Ara en volen dir guerra de símbols, interessadament. Perquè figura que si parlem de creus, de llaços, del groc –quin invent, el groc–, ens oblidarem de la denúncia que representen. Seria una mica el trasllat d’aquella premonició-instrucció de Juan Luis Cebrián que si l’estat prenia les competències a Catalunya, els independentistes ja no demanarien la independència sinó la recuperació de l’autonomia. I aquesta estratègia, que jo sàpiga, només ha funcionat dins l’àmbit del PSC i comuns, i encara d’aquella manera, perquè la ‘recuperació’ de l’autonomia la reclamen als independentistes, flipantment, i no pas als lladres de parlaments. En fi: els camins del nacionalisme espanyol són inescrutables.

Dèiem això de no caure en guerres de símbols, i ara semblarà que em contradic, perquè servidora és de les que troben poc afortunades les creus grogues, senzillament perquè remeten a la mort de persones –sense pensar gaire: genocidis, feminicidis, refugiats ofegats al Mediterrani–, a un significat que ja tenien, que ja està agafat, per dir-ho així, i que els activistes grocs no poden extrapolar d’avui per demà, per més (bona) voluntat que hi posin. Per això, perquè el manlleu d’una significació tan sensible i entesa per tanta gent es fa difícil de justificar –fora dels cercles de convençuts, i voldria pensar que aquestes reivindicacions no són d’autoconsum–, entre el simbolisme universalment acceptat i l’ocasional, hi surt perdent el segon, és a dir: la denúncia de la repressió i el record dels represaliats. I, per si cal dir-ho, tot això no treu que bla, bla, bla: que més molesta que empresonin innocents, o que es carreguin els nostres drets o que [escrigui aquí la seua obvietat].

Quan en una reivindicació n’has d’anar brandant el llibre d’instruccions –’representem la mort de la democràcia!, la defunció dels drets fonamentals!, que no n’heu llegit els rètols?’– és que el missatge no acaba de funcionar, i el clam té molts números de perdre’s entre el soroll eixordador de la propaganda ultraespanyolista. I ara, pecadora confessa com sóc, obro els braços i a mi les pedres, companys de batalla. Què hi farem: hi ha independentistes que discrepem de segons quines iniciatives ‘dels nostres’, i trobem que s’ha de poder dir. De la mateixa manera que hi ha unionistes que discrepen d’algunes iniciatives unionistes i també ens agradaria sentir-los emetre’n una reprovació neta, sense pal·liatius. Sense pal·liatius vol dir sense repenjar-se en la crossa de ‘tant els uns com els altres’, o sense insinuar de fons que els ‘indepes’ han despertat el feixisme i que ara mira, #quédesastre i #quémaltodo, mirant sempre cap al mateix cantó.

Ara bé. Mentre que l’independentisme té garantida l’autocrítica fins a l’últim detall –avui creus punt sí, creus punt no, si representen o no representen prou a-cu-ra-da-ment tal i tal–, mentre ens flagel·lem per no assolir la perfecció i ens procurem tot de debats estèrils aplaudits per l’unionisme soft (sempre encantat d’eludir el fons de la qüestió), pam: el portaveu de l’anticatalanisme al parlament, a qui l’últim que el perd és l’estètica, t’arrenca el símbol d’un escó que no és seu, en un atac frontal, sensibilíssim i sense manies a tants catalans com calgui, i aquí no passa res; i també, mentre el debat públic es desvia cap al vehicle de denúncia de la pèrdua de llibertats civils, ai, què dirà la senyora, pam: una turba de feixistes se’t planta a la plaça de Sant Jaume de Barcelona –’què voten aquesta gent…?’, cantaria jo–, embogits pel símbol que expressa la solidaritat de la ciutat amb els presos polítics, i et munten tranquil·lament els ‘tumults’ que ja voldria Llarena per a la seua novel·la Rebelión. I tampoc no passa res.

Tot això per dir que, mentre els demòcrates fan bullir les tertúlies i les xarxes amb collonades estètiques, els feixistes van fent seus els carrers i t’assalten en un matí l’ajuntament, amb els antiavalots llimant-se les ungles fins a la pròxima mani ‘indepe’. Humilment, crec que tot això canviaria molt si els esforços que els unionistes soft dediquen a deplorar cada acció de l’independentisme –forts contra els febles, febles contra els forts–, tinguessin una correspondència anàloga i proporcional envers les pròpies del neofalangisme, amb les seues bretolades incendiàries al parlament, i els seus cúters, les seues navalles i els seus ‘Viva Franco, os vamos a matar a todos!’ al carrer. Imagineu-vos com de potent seria la resposta si els escrúpols dels soft contra el feixisme –la veritable creu– fossin a escala dels que exhibeixen contra els ‘indepes’: ja veig les xarxes bullint amb la revolta democràtica i els carrers reivindicatius i plens, és que ho tallaríem en sec. Però, de moment, sembla que amb el #quédesastre i el #quémaltodo es viu més bé. Antes ‘facha que rota’, com va dir aquell.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb