La veu sou Vós

"No és gens estrany que Vidal necessiti el format epistolar, perquè els que la seguim tenim clar que ella escriu per ser llegida, per ser escoltada!, i si escriu en veu alta i vol ser llegida, tenir aquest Vós d’interlocutor és gairebé com posar la biga mestra del llibre"

Tina Vallès
21.04.2022 - 21:30
VilaWeb
Blanca Llum Vidal, servidora, Imma Monsó i Marina Espasa parlant de llibres a les portes de la diada de Sant Jordi de 2012 (fotografia: Jordi Carreño).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“La primera cosa que tinc quan escric és set!”: l’hi vaig sentir dir a l’escriptora Blanca Llum Vidal ara fa deu anys, quan ens van entrevistar juntament amb les escriptores Imma Monsó i Marina Espasa. Vidal llavors acabava de publicar Homes i ocells, uns poemes en prosa que va explicar que havia escrit en veu alta. “Tot el que escric, no només els poemes, fins i tot els assajos, els escric en veu alta. I això té una part de sonoritat bona, però, d’altra banda, t’has de permetre el luxe de callar.” I Imma Monsó li va preguntar: “Escrius realment en veu alta o vols dir que sents una veueta interior?”, i va aclarir que escrivia en veu alta i que sempre tenia set.

Deu anys després, llegint La princesa sou Vós, jo també he tingut set. No necessito preguntar a Vidal si encara ho escriu tot en veu alta: salta a la vista que sí, que les vint-i-vuit cartes d’amor del seu darrer llibre s’han escrit mentre es deien o s’han dit i després s’han escrit, o s’han anat dient i escrivint, i qui les llegeix té la temptació de llegir-les també en veu alta, de recitar-les i mig cantar-les en segons quin tram, que hi ha un fraseig, un rapejar fins i tot, que no et deixa llegir cap endins, tot i que després hagis de tornar enrere perquè no tot és forma i so, també hi ha el que s’hi diu, que sí que demana lectura reposada i silenciosa.

“Pregunteu-me què feu i us respondré que escataino i renillo per saber refilar”, escriu a la vuitena carta, i sembla que parli de com escriu, d’aquest anar dient i provant el so fins que trobes la melodia adequada, com qui rasca la guitarra cercant una tonada per encabir-hi les idees que li ballen pel cap. No és gens estrany que Vidal necessiti el format epistolar, perquè els que la seguim tenim clar que ella escriu per ser llegida, per ser escoltada!, i si escriu en veu alta i vol ser llegida, tenir aquest Vós d’interlocutor és gairebé com posar la biga mestra del llibre: “Quan m’enrampo escrivint les tres lletres de Vós potser és que projecto un Eixam d’individus en un pronom personal que s’utilitza en el món com un tu de respecte”, diu a la dinovena carta, poc després de confessar: “tot de cop he pensat que no sé si us escric sempre a Vós”. I m’ha anat bé i m’ha agradat pensar que aquest Vós, aquest “Eixam d’individus”, érem nosaltres, els lectors de Vidal, tot i que hi ha moments que aquesta teoria meva potser fa aigües, però em quedo amb els moments en què no en fa i vull pensar que sóc dins d’algun dels Vós del llibre, perquè he rebut aquestes vint-i-vuit cartes com vint-i-vuit gots d’aigua, i me les he begudes primer com si patís una set incurable, per després tornar enrere i rellegir-ne trossos ara amunt i ara avall, alguns d’ells en veu alta i intentant recordar com sona la veu de la Blanca Llum, com entona ella les cinc vocals.

I llegint-la he pensat que aquesta és la prova del cotó per als que escrivim, com ho són els directes per als músics. Llegir en veu alta. No cal arribar a l’extrem –de debò és un extrem?– d’escriure en veu alta, però sí que en algun moment penso que convé veure com sona el que hem gargotejat o teclejat i mirar si hi ha prou aire entre paraules, si volíem que hi hagués un ofec just abans d’aquell punt, si hem fet la pausa de la llargada que tocava, si aquella repetició funciona com un eco que subratlla o empeny el lector cap a una monotonia que volem defugir, etcètera, etcètera. Llegir-se en veu alta com qui es mira al mirall abans de sortir: és així com vull que em vegin? Escoltar-se des de fora, intentar no ser l’autor quan ens llegim en veu alta, parar compte als sons i no solament al que es diu, que això ho podem llegir callats. Assajar els textos a casa, diria que és, com qui assaja la cançó. Que per alguna cosa la literatura va ser oral, primer, i que “no hi ha ni un sol Argument que una Ventada no tombi”, escriu Vidal a la vint-i-quatrena carta, i és una frase que treta de context em serveix per subratllar que amb l’argument i prou no arribarem gaire lluny, que cal la bastida d’una veu i d’una forma que facin de fonaments de l’edifici que escrivim –”D’allò que ha estimat se’n pot dir, més aviat, Edifici”, escriu Vidal a l’última carta del llibre.

I d’aquí vull passar al que en vull dir literatura en directe, que seria el que en la música són els concerts i que diria que a poc a poc es comença a fer una mica però encara massa poc: llegir en veu alta a les presentacions de llibres, llegir fragments del llibre que es presenta, llegir no amb veu de notari que passa comptes de qui es queda la casa a Balaguer i qui el pis de l’Eixample, sinó llegir respirant, fent parades, pensant en qui escolta, tenint en compte el lector com l’hi hem de tenir quan escrivim.

Cal més literatura en directe, és la prova del cotó, hi insisteixo. Si heu hagut de llegir contes als vostres fills, nebots, néts o fills d’amics, sabeu que no tots els textos resisteixen una lectura en veu alta, que n’hi ha que no funcionen quan passen al registre oral. I què en fem dels que no funcionen? Doncs el 95% els podem enviar a la foguera, perquè hem quedat que els orígens de la literatura estan en l’oralitat i si un text no es pot llegir en veu alta potser és que no és un text, que només són grup de paraules escrites juntes però profundament enemistades perquè qui les ha ajuntades no en sabia més o no hi volia dedicar més temps. I el 5% restant?, preguntareu. Doncs deixarem el 5% restant per encabir-hi aquells escriptors que saben que el que escriuen no resistiria una lectura en veu alta i de fet escriuen amb aquest objectiu entre cella i cella: que el lector necessiti estar sol, en silenci i reconcentradíssim per entrar al seu text, que ni que ho desitgi molt no pugui llegir-ne ni un paràgraf en veu alta; davant d’aquests autors, el més encertat que podem fer és callar i llegir.

Però Blanca Llum Vidal no és de callar i llegir –perquè no ho vol ser– o sí que ho és una mica però després d’haver-la llegida primer en veu alta, perquè Vidal és veu, el seu llibre, petit i fúcsia com una llengua, parla, fins i tot es belluga, batega, mentre el llegeixes. Perquè senyora Blanca Llum Vidal, la veu sou Vós, i si us plau que no us falti mai el got d’aigua.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes