Durant la Guerra Freda hi havia uns observadors, periodístics i sobretot diplomàtics, especialitzats a mirar el Kremlin. I quan dic ‘mirar’ vull dir exactament això: mirar. La Unió Soviètica era informativament tan opaca que calia mirar els actes oficials i observar qui seia al costat de qui, o qui desapareixia de sobte, o quin to feia servir aquest o aquell, quines paraules, per poder interpretar què passava. Kremlinòlegs eminents com Llewellyn Thompson, John Barron i Adam Ulam eren capaços de traure or de la simple observació dels rituals, dels gests, de les formes. I de deduir-ne tot allò que el Kremlin oficial provava d’amagar rere els seus murs.

Ahir, mirant la conferència de premsa del president Torra i, abans, la de Carmen Calvo –portaveu del govern espanyol, vice-presidenta i negociadora del 155 amb el PP–, no em vaig poder estar d’imaginar com hauria viscut un moment com aquell un kremlinòleg.

En primer lloc, per les limitacions òbvies de la reunió. No hi havia res de sorprenent a parlar ni a acordar. Ningú no n’esperava grans titulars. Si de cas, el president de la Generalitat anava a Madrid a donar una mica de temps al govern espanyol per a explicar si tenia cap pla sobre Catalunya. I això va fer. Ben segur que la reunió important serà la segona, a Barcelona, quan Sánchez haurà d’explicar finalment si pensa fer res, si vol fer res o si creu que hi ha la possibilitat d’intentar res. Reobrir les comissions bilaterals o restaurar les lleis tombades pel Constitucional no és sinó refer els desastres del govern espanyol anterior. Això no és cap negociació, sinó una cosa que el govern espanyol ha de fer simplement per guanyar la credibilitat necessària per a poder seure a la taula. I que la portaveu de Sánchez volgués presentar-ho com alguna cosa més que això, tot i que amb escassa fortuna, ja és una primera pista.

Calvo va fer una conferència de premsa nerviosa i plena de por de dir allò que no volia dir. Tensa. Preocupada constantment de no fer la impressió que s’acostava gens a l’independentisme i maldant per rebaixar tothora les seues decisions. Per exemple, va rebatejar ridículament les comissions bilaterals amb el nom de ‘comissions bilaterals autonòmiques’. O va explicar una vegada i una altra que si es recuperaven les lleis suspeses pel Constitucional era simplement perquè el PSOE en compartia el contingut, com si el problema hagués estat aquest. Calvo va passar moments de pànic, com ara quan no va poder respondre a la primera pregunta dels periodistes que li demanaven si Sánchez encara considerava que Torra era un racista. Primer va empassar-se la saliva i després, silenci. Arran de la insistència, va respondre que Torra era el president de la Generalitat, i s’escapolí de l’escomesa com va poder.

Per contra, la conferència de premsa del president Torra va ser serena i directa en tot moment –malgrat els problemes tècnics que ja són un (inexplicable) clàssic a la delegació del govern català a Espanya. Torra va respondre a tot allò que li preguntaren sense gesticular gaire i amb tanta contundència en el fons com elegància en la forma. Va ser paradigmàtica la resposta sobre si convidarien el rei d’Espanya a les commemoracions de l’atemptat del 17 d’agost. Calvo s’havia fet un garbuix provant d’explicar si sí o si no, i no s’havia entès res. Torra va ser ras i curt: ‘No.’ Un no sense escarafalls ni solemnitat, normal. Un no que va anar acompanyat d’una defensa del republicanisme espanyol, i de la consulta de Vallecas, que descol·locava més d’un periodista espanyol.

Torra només va donar valor al gest de parlar, en comparació amb allò que s’havia esdevingut amb Rajoy i, en conseqüència, va lloar la cordialitat de Sánchez. Però res més. En tot moment va deixar clar que ell anava a Madrid a explicar que si el PSOE estava d’acord que el problema català s’havia de solucionar per la via política, fer-ho era a les mans de Sánchez. I que solament es podia fer amb un referèndum d’autodeterminació acordat. Cosa que, com totes les altres coses, les va dir amb una calma i una serenitat que estic segur que a un bon kremlinòleg no li haurien passat per alt. Sobretot si aquest kremlinòleg havia vist abans els nervis de la ministra Calvo en la conferència de premsa de la Moncloa.


[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb