La tardor de les oportunitats (2). La crisi de la monarquia, la crisi de l’estat espanyol

«Per a l'independentisme, serà molt important d'estar alerta de com es mou Pedro Sánchez i marcar-li sempre els límits»

Vicent Partal
Vicent Partal
16.07.2018 - 20:01
Actualització: 16.07.2018 - 21:46
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir us deia que en algunes coses estem millor i més preparats aquesta tardor que no pas l’octubre passat. Una és més que evident: Espanya es troba immersa en la pitjor de les crisis institucionals i polítiques que podia imaginar.

Fa un any, hi havia al poder un Partit Popular disposat a cremar totes les naus imaginables per combatre la revolta democràtica catalana. I les va cremar. De fet, les va cremar tant que s’ha destruït a si mateix. La seua posició era embogida en termes polítics, però molt ferma. Avui, ni la Moncloa ni de bon tros la corona espanyola no estan en condicions de jugar com ara fa un any. I, a més, els creix una pressió de l’extrema dreta que serà molt important a l’hora de deslegitimar l’estat espanyol i que, caient com caurà en l’antieuropeisme més radical, alienarà una part dels suports europeus que ara fa un any varen ser decisius perquè no engegués la República catalana.

Crec que no en som prou conscients, de la crisi de la monarquia espanyola. Les denúncies contra Juan Carlos dibuixen un panorama que deixa Felipe VI completament fora de joc. Ara ja és molt difícil de rebatre que els Borbons són una societat de cartera familiar amb dues empreses: la monarquia com a tal i els negocis, amb la característica determinant que la segona empresa depèn completament de l’existència de la primera. El cas Nóos afecta la filla de Juan Carlos, germana de Felipe, i el seu marit, que és a la presó. Si això no fos poca cosa, a Juan Carlos, ara l’han deixat exposat amb la relació de les seues gravíssimes corrupteles i difícilment podrà escapar-se’n. Amb la germana, Felipe va intentar marcar distància expulsant-la de la casa reial i ara haurà de tornar-ho a fer amb el pare. Però quan això passe, ja no li restarà cap ancoratge ni cap recanvi. Estarà completament sol contra tothom, acorralat per la corrupció i inutilitzat políticament arran del discurs del primer d’octubre. La caiguda de la monarquia espanyola no és una possibilitat tan llunyana com podia semblar i és evident que, si passés, tindria conseqüències dràstiques per a tothom, especialment per al Principat, que ja ha proclamat la República.

Però més enllà de la monarquia, la governabilitat de l’estat espanyol serà molt complicada. El PSOE té uns límits, interns i externs, que li posen tot molt difícil. L’única eixida raonable per a Sánchez és de governar un temps sense tocar cap problema real i solament fent gests. Però això serà completament impossible a causa de la revolta democràtica catalana. El judici de la tardor l’obligarà a prendre posició. I prendre posició li farà mal, faça què faça.

Si es manté en el bloc del 155, a banda de perdre tota la credibilitat, tindrà el problema d’enfrontar-se a tots els qui li han facilitat l’arribada al govern i, alhora, haurà d’aliar-se amb tots els qui el volen fer fora. No és fàcil, això. Però si se n’aparta i pren decisions, si fa d’Adolfo Suarez (per entendre’ns) i se la juga, aleshores el creixement de l’extrema dreta al PP i a Ciutadans, i amb Vox, que per primera vegada pot passar a ser un partit parlamentari, li farà molt difícil el governament i tensarà l’estat espanyol com no ho haurem vist mai.

Per a l’independentisme, serà molt important d’estar alerta de com es mou Pedro Sánchez i marcar-li sempre els límits. El president Torra li va reclamar que, com a molt tard el setembre, digués què pensava fer no solament amb els presos sinó també amb un possible referèndum acordat. Passat aquest mes, doncs, serà l’hora dels fets. I caldrà veure fins a quin extrem els republicans som capaços de continuar destrossant el règim postfranquista. Imagineu, per exemple, què passarà si Sánchez opta finalment per la repressió i el parlament espanyol esdevé ingovernable, i paral·lelament, el cap de l’estat apareix més acorralat que mai i el poder judicial arrossega el seu desprestigi per tot el continent…

Podeu llegir els altres editorials d’aquesta sèrie:
La tardor de les oportunitats (1). La força de la gent

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
16.07.2018  ·  22:31

Fa temps que la situació d’Espanya empitjora. Però molt sovint no ens n’adonem. Són segles vivint sota el peu castellà i no estem avesats a mirar més enllà. Ara que s’enfonsen a un pou que sembla insoldable, cal mantindre la fermesa i vigilar que no ens arrosseguen amb ells. No podem afluixar, malgrat que ells mobilitzaran tot allò que ja no es poden permetre.

Imma Gassó
Imma Gassó
16.07.2018  ·  22:43

Mmhhhh!!😉

Rosa Gispert
Rosa Gispert
16.07.2018  ·  22:50

Segueixo pensant que el problema som nosaltres i que serem tant rucs de deixar escapar una nova oportunitat. Per que la crisi de la monarquia no és casual i segur que algú l’ha provocada per treure’n un gran rendiment.
Nosaltres, mentrestant, tenim el president del parlament i els seus lletrats treballant a favor del Llarena i els presos polítics demanant que els tanquin a casa enlloc d’exigir als seus que desobeeixin d’una vegada i els treguin de la presó.
Tota la política catalana em sembla un gran desproposit. Cada dia oblidem una mica més per què i com hem arribat fins aquí, deixant passar sense pena ni gloria les poques victòries que anem obtenint.
La justícia europea ja pot anar fent sentències serioses si els que estan aquí segueixen obeïnt un boig que es fa dir jutge i els presos polítics demanen mesures que sembla que acceptin la seva culpabilitat.

Ricard Pons
Ricard Pons
17.07.2018  ·  00:13

Totalment d’acord amb Rosa Gispert.

jaume vall
jaume vall
17.07.2018  ·  00:23

M’agrada llegir les editorials perquè gairebé sempre focalitzen l’atenció en la part positiva dels esdeveniments. Allò de veure el got mig ple. Tenint en compte que hi ha certeses i dades objectives, està molt bé reconèixer els nostres trumfos, les nostres victòries. Ara bé, el got continua estant mig ple, i per conseqüència mig buit, i si es necessita el líquid de la totalitat, continuarem passant set. Com molt bé diu Rosa Gisbert, i com recorden d’altres comentaristes igualment escèptics, la realitat d’allò que estem aconseguint no ens ha de fer oblidar la realitat del que estem perdent, de les mancances que tenim.
Ja hem repetit, hi ha tres potes que han de permetre sostenir l’efectivitat de la República: la societat, mobilitzada i activa; les institucions, preparades i enllestides; el reconeixement internacional, a punt. Pensem si tenim les tres potes resistents per aguantar el pes del que ens cau a sobre.

Ramon Perera
Ramon Perera
17.07.2018  ·  00:29

Qui mana a Espanya? Els que tenen el sentiment atàvic de la unitat d’aquell país? O bé els que necessiten mitificar la unitat per mantenir les seves fortunes i la seva font d’ingressos? O una combinació de tots dos?

Com és, com ha estat, la relació de la monarquia borbònica amb els grups anteriors? Com ha anat evolucionant? Una pregunta prèvia hauria de ser com ha estat possible una relació tan duradora, malgrat les sis interrupcions hagudes: els regnats de José I Bonaparte i d’Amadeo I , la primera i la segona repúbliques i la dictadura franquista. La resposta a aquestes preguntes ens ajudaria a entendre la seva present decadència. Definitiva?

I un fet: Malgrat la repressió espanyola, el moviment independentista segueix dempeus. L’estat espanyol, ha combatut l’independentisme de la manera que li ha semblat més eficient o bé no ha gosat anar més enllà? No en sé la resposta però no tinc dubtes de que si volem assolir el nostre objectiu no podem menystenir la hipòtesi de que l’estat espanyol vagi més enllà.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
17.07.2018  ·  08:23

Com es que Felipe el 6 encara no ha sortit ha defensar el seu papa Carlitos?
Qui et va fer rey, Felipe?
Es incomprensible que el fill s’amagui sota les faldilles de la divorciada

Albert Miret
Albert Miret
17.07.2018  ·  08:28

El que ha fet l’extrema dreta d’aquest país ha estat promocionar i participar en una bacanal en la qual s’han permès tots els luxes i malbarataments possibles i incontrolats gràcies als diners abocats per una Europa amb desitjos més usurers que altruistes i als robats de Catalunya sense interessos ni res a tornar. Ara, en la ressaca de la llarga borratxera, veuen que mentre ha durat la festa, aquests que creien que eren els seus governants, el que feien era acumular fortunes personals a canvi de vendre’s el país. Tot el “progreso” era un muntatge, i ara, en veient que no hi ha quedat a penes res, i que tan sols els queda l’escombra i la pala per a recollir les restes, necessiten un enemic a qui culpar de la seva desgràcia i a qui posseir a costa del que calgui per a no passar a la més trista de les misèries. Això és tot. No hi ha cap sentiment en la seva “unidad de España”, és pur afany de continuar la bacanal. Europa els importa una merda si no és pel diner fàcil, i es deixaran expulsar de totes les organitzacions que calguin per a mantenir la situació actual. Si Catalunya fos més pobre que Extremadura, faria segles que seríem lliures com Portugal i el fotiment de colònies que han perdut, però en canvi avui som la seva màquina de tren, sense la qual no és que el tren es quedi més curt, sinó que no hi ha tren. Espanya no té ideologia, ni discurs ni projecte. Espanya viu dels demés des de fa temps immemorial, i nosaltres som la darrera possibilitat de subsistir sense cap esforç. Això és aquest “país”, i tota la resta són comptes per a nens petits i justificacions. És per això que és tan difícil de marxar-ne i per cap altra raó. Espanya se’n va a la merda, i nosaltres som tan babaus que no ens atrevim a sortir del remolí.

Núria Feliu
Núria Feliu
17.07.2018  ·  08:31

No acabo d’entendre el que està passant. Nosaltres, el poble, cridant fins a perdre la veu “Us volem a casa! Llibertat!” I els presos demanant que se’ls tanqui a casa.
Em sembla que no portem el mateix ritme. Comença a ser tot una mica deplorable.

Josep Albà
Josep Albà
17.07.2018  ·  09:12

Autènticament al·lucinant, tot plegat.
Primera cosa: la República Catalana no va engegar a l’octubre per culpa, única i exclusivament, de la rendició incondicional dels 72 diputats autoanomenats independentistes. Europa només va fer el que s’esperava: res de res.
Segona: Abans caurà el meteorit de l’Armagedon que la monarquia borbònica a España, per moltes corrupteles que se li destapin.
I Tercera: qui es passa el temps fent gestos i només gestos i res més que gestos és el Govern titella de la Generalitat. El Gobierno de España fa, en tots els camps, exactament el mateix de sempre: Portar-ho tot al seu Tribunal Constitucional. No afluixar ni un milímetre en la repressió judicial i negar qualsevol possibilitat propera ni remota d’un referèndum acordat.
I nosaltres, mentre tant, preparant-nos per la mascarada anual de l’11 de setembre, aquesta vegada vestidets de color corall, que és un color molt bonic i estiuenc, que potser ens farà oblidar-nos ja de tanta groc i tanta tonteria, oi…?

Josep Salart
Josep Salart
17.07.2018  ·  09:27

Si Rosa, ho expliques molt be i sense filosofar gaire, tal com ha de ser.

Aquets dies em trobo amb gent d’ ERC i només vèurem, abaixen el cap i no saben de què parlar, com si no hi hagués de què parlar.

No és culpa dels partits empresa, és el putu ADN del català covard. Aquest mateixos que em trobo, sortiran el dia 11 de setembre al carrer, riallers i plens de joia. I els tornaré a parar per preguntar-los pels presos, i per si coneixen en Puigdemont, que collons..

Josep Francesc Pèrez
Josep Francesc Pèrez
17.07.2018  ·  09:40

Totalment d’acord amb l’Albert Miret. Es així i res a dir.

Pel que fa a altres comentaris, deixeu-me que en sigui crític.

I es que em preocupa que alguns, des de la vostra óptica i mediatitzats com esteu, us permeteu qualificar les accions del President del Parlament i dels lletrats com si haguèssiu de sancionar el que està o no, bé. Com si estessiu en possessió de la veritat divina.

En comptes d’opinar mesuradament, acuseu imprudentment.

I aixó nomès es por i desaconfiança. I la por i la desconfiança son senyal de inseguretat. I la inseguretat trenca la unitat. Sobretot quan s’expressa com ho feu, que es acusant al que us acompanya.

Esteu oblidant que som ciutadans que no ens n’assabentem de la major part del que passa, ni desprès que hagi passat. En el darrer any, aquesta situació l’hem viscuda moltíssimes vegades. I cada vegada passa el mateix. Els porucs vaticineu les mil desgràcies i de qui en son culpa. Desprès, quan passa tot el contrari, no sortiu a reconèixer que us vàreu equivocar, no.

Al final ens haurem de creure que atàvicament, els catalans som un poble de cagats?
Jo no ho vull creure. Però els que ho sigueu, si us plau, a la cuneta. Derrotistes no ens en calen.

Pep Agulló
Pep Agulló
17.07.2018  ·  09:40

Que Espanya es troba immersa en la pitjor de les crisis institucionals i polítiques que podia imaginar, és evident. I que Catalunya és el factor clau en tot això, també. Però a Espanya, l’amenaça a la corona no ve pas del carrer, en una societat on el franquisme corre per les venes de molts súbdits, i quan això passa, un cop d’Estat des del mateix Estat sempre és per “matxucar” més Catalunya. Aquí ho deixo.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Pep Agulló
Pep Agulló
17.07.2018  ·  09:43

Mentre feia el meu comentari m’ha passat el d’en Josep Francesc Pèrez. Un cop llegit, completament d’acord.

Victor Serra
Victor Serra
17.07.2018  ·  10:28

Tot això és molt interessant, però només demano que no siguem il.lusos i ens creguem que Esoanya s’enfonsarà tota sola i que això ens donarà una possibilitat de ser lliures. NO passarà. Ells resistiran tant com puguin ,violentament si cal i nosaltres haurem de lluitar per la nostra llibertat més que mai. Només podrem guanyar si reunim grans majories i anem junts amb una estratègia comú.

Vicenç Mateu
Vicenç Mateu
17.07.2018  ·  10:55

El sistema de poders de l’estat busca ofertes amb un objectiu retenir-nos. Tenen línies vermelles però hi ha productes que estan disposats a oferir.
Espero que sabem entendre que el negoci podria plantejar-se quan cada part tinguem el nostre mànec (de la paella) ben lliure.
Això sí, s’agraeixen els anàlisis radicals però s’agrairia molt més l’acció, de qualsevol mena orientada a propiciar i, perquè no, accelerar la llibertat plena de Catalunya (els països catalans en depenen). Busquem camins que revoltin les consciències i la implicació de tothom. Des de baix, petits gestos, constants… Cadascú hi té un paper i no hi ha de renunciar. Si empenyem no hi haurà aturador. Cabrejos, pocs i curts.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
17.07.2018  ·  10:58

En qui pensava REALment Matas quan ens deia és que és el duc de Palma? No era en un rei que anés nu. Ans en un que s’ha estat folrant, tant de diners públics, si més no valencians i illencs, com de comissions per fer el que li pertocava pel càrrec. I no dic per gastar-se-ho en putes perquè igual tenia un encant que no li sé trobar i era gratis et amore.

jordi Rovira
jordi Rovira
17.07.2018  ·  11:11

D’acord amb en Josep Miret. Hi ha una arrel molt bàsica, molt pràctica, amb un fons “alimentici” que explica les necessitats en les polítiques de l’estat espanyol. Quan el V.Partal parla del cap d’estat com a empresari privat en funció i ús de la seva posició, diu exactament això mateix. Per tant, l’estat de dret ha estat quelcom inexistent a Espanya. No només quan la transició, sinó també durant tot el franquisme i abans. Per molts doncs, el text Constitucional, esdevé una ombra al que és la praxi habitual. Qualsevol text constitucional està al marge del seu fer, del seu actuar. D’aquí se’n desprèn l’excepcionalitat i extravagància espanyola; com també un aïllament històric de qui no cal que pinti res. Tot molt bé, tot prou normalizable si no fos la seva desmesura, vici i descontrol. Un element a tenir en compte, si ara es té un paper en el marc internacional: no per mèrits, potser per qüestions estratègiques.
On som? Donant la cara a la desmesura, el vici, el descontrol. Què ha de ser el moviment independentista? El ventall més ample possible de convergències per la mesura, la gobernabilitat, la crítica de millora social, i el control d’un imperi legal autocompromés.
La resta ho faran els elements, més incidents que qualsevol fulla de ruta.

Maria do Carmo Marques
Maria do Carmo Marques
17.07.2018  ·  11:25

Espanya s’enfonsarà. Hem de ser ferms, estar units i avançar cap a la independència per no ser arrossegats.

Bonifacia Córdoba
Bonifacia Córdoba
17.07.2018  ·  12:32

Josep Francesc Perez👏👏👏
Mòlt ben dit!!

Joan Arumí
Joan Arumí
17.07.2018  ·  13:14

De tots els escenaris possibles el que mes em preocupa es que faran les forces armades. Si l’Estat espanyol es desintegra i la unica sortida que veuen els partits neofeixistes ( que tenen molt de electorat guanyat amb el “cuento” de la sagrada unidad de España ) Es salten a la torera tota la legislació Europea, i fan un cop d’estat militar, entrant a Catalunya i tornant a sotmetre-la per les armes, la cosa es preocupant, perquè no sabem con reaccionaria la UE i la OTAN. Es l’únic que no veig clar. La actitud de l’Exercit, que no oblidem el seu màxim dirigent es Felipe VI. De fet es la única arma de que disposen. Democràticament ho tenen tot perdut.

Pauli Morer
Pauli Morer
17.07.2018  ·  13:21

Es molt important que no ens equivoquem, com hem fet a cada crisi de l’estat espanyol. Es evident que no ens podem posar al costat del règim del 78 i la monarquia borbònica, però tampoc a favor de una hipotètica república espanyola, que serà tan anticatalana com el règim actual, però molt menys acomplexada i amb menys hipoteques del passat.

jordi Rovira
jordi Rovira
17.07.2018  ·  13:48

Les oportunitats de la tardor no estan en entendre una mena d’esfondrament de l’estat espanyol. Sinó en com es fa ressorgir l’Estat en aquell troç de terra on hi havia sobirania espanyola. Aquí també es buscarà allò més corvengent als interessos de tothom. Per tant, ningú afluixarà ni baixarà del burro, alhora que tothom mostrarà disposició i possibilitat real.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
17.07.2018  ·  14:16

Europa no sol servir per res, però és un greu error pensar que un estat espanyol desprestigiat, antieuropeïsta i violent és una oportunitat.

Més enllà de les paraules a Europa ningú fa ni farà res ara per ara. No ho han fet amb Hongria, Polònia o Turquia.

Mouran un dit el dia que els tancs espanyols entrin per la diagonal disparant a la població civil indefensa, com al Kossove, o el dia que l’autopista tallada impedeixi exportar els cotxes de la Volkswagen. Trist però funciona així.

Ja va dir en Rubalcaba que Espanya estava disposada a pagar el preu que sigui.

I nosaltres ?

Perquè si la nostra resposta a l’embogiment espanyol és com la que hem tingut- a efectes pràctics, no emocionals- és com la que hi ha hagut fins ara, poca cosa guanyarem: molta més llenya, repressió i impotència. Per tant, compte amb desitjar segons què si no tenim molt clar què vàrem fer malament i què hem de fer ara, perquè podem sortir escaldats.

I la crisi de la monarquia, tot i que tots som republicans, tampoc no és una bona notícia: tan inútils com poden ser els borbons, i tanta ràbia que fan, probablement sigui millor tenir un Felip VI a un president de la república José María Aznar, que seria el més probable. La manca de legitimitat democràtica del rei fa que hi hagi coses que no s’atreveixi a ordenar: un president espanyol com els que volten per Madrid no tindria tantes manies.

L’estat espanyol està malalt ? Si. Farà un pet com un aglà ? No. Es recuperarà i tenim rei per anys. El sistema és zombi, però ningú té la força per tombar-lo. I els que el volen veure tombat és per posar-hi quelcom pitjor.

I els catalans, o la propera vegada ho planifiquem millor, o no val la pena provar res. Ah i el primer pas és la unitat, no les capelletes d’uns i altres

Daniel Mir
Daniel Mir
17.07.2018  ·  14:48

Mentre tinguem gent amb la claredat de visió de l’Albert Miret i la fortalesa d’ànim d’en Josep Francesc Pèrez no ens cal patir; qualsevol cosa anirà endavant.

Quant era més jove els castells que s’assolien eren, com a molt, castells de vuit. Van haver de passar dècades fins que s’en van fer de nou. Ara ja s’en fan de deu. S’en faran d’onze? Ningú ho sap però, en tot cas, serà quant, en una colla, hi hagi la suficient gent que cregui que és possible.

El castell més ben plantat cau irremeiablement quant algú, sigui un baix, del tronc o l’enxaneta dubta que sigui possible.

No sembrem dubtes. La fe mou muntanyes. Els cagadubtes, fora!!!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
17.07.2018  ·  17:02

Ara cal que també posem a ratlla “els nostres”, o perdrem cada oportunitat. A mi m’inquieta. Una altra cosa és que sí, Espanya està a com a màxim dos anys de la seva desaparició.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
17.07.2018  ·  18:29

Tras las cintas de Corinna hay un señor (que participa en ellas) que se llama Juan Villalonga.

Juan Villalonga es el establishment español.

Me cuesta mucho creer que el establishment esté dispuesto a dinamitar Espaggna con tal de sacar a Villarejo del maco (por mucho que Villarejo sepa mucho).

Espaggna se reinventará. De hecho ya la están reinventando. El establishment empezó creando a Ciudadanos (a fecha de hoy apuesta por los socialistOs pero sigue alimentando a Ciudadanos – dos por el precio de uno-). El Dictador saldrá del Valle de los Caídos, golpe mediático de cara al Exterior más que del Interior porque en el Interior las posiciones al respecto seguirán igual de enconadas. Los socialistOs volverán a gobernar (me refiero a las próximas elecciones), se hablará de que por fin hemos entrado en la segunda y definitiva transición, que todo hay que hacerlo con calma pero sin pausa, que redefiniremos el marco constitucional, Borrell pedirá perdón por haber querido utilizar desinfectantes, Llarena montará un despacho de abogados con Baltasar Garzón y el Establishment seguirá reinando con o sin república (me refiero a la española).

La pregunta del millón es qué hará ese irreductible pueblo asentado en una esquinita de las Galias Españolas que come conejo con chocolate y hace castillos con personas no con piezas de “Lego”. Se someterá a los contubernios de sus propios partidos políticos o seguirá plantando cara erre que erre diciendo que no, que no queremos contribuir a la refundación del establishment de la Ñ, que se’ns ha acabat la paciència (y teníamos mucha), que No es No, aunque remodelen el código penal con guirnaldas.

Espero que lo segundo. Porque el camino recorrido por el pueblo catalán independentista y republicano ha sido mucho, muchísimo y no habría que malbaratarlo en unos saldos organizados por El Corte Inglés y Telefónica.

Los partidos políticos “independentistas”, o están a la altura del pueblo independentista, en este momento en el que de lo que se trata es de defender como una piña el proyecto independentista y republicano o, sencillamente, no nos sirven.

No es el momento de apaños ni de añadir gaseosa La Casera al Cava.

Gemma R.
Gemma R.
17.07.2018  ·  20:18

Tinc totes les editorials guardades en una carpeta, un día serán historia viscuda día a día. Però aquesta sèrie li posaré l’ estrellita de ” favorits”. Bonissima!

Només afegir que el President Torra quan va tallar relacions amb la monarquía, va ajudar molt a debilitar-la. Un territori pot declarar-se insummís amb la monarquía, i aquí no passa res. Això l’ Aznar ho va saber llegir bé, i ara surten de cop totes les corrupteles del Rei emèrit. Volen provocar l’ abdicació del fill. Anem bé.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
19.07.2018  ·  23:32

Anem bé, cert. Cal, però, estar ben preparats davant de dos perills:

– la violència “oficial” i la “civil”
– les mil i una cortines de fum dels “autonomistes” (per no dir-ne col.laboracionistes o botiflers), en forma d’esforços confusionistes, desmobilitzadors, difamadors, inhibidors, atemoridors…

Dels dos perills, evidentment, temo més el segon que no pas el primer.

JAUME TERRIBAS
JAUME TERRIBAS
20.07.2018  ·  11:45

No tinc el gust de conéixer al Sr. Juan Martin Alegria, però em permeto felicitar-lo pel seu atinat comentari -dels pocs amb visió d’Estat- i parlant del Sr. Villalonga, sobre el futur de l’Espanya monarquica. Tot és questió de mesurar ve la caiguda i transformació d’aquesta Espanya caduca i autoritaria.
Catalunya ha de ser la punta de llança del canvi definitiu de la “pell de brau” fent la passa endavant de proclamació de la República Catalana, per obrir camí a una política honesta, lluny de la corrupció, i respectuosa amb la llibertat dels pobles que la integren. El segle de la llum !.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies