La ruta del 92

Fa cosa de mig any vaig publicar un article (“La vida no és breu”) on explicava com les pèrdues de persones estimades abans d’hora m’havien anat preparant per enfrontar la mort. Aquell article va tenir reaccions molt diverses i ben segur que els que el van entendre millor van ser els que han viscut situacions semblants. A molts no els agrada parlar d’aquestes coses i jo sempre he pensat que negar-s’hi és una manera de deixar sols els que, per un motiu o per un altre, s’hi han d’enfrontar. És molt dur no poder compartir aquests sentiments.

Altres reaccions, però, van ser molt més positives. Amics que em parlaven de com aprofitar el temps sense limitar-se a un carpe diem sense objectius, o altres que em parlaven de com no tenir qüestions pendents. Entre aquests darrers, em va arribar un dels regals més preciosos que m’han fet, per bé que segurament no es materialitzarà mai, però la mateixa idea ja m’omple de felicitat.

En l’article jo deia que una de les coses que volia fer abans de morir era fer la ruta completa de l’autobús 92 de TMB. Si deia que ja no la podria fer és perquè, amb els canvis en les línies d’autobusos aquesta va desaparèixer. Per què havia pensat en aquesta línia? Segurament perquè el seu recorregut passava per llocs que no em són desconeguts però que tampoc no formen part del meu paisatge habitual. No és la meva Barcelona desconeguda però no és la meva Barcelona quotidiana. La línia començava a Gal·la Placídia, pujava cap a Horta per Vallcarca, cap al parc de la Creueta del Coll, començava a baixar pel Carmel, travessava el carrer de les Camèlies cap al Mercat de l’Estrella i la travessera de Gràcia, baixava fins a la plaça de les Glòries cap a la Nova Icària i anava a parar a l’Hospital del Mar. L’havia agafat algunes vegades però mai no havia fet el trajecte sencer.

Un nebot meu em va proposar llogar un autobús i fer aquesta ruta nosaltres, potser com un símbol que, com ens agrada tant de dir, “Tot està per fer i tot és possible”. Per a mi, però, és més com un símbol que sempre es pot anar més enllà dels nostres límits i si ho podem fer és gràcies a la creativitat.

Crec que això és una de les coses més importants que ens aporta la lectura. Allò que ens diuen que el que llegeix viu més o viu moltes vides diferents. De la mateixa manera que podem recrear un trajecte d’autobús, o una ruta qualsevol, o moltes experiències viscudes, llegir també ens concedeix aquest do: l’experiència lectora també ens mostra que el temps no el podem allargar però el podem multiplicar.

Com que aquestes darreres setmanes he estat bastant afortunada amb les lectures que m’han caigut a les mans, ho aprofito per recomanar-vos els llibres que he llegit. Llibres que m’han fet viure altres vides i que us puc recomanar amb la tranquil·litat que us agradaran.

Vaig començar amb Pura passió d’Annie Ernaux. Ja vaig comentar que jo no coneixia aquesta autora quan li van donar el Nobel i fins ara només havia llegit Els anys, un text que em va entusiasmar i que em va animar a llegir tot el que pogués d’ella. La veritat és que, si hagués començat per Pura passió no crec que m’hagués entusiasmat tant, tot i que em sembla un bon llibre. Feia temps que tenia a la pila de pendents Gina de Maria Climent. Què us haig de dir: llegiu-lo, llegiu-lo, llegiu-lo. Per com està escrit, per tot el que hi explica, per tot. De debò: llegiu-lo. Aterratge d’Eva Piquer. Obra mestra. No m’atreveixo a dir res més. Penediments d’Andrea Mayo, un recull de contes sobre aquelles coses que ja no podem canviar (també n’hi ha). El meu preferit és “La dedicatòria de Faulkner” però llegiu-los tots, no us en penedireu (disculpeu l’acudit fàcil) i segur que també hi trobeu el vostre preferit.

Després de totes aquestes obres de ficció vaig començar Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater de Jordi Amat. Jo m’he llegit l’obra completa de Ferrater i moltes de les coses que s’han escrit sobre ell, de manera que el vaig començar amb la intenció de fer una lectura ràpida. Impossible. És un llibre tan absorbent que és impossible llegir-lo en diagonal. I això ho fa la perspectiva. Trobo que el punt de vista de l’autor proporciona una nova mirada que ens permet veure-hi coses noves. Almenys jo, n’hi he trobat. Ara estic llegint La mentida més bonica de Francesc Serés.

Quina sort que la lectura ens regali tot aquest temps afegit. Ara que tenim més temps, aprofitem-lo i ens nodrirà per sempre. Que tingueu bones vacances.

P.S. Com que els lectors de VilaWeb sou un públic certament agraït, no volia renunciar al plaer de continuar en contacte amb vosaltres aquest mes de vacances. Cada dia tindreu un article on parlaré de restaurants. I, més que de restaurants, d’experiències viscudes en aquests establiments on volen contribuir al nostre benestar desvetllant-nos la memòria o creant-nos records nous. Demà ens hi posem.