El diccionari fa aquella cosa redundant que fan els diccionaris: valentia f. 1 Qualitat de valent.

És clar. En fi.

La definició de l’adjectiu ja afina més i permet de començar aquesta petita reflexió amb coneixement de causa: valent -a: m i f Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por.

Coratge. Grans afers. Sense por.

Per tal de facilitar la comparació, hi cerquem també temeritat, ens saltem allò de la ‘qualitat de’ i anem directament a l’adjectiu de referència: Que s’exposa i es llança al perill sense reflexionar, audaciosament, sense motiu.

Sense reflexionar. Sense motiu.

Doncs ja som al cap del carrer. Vull dir que ningú no ens va dir que seria fàcil, i no ho ha estat. No ho és. I que hi ha gent que hi ha posat la cara, directament. Els braços. El poc cos que tenia (no: no us ho perdonarem mai: vau arrossegar per terra els nostres avis, ho tenim gravat al cor i al cap i a cadascun dels porus eriçats de la pell). Hi ha gent que hi posa el temps, l’esforç, la son, que s’hi juga la feina, diners, la llibertat. La llibertat. I vull dir també que aquesta espanya podrida i rabiosa que ens envia policies d’ocupació, que ens agafa els Jordis com a ostatges i que en demana més (aquesta animadversió contra el major Trapero és digna d’anàlisi i algun dia algú ho hauria de dur a terme: incloent-hi la perspectiva psicològica, si és que això es pot fer amb els estats), aquesta espanya incapaç de provar la democràcia, urnofòbica i protectora dels violents de braç alçat, ens continuarà enviant l’únic que té per a fer-nos desistir: la força, la força bruta (i mai tan ben dit: bruta).

És possible que avui mateix, que el calendari marca un altre dels ultimàtums que ens envien, ens descarreguin més intervencions i suspensions, tantes com vulguin incloure en aquell seu article 155. És possible que les escoles (una altra mania de les d’anàlisi) i que els mitjans de comunicació i que se sienten, coño. És possible que acabin de prohibir l’expressió política de les idees, el dret de manifestació, d’opinió, de pensament i discrepància, que insisteixin a mirar de reduir-ho tot a la seva estreta percepció del món. És possible fins i tot que es pensin que ens poden emmordassar les institucions, convocar-nos eleccions dins la seva autonomia, amb programes electorals que prèviament hauran passat pel sedàs, és a dir, per la censura. És possible que ho pensin, que ho provin, etcètera. No serem nosaltres qui, amb l’experiència d’aquests més de tres-cents anys acumulada, menystindrem ara la capacitat d’espanya de fer mal.

No.

És només que hem après, perquè ens ho hem anat ensenyant els uns als altres, a afrontar els perills sense por. I no som gent temerària, per cert: ni aventurers ni inconscients ni cap de les etiquetes amb què els predicadors de l’equidistància proven d’enquadrar el seu desconcert, de fer encaixar el seu interès. Precisament perquè no som gent temerària hem comprès el perill de romandre sotmesos a aquesta espanya desemmascarada, a aquest estat que, furiós, mostra amb tota cruesa (tota la que li permet el temps i el context que vivim) la seva essència totalitària.

Ben mirat, el que fa realment basarda és romandre aquí tancats. Sí: arribats a aquest punt, la tria és clara: o dictadura espanyola o república catalana.

No sé si els tremolaven els braços o no, a les iaies precioses de la Verneda que es van posar a ballar una sardana allà, davant de la policia espanyola, amb els cascs i les porres i les botes que amenaçaven l’escola, i les urnes, i la gent. Sé que van ballar. Sense cobla. Sense res. Al ritme dels seus cors valents.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]