La Unió Europea, més a prop que mai de la implosió

Les dificultats a Alemanya per la crisi dels refugiats, l'ascens de l'extrema dreta i la dura negociació del Brexit posen la Unió en una situació límit

VilaWeb
Vicent Partal
04.07.2018 - 20:01
Actualització: 04.07.2018 - 20:20

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A Brussel·les, les cares de pessimisme abunden aquests dies. Després del tens Consell Europeu de final de juny, Àustria, en mans de l’extrema dreta, ha agafat la presidència de torn de la Unió Europea mentre el govern alemany cedia, finalment, i anunciava l’obertura de camps per a controlar els refugiats abans d’entrar al país.

Merkel, doncs, ha cedit a les pressions del seu soci bavarès, la CSU, i ha trencat la seua política de suport a les persones que cerquen refugi o noves oportunitats. La duresa del nou govern italià, en mans de l’extrema dreta de la Lliga i els populistes de 5 Estels, ha causat un gran impacte i sembla que ha decantat definitivament la balança cap als partidaris de fer difícil l’accés dels immigrants i els refugiats a Europa. Amb això, la Unió veu com el cercle de totes les crisis es va tancant cada vegada més i el projecte perd sentit cada dia. Per això hi ha qui parla de la possibilitat d’una implosió de la Unió Europea, una possibilitat que fa molt poc temps semblava tan improbable que ningú no hi comptava. Ara hi ha tants fronts oberts que molts observadors veuen com a possible la fi del projecte europeu tal com havia estat concebut.

El Brexit amenaça amb un mal final
Preocupa especialment la solució al Brexit. Les negociacions per a portar-lo a terme tenien dos anys de marge, però la setmana passada el govern britànic va insinuar, per primera vegada, que estava disposat a anar-se’n fins i tot si no hi havia cap acord. Després de mesos discutint si un Brexit dur o un Brexit tou, emergeix el pitjor malson, que seria el d’un Brexit sense acord. Això tindria conseqüències nefastes per a l’arquitectura institucional de la Unió, però també per al dia a dia tant del Regne Unit com de la Unió Europea.

El Brexit té un element especialment difícil en l’acord de frontera entre les dues parts d’Irlanda. La República d’Irlanda ha dit que no acceptarà de cap manera l’establiment d’una frontera dura entre tots dos territoris perquè això aniria en contra dels acords de pau. La solució, fer del mar d’Irlanda la frontera, el Regne Unit no l’accepta en cap cas, i això pot fer que la tensió entre les dues parts d’Irlanda cresca perillosament. Ben a prop, Escòcia també avisa que un Brexit mal resolt la portaria a proposar novament la possibilitat de la independència, una possibilitat per a la qual Europa no té resposta ni programa, com queda clar també en el cas català.

Les democràcies il·liberals. La crisi del model europeu
Des de fa dies circula un nou i inquietant concepte que fa referència a alguns estats de la Unió Europea: ‘democràcies il·liberals’. En contraposició amb la democràcia liberal, ‘il·liberal’ és un eufemisme que vol amagar l’existència d’estats europeus on la democràcia no és cap seguretat. Fa referència sobretot a Hongria, Eslovàquia i Polònia, però, com a mínim, es pot ampliar a Txèquia, Àustria i l’estat espanyol.

Fins ara, la Unió només ha pres mesures contra Polònia, on la gravetat de la crisi és enorme. La setmana passada, va enviar la carta invocant l’aplicació de l’article 7, que podria adoptar-se per primera vegada a la història, i que castiga un estat amb la retirada del dret de vot i els fons econòmics. Com a contrast, el fet de pertànyer al Partit Popular protegeix Viktor Orbán, el polèmic primer ministre hongarès i al capdavant, de fet, de les posicions polítiques més antidemocràtiques. Orbán es va convertint en un referent de lideratge per a les democràcies il·liberals, i ha superat l’època en què podia haver estat acorralat per la pressió dels altres estats.

L’extrema dreta, normalitzada als governs europeus
Hi ha poques imatges sobre el que passa tan colpidores com la de l’extrema dreta no solament guanyant eleccions amb normalitat sinó també formant part de governs i participant en les deliberacions dels consells de ministres europeus. A part dels governs de les democràcies il·liberals, és particularment impactant la presència nova de l’extrema dreta al govern italià, una de les principals potència de la Unió. El nou govern italià i el govern austríac esdevenen els referents d’un moviment que aspira a donar un cop de taula en les eleccions europees del maig de l’any que ve.

A part d’Itàlia i Àustria, l’extrema dreta més clàssica és també als governs de Bulgària i Grècia. Aquest últim cas és molt especial, atès que Syriza, malgrat ser d’extrema esquerra, no va tenir cap problema a pactar el govern amb l’extrema dreta sobre la base de la coincidència d’objectius contra l’austeritat.

Una altra qüestió preocupant, sobretot en vista de les pròximes eleccions europees, és que la mitjana del vot a l’extrema dreta ja s’ha consolidat per damunt del 10% en molts estats importants, incloent-hi França i Alemanya.

La influència russa creix i fa perillar la unitat
Molt vinculat al creixement de l’extrema dreta hi ha el creixement de la influència russa. La formació del nou govern italià va anar acompanyada de propostes de no votar a favor de les sancions contra Rússia, que tenen el seu origen en la invasió de Crimea. De moment, l’amenaça no s’ha complert, però si ho fessen, podria comportar una gran divisió dins la Unió Europea.

Més enllà d’Itàlia, diversos governs de l’Europa Central han anat mirant amb simpatia el projecte polític del Kremlin, cosa que ha causat recels a Brussel·les. Alguns d’aquests estats havien caigut en l’òrbita geopolítica tradicional de Rússia o havien format part del Pacte de Varsòvia en l’època de la guerra freda. D’aquests, Bulgària i Eslovàquia són considerats els més favorables a Moscou.

La crisi dels refugiats com a teló de fons
El gran teló de fons, que pot acabar de concitar totes les crisis i portar la Unió a la implosió, és la crisi dels refugiats i els migrants. Europa no ha sabut elaborar cap política comuna ni adoptar cap política consistent amb els principis humanístics que havien de fer de nord segons els pares fundadors.

La crisi, a més, pràcticament ha destruït un dels grans pilars del mercat únic que era la llibertat de circulació. Des de Suècia fins a Grècia, la majoria dels estats han restaurat les fronteres terrestres de manera més o menys camuflada, i dificulten no solament el pas dels migrants sinó el dels nacionals. La perspectiva de construir camps de concentració als països del sud per a retenir els qui aconsegueixen de travessar el mar –decisió a la qual Merkel ha cedit finalment– acaba d’ensorrar la imatge d’una Unió Europea campiona dels drets humans arreu del món. I això que aquest era l’únic espai de lideratge real que podia tenir.

Amb tot plegat, el pessimisme i el malestar s’escampa per Brussel·les, on ningú no sap com invertir la tendència. Aquella Unió Europea que era vista amb admiració arreu del món com l’experiment més interessant de superació de l’estat-nació ja no existeix sinó sobre el paper. I la pregunta que ningú no pensava que es pogués fer ara ja apareix en totes les converses: serà capaç, la Unió Europea, de resistir la conjunció de totes aquestes crisis o l’adéu del Regne Unit serà el preludi de la implosió del projecte europeu?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies