La publicació de la llei de transitorietat ha incitat alguns debats que l’independentisme havia mirat d’evitar fins avui: precisament els més ‘nacionals’.

La llei presentada al parlament, al final, només és la prolongació de l’autonomia (espanyola) de Catalunya, despullada tècnicament de la cotilla de la dependència de Madrid. Per això no conté sorpreses significatives, tret d’aquells àmbits en què cal prendre mesures radicals per tal d’assegurar que es faça el referèndum.

Malgrat això, sí que s’hi pot observar algun detall que pren importància: per exemple, una definició millor, perfeccionada, de les relacions de Catalunya amb l’Aran –la llei evita tothora d’esmentar l’Aran com una comarca més, per exemple. I és precisament la inexistència de detalls semblants en unes altres qüestions sensibles que crec que ens permet de criticar, des de la lleialtat, aspectes de la llei molt allunyades de l’ambició de reconstrucció nacional que sempre havia caracteritzat l’independentisme català.

Personalment, entenent i compartint les línies bàsiques de la maniobra i la intenció tàctica, he de dir que jo també em sent decebut per la nul·la voluntat expressada pels legisladors de marcar ja alguna diferència palpable en terrenys on estic segur que ja era possible de fer, si més no, un aclariment fundacional.

Em centraré en dos aspectes: la nacionalitat i la llengua. La decisió anunciada que tothom podrà compartir la nacionalitat catalana amb la nacionalitat espanyola calma, sens dubte, la preocupació dels sectors menys proclius a la independència. I és, en termes genèrics, una decisió adequada. Els països moderns no obliguen a triar una nacionalitat contra una altra i Catalunya no ho ha de fer. Ara, si portem a l’extrem aquesta tesi ens trobarem amb un efecte que no és menor: podria passar que no hi hagués gent que tingués només la ciutadania catalana. I aleshores quina espècie d’estat seria, aquest? Un estat sense ciutadans propis és un estat de veritat?

En aquest mateix terreny, una qüestió ha enutjat de manera molt particular tanta i tanta gent que combat pel país des de fora de les fronteres autonòmiques de les quatre províncies, com jo mateix. El text no conté ni una sola referència a la resta dels Països Catalans. Ni una sola consideració. No hauria estat gens difícil, per exemple, en l’apartat dedicat a la nacionalitat, quan es diu que una persona de fora haurà d’acreditar la residència al Principat durant cinc anys per accedir-hi, haver acceptat que els catalanoparlants dels altres territoris poguéssem obtenir la nacionalitat, posem per cas, amb un sol any. Hauria estat una distinció lògica, que apliquen estats de tot Europa i que a més a més no crec que ningú dubte que també convé al Principat.

Pel que fa a la llengua, finalment, és evident que el règim lingüístic no es toca i tant el PDECat com ERC ja han deixat clar que tampoc no volen que es toque en la constitució. I això resulta preocupant, des del meu punt de vista. No per la presència del castellà o no, que aquest és un debat fals, sinó perquè el règim actual és anacrònic, no funciona i és una font permanent de conflictes. El model de la cooficialitat, amb el matís occità, és un model espanyol i correspon a la mentalitat i al funcionament de l’estat espanyol, amb tot allò que implica.

Personalment, jo aspiraria a un model on no hi hagués cap llengua oficial i on el català i l’occità fossen considerades llengües pròpies nacionals. Partint de la base que la llengua és un instrument i l’atenció lingüística un deure, jo dibuixaria un model en què les institucions, a qualsevol nivell, poguessen instaurar els seus usos lingüístics de manera subsidiària i atenent a la necessitat dels seus usuaris, mantenint la llengua nacional sempre al nivell més alt. Que hospitals, escoles, policia, ajuntaments, hisenda… atenguen els usuaris propis en les llengües que parlen i no únicament en dues, per força i a tot el territori de la mateixa manera. Que a l’Hospitalet de Llobregat el castellà ha de ser oficial no ho pot discutir ningú, però quina necessitat hi ha que ho siga a Girona, posem per cas? I com justifiques que el castellà siga oficial i l’amazic no en pobles on hi ha més que gent que parla amazic que no pas castellà?

En la llei de transitorietat és obvi que un canvi d’aquest gruix no seria raonable, i no solament per aquesta poc elegant i fins a un cert punt insultant cosa de no crear problemes ‘ara’. Però algun detall s’hi hauria pogut introduir que indicàs la voluntat que la República Catalana siga més eficient pel que fa al respecte de les llengües de tots que no pas la comunitat autònoma actual.

No m’hi allargaré més, tot i que hi ha molts terrenys –la distribució territorial en seria un altre de clar, o la relació amb els poders locals– en què els redactors de la llei de transitorietat, amb poc esforç, ja haurien pogut anar una mica més enllà de l’actual autonomia, sense originar cap terrabastall ni condicionar la futura constitució.

Amb tot, la part positiva de tot plegat és que em sembla que el debat, finalment, ja no es podrà evitar més i que per tant el recurrent ‘ara no toca’ deixarà pas a un aclariment necessari sobre l’abast i els límits de la independència. En definitiva, discutirem sobre si Catalunya vol continuar vivint com una autonomia, però amb forma de república independent o si es pensa a ella mateixa com una nació sobirana que té, per primera vegada en segles, un full en blanc davant seu.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]