aquests xiquets no hi ha cotofluix que valgui contra tantes ferides repetides i interiors, contra la sensació diària que, dins del grup, hi són anòmals i defectuosos. M’agrada imaginar que, no ho sé, amb les compartimentacions a què obliga la pandèmia, amb els patis sense futbol i les cadires allunyades als menjadors, potser alguns es trobaran una mica menys forçats a socialitzar com els que socialitzen de natural, una mica més dispensats del gregarisme que alegra els gregaris de mena, una mica menys obligats a ser com no són per a ser acceptats i avaluats pel món exterior. En definitiva: una mica menys atabalats, angoixats, observats, assetjats. Que si els adults no hem sabut ensenyar a tots els nanos que també està bé voler tenir menys companyia o voler estar sols, que almenys els solitaris se’n puguin aprofitar de rebot.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.