El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

En l’ambient pre-electoral del Principat, hi plana un possible nou actor, un canvi de guió, que diuen que podria precipitar-se. Després de tres anys de baralles estèrils sobre la unitat de l’independentisme, hi ha indicis que apunten que una part del moviment explora la idea d’una unitat només per als qui la vulguen. Concepte que aparentment és un contrasentit, però que podria tenir la virtut d’harmonitzar expectatives contradictòries, aclarir l’horitzó i estalviar unes agres polèmiques que ja és evident que no duen enlloc ni serveixen per a gran cosa més que per a degradar la relació entre els partits i sengles parròquies.

Tradicionalment, l’independentisme ha sacralitzat la unitat. Per raons diverses i per interessos també diversos. Per lògica, bàsicament: l’adversari és tan fort que no es veu possible de guanyar-lo si no és sumant-hi tot i tothom. És cert que no totes les crides a la unitat són pures ideològicament parlant ni pensen en el conjunt; és veritat que hi ha voltes que són maniobres tàctiques, però també és veritat que no totes les crides a la unitat són interessades del punt de vista partidista. I que hi ha molta gent que hi creu fermament, entre més raons perquè és amb la unitat que s’ha avançat més.

Junts pel Sí va ser, en aquest terreny, un exercici extraordinari que va fer possible el gran salt endavant del Primer d’Octubre i la declaració de la independència, però que es va desfer just hores després. Es va desfer perquè la dinàmica era massa tensa. Junts pel Sí s’aguantava per la pressió del carrer, per un equip notable i molt eficaç de persones independents i molt respectades i per una part dels dos grans partits que aleshores creia encara que era necessari anar junts per damunt de totes les diferències i aparcant la batalla per l’hegemonia política. Era molt, però no va poder sobreviure a la tensió del 27 d’octubre.

La possibilitat de repetir una maniobra com aquella és impossible avui, simplement. Els partits estan escaldats i no hi ha cap projecte clar que els force a pensar més enllà del càlcul propi. I els independents s’han replegat a casa, tot esperant temps millors.

Esquerra Republicana és qui ho veu més clar, i de fa més temps. Ara té l’objectiu de guanyar les eleccions autonòmiques i governar. Se sent forta i capaç de fer-ho i els resultats de les eleccions espanyoles i de les enquestes indiquen que ho pot aconseguir. Té molt pocs al·licients, per tant, per a parlar d’unitat  –entre més raons, perquè abans estava convençuda que tan sols es podia formar un govern independentista amb Junts per Catalunya, però ara hi ha una part molt important d’ERC que considera que mentre l’independentisme lidere el govern, ells en aquest cas, ja n’hi ha prou. La ratlla la tenen clarament marcada: donar el govern a un partit no independentista, com ha fet Junts per Catalunya amb la Diputació de Barcelona, no és acceptable, però que un partit independentista puga governar amb el suport de no independentistes, per a ells sí que ho és.

La fuita principal que té aquesta proposta és, precisament, el cansament de molts independentistes del partidisme i la incomprensió de la idea que no necessàriament cal entendre’s entre ells. Si deixem de banda els militants de cada bàndol, arreu del país es palpa un sentiment explosiu d’indignació envers els partits, envers la mentalitat d’aquests partits. Moltes de les coses que no s’entenen, la gran majoria, s’expliquen tan sols perquè el partit es fa passar davant del país. I aquesta és l’actitud que reprova una part dels ciutadans; una part quantitativament molt difícil d’avaluar, però que en un país tan atomitzat com el nostre pot ser decisiva electoralment. Tanmateix, la qüestió és que aquests mateixos ciutadans a l’hora de la veritat se senten atrapats entre allò que volen i allò que no poden obtenir. Creuen a ulls clucs que la unitat és necessària però comproven cada dia que és impossible. I no parle de la famosa llista única, que avui ja no hi ha ni tan sols unitat estratègica i el govern se sosté solament per la conveniència política i pels sous del sotagovern, una de les coles més efectives que hi ha sota la capa del cel.

Però precisament en aquest punt arriben de sobte senyals que semblen indicar que una part del moviment independentista, en compte de plegar les veles de la unitat, com aparentment seria lògic, comença a reformular el concepte. Per primera vegada hi ha qui parla de ‘la unitat dels qui la volen’, deixant de banda què facen els qui no la volen o no la creuen necessària o pensen que és un parany partidista. Es tracta, diuen, d’evitar l’enfrontament caïnita però alhora sense renunciar a eixamplar tant com siga possible l’abast, l’arc, dels qui comparteixen diagnòstic i voluntat.

I hi ha qui, sobretot a partir de la proximitat de la CUP o més aviat de Poble Lliure, ho defineix com la construcció d’un bloc per la ruptura. Hi ha qui insinua, en l’entorn del  president Puigdemont, la idea de suspendre la militància de partit en favor d’una abstracta i encara per concretar ‘militància per Catalunya’. Hi ha gent com Joan Canadell, que aixeca moltes expectatives quan diu: ‘Si a curt termini es veiés la possibilitat de recuperar la unitat estratègica, em plantejaria fer un pas endavant, en qualsevol posició que se’m demanés.’ I hi he deixat la declaració literal perquè em sembla particularment il·lustrativa. Recuperar la unitat estratègica i fer-ho a curt termini no és gens previsible si volem dir que s’entenguen Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Però potser parlem d’una altra cosa. I evidentment la victòria d’Elisenda Paluzie al capdavant de l’Assemblea, fent servir un to merescudament crític amb els partits, ha reactivat en alguns –malgrat que em sembla que en ella no– la possibilitat que l’ANC faça el pas endavant electoral que algunes altres vegades s’havia proposat. Tot confús i barrejat encara, però tot movent-se.

La cosa, en definitiva, és que, pel que veig avui, a un costat hi ha Esquerra Republicana, amb les idees perfilades i la maquinària greixada, i a l’altre de moment tan sols un còctel, o els elements d’un possible i difícil còctel. Que no puc saber ara, ni crec que ho sàpiga ningú, si s’acabarà servint en un got, en dos, en tres o en quatre de diferents. Si són quatre, no crec que això engresque ningú. Però, segons allò que sona i que diuen, si finalment algú –o alguna gent– té l’habilitat i és capaç de fer reeixir aquesta difícil hipòtesi de ‘la unitat dels qui la volen’ aleshores potser sí que ens trobaríem davant una situació totalment inesperada. Inesperada electoralment, també i segurament en primer lloc. Però no tan sols electoralment.

 

PS. El ‘Debat en confinament’ de demà, dijous, serà amb la secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira. Com sempre, es farà de sis a set de la vesprada i el retransmetrem en vídeo. Els subscriptors de VilaWeb podeu enviar les vostres preguntes, que li seran formulades. Si encara no us heu decidit a fer-vos subscriptor de VilaWeb penseu que aquest moment d’ara és molt especial i delicat, per les conseqüències de la pandèmia, en què necessitem el vostre suport més que mai.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.