El 21 de març va esclatar un escàndol polític quan va sortir a la llum que Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid en aquell moment, havia falsificat les notes per obtenir un màster de la Universitat Rey Juan Carlos (URJC). Però allò només era una pràctica més d’un sistema que Rosa Berganza, candidata a rectora de la URJC el 2017, definia com ‘una xarxa clientelista al més pur estil mafiós’. Unes pràctiques que no se circumscriuen solament a aquesta universitat, sinó que va més enllà.

El cas Cifuentes: la punta de l’iceberg
En un principi, eldiario.es va fer públic que dues assignatures i el treball de final de màster de Cifuentes havien passat de ‘no presentats’ a ‘notable’ de manera irregular i sense justificació.

Aquell mateix dia, el rector de la Universitat, Javier Ramos, va explicar que s’havia descobert un error de transcripció en el moment de demanar el títol i que les matèries sempre havien estat cursades i aprovades. Cristina Cifuentes va anunciar una querella criminal contra els periodistes del diari i va mostrar l’acta d’avaluació del treball de final de màster com a prova.

No obstant això, cada nova informació feia més gran l’escàndol. Dos dels tres membres del suposat tribunal van negar que n’haguessin format part i van denunciar que les signatures havien estat falsificades.

Finalment, quan la versió oficial ja no se sostenia, el director del màster, Enrique Álvarez Conde, va denunciar que havia rebut ‘enormes pressions’ del rector perquè fes un document que s’ajustés a la versió oficial, i alhora ell va pressionar tres professores perquè falsifiquessin l’acta. El rector, per la seva part, va dir que havia estat enganyat i que no havia demanat mai cap falsificació. Paral·lelament, el cas va anar a la fiscalia perquè no es podia trobar l’acta del treball de final de màster, malgrat que és obligatori registrar-la. El director del màster va ser suspès de les funcions com a mesura cautelar.

S’afegia a l’escàndol el fet que Cifuentes s’havia matriculat el 21 de desembre, tres mesos més tard de la data límit, i en canvi, havia obtingut tres excel·lents i dos notables en assignatures que ja s’havien impartit en el moment de matricular-se. A més, tot i que el màster era presencial, ningú no havia vist mai Cifuentes a les aules. Encara més: tres assignatures havien estat convalidades per una comissió que no va existir mai i cinc de les sis signatures del document havien estat falsificades.

Les incongruències eren insostenibles. La versió d’un professor d’una assignatura que havia passat de ‘no presentat’ a ‘notable’, Pablo Chico, deia que Cifuentes s’havia examinat amb normalitat, però més tard Cifuentes mateixa ho va negar, i va dir que simplement s’havia adaptat a les facilitats que li donava la URJC i que havia substituït els exàmens per treballs i que, en tot cas, el problema era de la universitat.

Finalment, Cifuentes va dimitir el 28 d’abril després de la publicació d’un vídeo en què es veia com l’havien enxampada robant unes cremes en un centre comercial. Va perdre el suport que el PP li havia donat fins aquell dia.

Una trama mafiosa a la URJC?
La jutgessa instructora ja ha encausat deu implicats, inclosa Cifuentes, el director del màster, la funcionària que va modificar la nota i diversos professors. Això també va fer que el passat 16 de maig s’obrís una nova peça relativa al màster, també a la URJC, de Pablo Casado, actual vice-secretari general de comunicació del PP.

Però l’escàndol és molt més gros, perquè en el document falsificat també es beneficiaven per convalidacions fraudulentes deu alumnes més, tots ells connectats amb el PP, entre els quals, l’ex-tinent de batlle de Madrid, Pedro Calvo.

Cal assenyalar que a la URJC hi treballen, com a personal administratiu o professors, desenes de familiars del PP, com per exemple, Margarita Cifuentes (germana de Cristina Cifiuentes) –en aquest cas, s’ha denunciatque ho fa de manera il·legal–, Isabel Ruiz Gallardon (cosina de Ruiz Gallardon) i Isabel Mayor (neboda de Mayor Oreja).

Un personatge clau és el director del màster, Álvarez Conde, que havia estat un càrrec de confiança de Mariano Rajoy i habitual de les activitats de la FAES. A més, una de les assignatures aprovades per Cifuentes la impartia la parella del director del màster, Rosario Tur, que a més va ser secretària de la tesi de Francisco Camps, acusada de plagi.

En el moment que Casado i Cifuentes es van treure el màster, el rector de la universitat era Pedro González-Trevijano (2002-2013) que, sense ser jutge, actualment és magistrat del Tribunal Constitucional a proposta del PP. El seu delfí va ser Fernando Suárez (2013-2017), que va plagiar la tesi doctoral i una quinzena d’obres més. El rector actual, Javier Ramos, va ser designat a dit per Suárez i el seu nomenament va enterrar cap possibilitat d’investigar els plagis contrastats.

La candidata Rosa Berganza, que el 2017 es va enfrontar a Javier Ramos i va obtenir el 41% dels vots, va denunciar que la universitat funcionava ‘com una xarxa clientelista al més pur estil mafiós’, muntada per González-Trevijano i seguida per Suárez i Ramos.

Com a exemple d’aquestes pràctiques, trobem el cas de David Ríos, que va denunciar que González-Trevijano no es podia presentar el 2011 perquè ja havia fet dos mandats. Com a conseqüència, onze professors del seu entorn sense plaça fixa van ser acomiadats. Sembla que en aquell moment Javier Ramos va moure fils en nom de l’actual magistrat del TC perquè es retirés la demanda a canvi de diners, professors, departaments o espais. A més, es va amenaçar amb acomiadaments Antoni Alonso, professor que donava suport a David Ríos. El seu departament va passar de vint professors a set en només tres anys.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid va donar la raó a Ríos, però el TC, on González-Trevijano va entrar només dos anys després, va anul·lar la sentència.

L’ombra de l’estat espanyol
Les ‘facilitats’ no són únicament a Cifuentes i altres càrrecs del PP. El sindicat Alternativa Sindical de Policia, un dels més petits, va denunciar un grau en línia de la URJC entre 2013 i 2015, exclusiu per a comandaments superiors de la policia, que permetia d’obtenir el grau de Criminologia en només nou mesos, tot i que per a la resta de gent dura quatre anys.

El curs, aprovat per dos-cents comandaments de la policia espanyola, i que a més tenia poc contingut, sembla que es podria haver obtingut de manera fraudulenta. El cas s’ha d’emmarcar en la llei de personal del cos del 2015, que obliga a tenir una titulació per a ascendir als càrrecs més alts a l’administració policíaca. El mateix ministre Zoido va reconèixer que hi havia alts comandaments de la policia que eren en el càrrec gràcies a aquest títol.

També hi ha la denúncia de l’associació APEDANICA, que va assenyalar que diversos fiscals, inclòs el fiscal en cap de l’Audiència Provincial de Madrid, participaven en docència remunerada en un màster de la URJC i que això podia comportar un ‘conflicte d’interessos’ perquè s’investigaven professors del centre.

Cal dir, a més, que el finançament de la universitat prové de subvencions de la Comunitat de Madrid i d’empreses mitjançant convenis –per valor de 560.900€ el 2016– amb empreses de l’Ibex-35 (CaixaBank, Iberdrola, Repsol, i Telefónica). També té convenis amb Inditex i El Corte Inglés, i el principal patrocinador del 2016 va ser el Banc Santander, amb una aportació de 850.000€.

Els altres casos Cifuentes?
Actualment, un dels casos més mediàtics és el de Pablo Casado. En set anys, va aprovar únicament tretze assignatures de la llicenciatura de Dret de la Universitat Pontifícia de Comillas. A mitja carrera es va matricular al Centre Cardenal Cisneros, adscrit a la Universitat Complutense, que depèn de la Comunitat de Madrid i amb un director elegit a dit pel conseller d’Educació.

El juny del 2007, Casado va esdevenir diputat de l’Assemblea de Madrid i president de Nuevas Generaciones del PP de la comunitat, a més de portaveu de dues comissions. I entre el juny i el setembre d’aquell mateix any, només quatre mesos, va aprovar les dotze assignatures que li faltaven (el 48% de la carrera) i va acabar la llicenciatura.

Alberto Pérez de Vargas, ex-director del centre, va declarar a El Mundo que Pablo Casado havia aparegut de la mà d’Esperanza Aguirre i que havia obtingut la carrera gràcies a trucades intenses i pressions d’alts càrrecs del PP a diversos professors. Una actuació que també hauria tingut quan el president de la Comunitat de Madrid era el socialista Joaquín Leguina (1983-1995).

Pérez de Vargas reconeix ‘facilitats’ a Casado, amb professors que l’aprovaven sense examen o que li donaven permís per a no anar a classe. La Facultat de Dret de la Complutense li va convalidar set assignatures oficialment, però diu que extraoficialment en van ser moltes més i que només va fer ‘quatre o cinc exàmens’.

No obstant això, la peça judicial que s’ha obert és pel màster que va obtenir a la URJC, com el de Cifuentes. Enrique Álvarez Conde mateix, com a director del màster, li va donar una ‘flexibilitat’ que li permetia de no assistir a classe (per a la resta era obligatori) i li van ser convalidades 18 assignatures de 22; actuació força dubtosa si tenim en compte que era un màster d’especialització. Les que va cursar, les va poder aprovar amb treballs que sumen en total 92 folis.

Casado tampoc no va discutir amb ningú sobre com havien de ser els treballs, segons explicacions a eldiario.es, sinó que ell mateix va decidir quins treballs havia de fer ‘fixant-se en el títol de les matèries’. Tampoc no se sap qui els va avaluar, senzillament els lliurava als despatxos d’Álvarez Conde. Va treure quatre excel·lents. Tampoc no va fer cap treball de final de màster.

Casado s’ha escudat en l’argument que ell no va cometre cap irregularitat, sinó que simplement es va acollir a les facilitats que li oferia la universitat.

La importància de ser de la família reial espanyola
Un altre cas excepcional és el d’Iñaki Urdangarin, que va obtenir en només dos anys una doble titulació a ESADE en administració d’empreses, estudis que acostumen a implicar, com a mínim, cinc cursos.

Com va assenyalar el diari Ara, li van convalidar tres cursos d’una diplomatura de la Universitat de Barcelona. Una actuació sense precedents, que no es fa amb cap estudiant, i a tot estirar s’ha arribat a convalidar una assignatura o dues.

A més, va rebre tracte d’esportista –amb un horari adaptat, una pla a mida i classes particulars–, privilegi que va mantenir quan ja no estava en actiu. Els companys de promoció no recorden ni un examen o treball en què comparegués, tot i que ell s’ha justificat dient que ho feia individualment.

Cal recordar que els correus electrònics fets públics per Diego Torres en els judicis del cas Nóos mostren que Urdangarin tenia treballadors de l’Institut Nóos encarregats de fer la tesina que li calia per a obtenir els títols.

Després, va ser incorporat com a professor al centre durant tres anys, tria feta per Marcel Planellas, encara avui professor, i que va haver de dimitir del càrrec de secretari general quan es va saber que l’Institut Nóos li havia pagat 128.000€ per feines de consultoria.

Fins on arriba?
Després del cas Cifuentes, una quinzena de diputats del congrés espanyol van modificar el currículum. Va ser el cas, per exemple, de Toni Cantó, que havia mentit dient que era pedagog, d’Ana Pastor i de Jorge Moragas, entre més. Tot i que són casos diferents –aquí, els diputats havien mentit i falsificat un document i prou–, només va dimitir un diputat gallec d’En Marea que havia dit que tenia un títol d’enginyer que no posseïa pas.

Fins i tot, el mitjà La Marea va posar en qüestió la tesi doctoral de Pedro Sánchez durant la construcció del candidat socialista.

Sembla clar que el cas de l’ex-presidenta madrilenya Cristina Cifuentes és només la punta de l’iceberg d’un sistema de tractes de favor que fa dècades que dura i que inclou polítics, jutges, administració i Ibex-35. I encara no se sap fins on arribava la trama i a canvi de què. Mentrestant, la resta de la població s’ha d’esforçar per obtenir els títols acadèmics.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb