Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  17.04.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra amb fotos de Jordi Carreño

Pòquer de dames (literàries)

Imma Monsó, Marina Espasa, Tina Vallès i Blanca Llum Vidal juntes a VilaWeb, parlen sobre aspectes de la creació literària i de Sant Jordi

Men?ame
 

Aquest Sant Jordi hi ha un bon pom d'autores que treuen novetats literària. Sempre hi ha escriptores amb obra a la llibreria, però diríem que enguany la presència d'escriptores és més nutrida que en d'altres anys. Hem convidat Imma Monsó ('La dona veloç'), Marina Espasa ('La dona que es va perdre'), Tina Vallès ('Un altre got d'absenta') i Blanca Llum Vidal ('Homes i ocells') per parlar sobre literatura i sobre la diada de Sant Jordi. També havíem convidat Empar Moliner ('La col·laboradora), que al final no va poder venir. Són escriptores ben diferents, totes amb obres que es defensen soles, i amb mirades particulars que enriqueixen la conversa. Us oferim un tast de la tertúlia en vídeo.

Els hi proposem començar parlant de Sant Jordi. Imma Monsó obre la conversa amb una confessió polèmica:

Imma Monsó: Jo si digués el que penso…, i ho diré: estic en contra de regalar llibres. Perquè és un objecte terriblement personal i és molt difícil endevinar les afinitats que pots tenir amb un altre lector. Estic molt a favor de comprar llibres. Sóc dels que compra molts llibres i no m'agrada ni deixar ni que em deixin llibres. M'agrada doblegar-los i m'agrada subratllar-los. I considero el llibre un objecte molt íntim. La lectura té una íntimitat que no té res més, i que m'agrada preservar.

Marina Espasa: Vols dir que no t'agrada regalar el teu llibre o no t'agrada regalar llibres?

Imma Monsó: No m'agrada regalar llibres. A veure, quants llibres que t'han regalat al cap d'un any t'han agradat de debò?

Marina Espasa: Pocs, pocs.

Imma Monsó: Per això. És molt difícil encertar.

Blanca Llum Vidal: Doncs a mi m'agrada regalar llibres.

Marina Espasa: A mi també m'agrada molt regalar-ne.

Imma Monsó: A mi que me'ls regalin ja m'aterra.

(Totes riuen)

Marina Espasa: A mi em van agradar molt els contes de l'Anaïs Nin que acaben de sortir a LaBreu i els he començat a regalar i sí que penso que hi ha gent a qui agradaran molt.

Tina Vallès: Fins fa quatre dies, Sant Jordi per a mi era un dia molt revindicatiu, perquè jo sóc correctora i traductora i els traductors aprofitem Sant Jordi per visibilitzar-nos. Sempre era un dia pesat: mentre tota la Rambla és plena de floretes, de banderes del Barça, de llibres de cuina i de dibuixets, de cop i voltaen trobes uns que no porten cap llibre i van amb pancartes i samarretes i cara d'emprenyats. Doncs són els traductors. Però viure el Sant Jordi com a autora… el que m'agrada és quan apareix algú que t'ha llegit o que et segueix, que veus que li fa il·lusió veure't i que li dediquis el llibre. I rebre aquesta mena de 'feedback' és una pujada d'adrenalina molt bèstia. Al final d'un dia així costa dormir, perquè tens febre a les gastes i estàs esverat, amb el cap ple de frases i de cares. Aquesta sensació és molt agradable.

—Per a vosaltres, el contacte amb el lector és estimulant?

Imma Monsó: M'agradaria ser tan receptiva com vosaltres…

(Totes riuen)

Imma Monsó: Per a mi Sant Jordi no és el millor dia perquè vinguin lectors a dir-te coses. Però és clar, hi ha trobades amb lectors molt maques i depenent del llibre fins i tot emocionals.

—Perquè vosaltres voleu ser llegides?

Marina Espasa: Home, és clar, és que qui et digui que no...

Blanca Llum Vidal: Home, és que jo ja escric pensant en l'altre.

Imma Monsó: Idealment, per a mi, el llibre hauria de ser autònom, perquè precisament és del lector. M'encanta que els lectors facin interpretacions que no són en absolut les que he volgut ni he pretès jo. I com més obert és un llibre, millor. En canvi, el contacte directe amb l'autor contribueix a tancar-lo, una mica.

Blanca Llum Vidal: En posia el contacte més bonic amb el lector és a través del recital. En el recital sí que hi ha un 'feedback' de veritat, hi ha una comunicació, i cada recital és diferent.

—Totes sou molt diferents i els vostres llibres també ho són. Però teniu en comú que les històries que plantegeu viuen en la contemporaneïtat: la complexitat de les relacions familiars;  la velocitat del viure que vol dir la distorsió del temps i el triomf de la immediatesa; la crítica als polítics; els tics i les petites històries dels personatges que ens creuem cada dia per l'escala i pel barri; l'angoixa que provoquen situacions tan quotidianes com anar a comprar a l'Ikea… Moure's en la contemporaneïtat, quin valor té i quines dificultats?

Marina Espasa:  Per a mi la dificultat seria escriure sobre un altre temps. Però tampoc ho faig només perquè sigui fàcil. Ho faig perquè tinc opinions fortes sobre el que passa, sobre la vida… M'agrada incidir en la realitat més que evadir-me'n. Tot i que en la meva novel·la hi ha fantasia. M'agrada que la novel·la digui coses sobre el món d'ara. Tot això de la novel·la històrica trobo que és una cosa horrorosa.

Blanca Llum Vidal: En la contemporaneïtat hi ha un component polític, esdevens crític, t'involucres en la realitat. Jo no ho faig sempre, de vegades m'agrada intentar imitar el Llull com escriu, m'ho passo bé, però partir de la realitat és una manera d'implicar-te més, de prendre partit sobre les coses.

Tina Vallès: Una vegada em van voler encarregar una novel·la situada a l'època medieval, amb monges, assassinats i mandangues. M'ho vaig plantejar durant cinc minuts i vaig pensar que era impossible. Jo m'havia de posar en la pell d'una monja de fa cinc segles? I investigar un assassinat? No podria. No ho critico, perquè hi ha gent que ho disfruta i que ho pot fer bé i tot, però és un tipus de novel·la que no m'interessa ni com a lectora ni com a autora.

Imma Monsó: A mi m'agradaria aquest treball de documentació. Però també és veritat que no ho he fet mai i tampoc em ve massa de gust. I per altra banda, vivim en una realitat especialment complexa, estem al final d'una època i el començament d'una altra… Estem en una frontera. Igual que veure-ho des de lluny per tenir perspectiva té el seu interès, també té molt d'interès veure les coses de prop, mentre les vius, sense perspectiva. Pots exagerar moltes coses, fins i tot caricaturitzar-les, però estan aquí i t'ajuden a veure els límits, els contorns de la realitat.

Marina Espasa: En la novel·la històrica hi ha una cosa que em posa molt nerviosa i és que sempre es comenta com n'està de ben ambientat l'argument. Home, només faltaria. És una tècnica. Però això no és el mèrit literari.

Imma Monsó: Però és curiós perquè també vivim una època molt plana. No hi ha gaire interès per aprofundir. Més aviat tot s'intenta uniformitzar i banalitzar. L'altre dia em deia una amiga meva: 'em vaig quedar de pedra perquè estàvem jutjant models d'ulleres i jo pensava diferent dels altres amics del grup i un col·lega, com a retret em va dir: però no t'adones que això que penses només ho penses tu?'. Amb la meva amiga comentàvem que fa vint anys era meravellós que et diguéssin que només ho pensaves tu. I ella, que és psiquiatre, constata que hi ha un desig de la gent de pertànyer a la normalitat. I això és terrible.

—Diu Empar Moliner que 'aquesta vegada la motivació de fer una novel·la venia més pel «com» la vull explicar que pel «què» vull explicar. Per a mi la forma ho és tot.' En la vostra literatura què és primer, el «què» o el «com»?

Imma Monsó: Per a mi el «com» és essencial. Això que has dit ara em pensava que ho havia dit jo, perquè ho dic sovint. Sovint veus gent que agafa la contraportada d'un llibre i diu: 'Ah, aquest tema no m'interessa.' Però no hi ha tema, sinó quin sentit tindria l'escriptura? L'escriptura és ensenyar una cosa a través d'una mirada diferent. Són els recursos estilístics, el material d'allò que està fet, el que deferencia els temes.

Tina Vallès: Jo trigo més a trobar el «com» que a trobar el «què». Hi ha un munt de «quès», tinc una llibreta plena de «quès», però els «coms» costen molt. I també és el que més m'agrada, trobar el to, totes les eines que faré servir per explicar la història. És la feina més important. Perquè si redueixes una novel·la  a la sinopsi de la història, doncs sovint no té cap gràcia.

Imma Monsó: Finalment som sempre esclaus del «què». Perquè fins i tot les editorials et diuen: 'aquest tema està de moda, aquest tema no està de moda'. Actualment quan vas a Frankfurt et compren pel tema. Això mata la literatura.

Tina Vallès: La novel·la que tinc publicada, 'Maic', és la història d'un nen de vuit anys. Si em pregunten de què va el llibre jo hauré de dir que és un nen de vuit anys que es queda sol a casa i passa molta pena i té mal de panxa. Si explico això… Si només fos pel «quès» jo no escriuria ni la llista de la compra.

Imma Monsó: La primera vegada que em vaig enfrontar en aquest gran dilema va ser anant cap a TV3 en taxi a presentar el meu primer llibre. Jo encara no havia parlat amb cap periodista ni cap lector desconegut i el taxista em va preguntar: 'de què va?'. Em va deixar morta. Em vaig començar a embolicar i… fatal. Quan vaig arribar a TV3 l'entrevistadora ràpidament ja exposar de què anava. M'ho vaig apuntar ràpidament.  Què vull dir amb això, que mentre la missió del periodista i de l'editor és posar les coses en calaixos, la de l'autor és gairebé la contrària.

Blanca Llum Vidal: Jo en aquest llibre que publico ara, 'Homes i ocells', la forma potser és el que m'he plantejat més, perquè són proses, poemes en prosa. A mi se'm feia molt estrany escriure d'una manera diferent i permetre'm de fer-ho. Perquè, és clar, sempre escrivint poemes al final agafes manies i dèries. I tenia ganes d'escriure proses que no es poguessin retallar en trossets.

Marina Espasa: Però són poemes o què et sembla que són?

Blanca Llum Vidal: Són poemes en prosa. De fet vaig començar el llibre després de llegir 'El gobelet dels daus' del Max Jacob, que és un llibre paradigmàtic del poema en prosa modern.

—I són proses per llegir en veu alta?

Blanca Llum Vidal: Sí, però això de vegades és un entrebanc. Els textos han de ser prou autònoms com perquè es puguin llegir en silenci. Perquè, és clar, jo escric en veu alta, sempre. Tot el que escric, no només els poemes, fins i tot els assajos, els escric en veu alta. I això té una part de sonoritat bona, però d'altra banda, t'has de permetre el luxe de callar.

Imma Monsó: Escrius realment en veu alta o vols dir que sents una veueta interior?

Blanca Llum Vidal: No, en veu alta. I agafo una set! La primera cosa que tinc quan escric és set!

Marina Espasa: Això dels poetes és una cosa molt rara (ha, ha, ha).
Parlant de l'estil, em sembla que té molt a veure amb les lectures. A mi em va servir de molt descobrir el Boris Vian, ja fa anys. Va ser com dir: 'Oh! Per fi! Es pot escriure així! Jo ja ho intuïa, però pensava que no.' I quan trobes escriptors amb els quals tens afinitats tan fortes, a mi m'obren portes.

Blanca Llum Vidal: A mi em passa això, que obren portes però em fan una por! Em passa amb la Rodoreda. M'agrada tant que l'he de dosificar molt aquesta dona.

Marina Espasa: En aquest sentit, la Rodoreda és terrible.

Blanca Llum Vidal: T'has empassat la Rodoreda i et venen ganes de fer aquelles coses que fa ella però et surten uns bunyols, però alhora la paeixes o potser la malpaeixes… Però trobo que està bé fer pastitxos de tant en tant.

Marina Espasa i Imma Monsó: És que tot ho és un pastitx.

Tina Vallès: Jo en les dedicatòries del meu llibre dono gairebé tot els referents: la Rodoreda, el Perec, el Calvino, el Tavares, i l'Ibáñez, que no he esmentat mai, però és un altre referent també.

Marina Espasa: El del 'Mortadelo'?

Tina Vallès: Sí. Segons com et miris el llibre ('Un altre got d'absenta') és un '13, Rue del Percebe', perquè és agafar un edifici o un carrer i anar veient què fan tots els veïns. El que m'interessa en aquest llibre és explicar la rutina més íntima, la de rentar-se les dents, la de batre un ou… i això és Ibáñez. I amb la Rodoreda em passa el mateix que us passa a vosaltres: t'agrada tan que et sents Rodoreda per un dia. Després ho llegeixes en veu alta i penses, 'què he fet'. Sobretot els contes de la Rodoreda, que t'empeltes d'aquella manera d'explica, el seu «com»…

Marina Espasa: Els contes fan molta por. Són molt forts i terribles. Però potser els contes de la Rodoreda no es llegeixen tant.

Tina Vallès: La gent pensa en les dones de les seves novel·les, totes molt mones i molt desgraciadetes, però amb els contes flipes. Agafa 'Paràlisi' i després m'ho expliques. Quan l'acabis de llegir a veure si et tremola la mà o no, perquè a mi sí.

Imma Monsó: Jo sóc lectora de Rodoreda però no la consideraria un referent tan important. Penso més en Calders, Trabal… i molt en Thomas Bernhard. Aquestes frases llarguíssimes, que jo procuro abreujar, aquests parèntesi interminables… Jo tinc influències molt contrastades. Perquè també m'agrada molt Gombrowich, i Salinger, que és molt més lleuger.

—En una entrevista, Marina Espasa deies que la vocació d'escriure ve del llegir. Això de la vocació, com ho viviu?

Marina Espasa: Jo de petita ja escrivia i em presentava a premis literaris i tot. I llegia molt i molt. Em passava el dia llegint. Però en canvi he trigat déu ni do a publicar el primer llibre. Estava com agarrotada, tenia com por. I també, amb la feina que feia, estava envoltada tot el dia de tants escriptors, tot el dia llegint i entrevistant escriptors, que em col·lapsava molt. I al final he acabat escrivint quan s'ha acabat la feina. Però també m'ha ajudat molt aquesta feina, ha estat una escola de lectura. M'ha anat molt bé però també ho he endarrerit una mica. En canvi ara, ah!, espereu!, que com que no tinc feina això serà, ra-ra! No tinc res més a fer. Sí que noto com un tap que s'ha destapat. I tinc la sensació que finalment he fet el que sempre havia volgut fer.

Blanca Llum Vidal:  Jo crec que és de les poques coses que tinc clares a la vida: escriure. També de ben petita escrivia. Però de vegades m'agradaria aprendre a escriure més poc. Perquè si no escric durant dos dies estic malament. I tampoc n'hi ha per tant. Em començo a espantar. És com una mena de neguit que amb el temps aprendré a canalitzar. I no passa res si estàs un mes sense escriure res. Però és com si sempre hagués d'anar fent per anar esborrant i ràpid, ràpid.

Tina Vallès:  Això em passa a mi amb el llegir. Un dia que no llegeixi per gust és gairebé com no haver fet els deures. He de llegir, necessito llegir. En canvi, en l'escriure em dosifico massa i tot. Sóc molt poc d'escriure esborranys. Jo ho tinc tot al cap i quan m'hi poso, m'hi poso. I això que dius d'escriure cada dia és com el que diu l'Ibáñez: quan passin dos dies sense dibuixar, cremo els llàpissos. És que ja no en tinc ganes i ho deixo estar. Jo no he sentida mai la necessitat d'escriure des d'un punt de vista gairebé terapèutic. I això que també escrivia des de petita i em presentava a concursos. I també era de les que em quedava a casa llegint abans d'anar al parc a jugar.

Imma Monsó: Jo també era de les que llegia molt i amb molt més plaer, perquè m'insistien que sortís i em deien allò de 'et faràs malbé la vista' (i tenien tota la raó…). Era fantàstic portar la contrària contínuament. I ara que no he de portar la contrària… escric. Però crec que si hagués pogut llegir sempre amb aquell plaer potser no escriuria. I una altra cosa faria abans que escriure i és parlar. Parlar amb aquella eloqüència i capacitat d'improvització que tenen algunes persones. Assagistes més que escriptors de ficció. Això ho tinc observat. Però sí que és veritat que finalment necessito acabar escrivint, perquè no escriure et desmorona, et desballesta. I també té la seva lògica, perquè expressar-se és terapèutic. Però atenció, no cal confondre l'escriure amb una teràpia, perquè cal trobar el «com» que dèiem abans.

Men?ame