‘Benvolgut president,

T’escric en resposta al requeriment que fa pocs dies em vas fer arribar per burofax. El meu primer impuls, en saber que el rebria, va ser de celebrar que, per fi, t’haguessis dignat a comunicar-te directament amb les autoritats de Catalunya, amb mi en tant que en sóc el president electe. Però aquesta primera impressió massa de pressa ha donat pas a una fonda decepció més: m’exposes una descripció dels fets que ens han dut on som que té ben poc a veure amb allò que hem viscut nosaltres i que, de fet, hem protagonitzat; i ho fas, a més, simplement per justificar una petició final que trobo, si m’ho permets, ben poc elegant. Em demanes o bé un sí o bé un no. Eixut. Concís. Escarit. Bé saps, o hauries de saber, que aquesta conversa no es resoldrà per un sí o per un no. Si no és que no tens cap interès en la conversa i només cerques el pretext necessari per a activar el famós 155, com es desprèn tan explícitament del teu escrit. I, amb tot, et respondré.

Em demanes si vaig declarar la independència en la compareixença del dia 10 d’octubre al nostre parlament. No em faré el sorprès per la pregunta —per bé que t’adjunto la transcripció d’aquella intervenció i la seva traducció al castellà, per si de cas—: ho saps molt bé, què vaig dir. Si hem de ser precisos, jo no he declarat la independència. L’ha declarada el poble de Catalunya. La va reclamar en les eleccions del 27 de setembre, que van donar la majoria parlamentària absoluta que coneixes i que mai no heu reconegut, i se la va guanyar en la jornada històrica de l’1 d’octubre. Ja sé que aquestes dates t’incomoden, com t’incomoda que apel·li al poble, però no puc deixar de fer-ho, i vull creure que, en el fons, tens la capacitat d’entendre-ho. Com et deia, jo no he declarat la independència: he reconegut que una majoria dels ciutadans del meu país la volen i m’he compromès a acomplir el seu manament. I no, no em discuteixis si es tracta o no es tracta d’una majoria. Si ho vols discutir, ja saps quina és la millor eina per a fer-ho: la convocatòria d’un referèndum acordat, amb garanties i en llibertat. Tu, el teu govern i l’estat que representes heu fet impossible que el primer diumenge d’octubre cap d’aquestes condicions pogués ser realitat. I encara ens ho retraieu.

I doncs, per què em demanes si el dia 10 vaig dir allò que saps que vaig dir? És evident que vols oferir una possible sortida aparent, falsa, a l’atzucac: si dic que no, insinues —i algú dels teus fins i tot ho ha dit paraula per paraula—, fareu com que tot s’oblida per art de màgia. Em pensava que em tindries en una consideració una mica més alta: tu creus que et puc creure? És més, et sembla que, si hem fet tot el camí que hem fet, podria cometre una indignitat com la que em proposes? Perquè el problema polític que ha plantejat Catalunya fa ja tants anys —i que us heu entestat a tractar com un mer incompliment legal que cal castigar i com un trist conflicte d’ordre públic, fins a l’extrem que maldeu perquè ho sigui— és, també, una qüestió de dignitat.

No, per dignitat i per lleialtat als ciutadans que m’han fet confiança t’he de dir allò que ja saps: el dia 10 vaig reconèixer davant el parlament del nostre país que, després del referèndum del primer d’octubre, Catalunya ha de proclamar la independència d’Espanya. I, alhora, en el mateix moment, vaig demanar un gest de bona fe, suspendre la declaració, per donar-te una darrera oportunitat de seure a dialogar. Sense condicions. Ni per part meva ni, és clar, per part teva. Jo sé què t’he de plantejar: una majoria indissimulable dels ciutadans de Catalunya ha decidit que és lliure, lliure de triar el seu destí polític. I això ja no hi ha principi legal ni tribunal, no hi ha por ni porra, no hi ha més engany o intent de seducció —si hi fossin— que ho puguin evitar.

Ja veus que el meu to no és gens amenaçador. No puc dir el mateix del teu. No, jo no t’amenaçaré. Només insistiré una vegada més, i serà l’última, que el problema que tu tens l’has d’abordar acceptant la nostra part de raó, per petita que trobis que és. Si tan sols fessis això, ja hauries obert una escletxa de futur. És clar que nosaltres ja fa dies que hi som. I anem fent via.

Amb respecte, de president a president.”

I fins aquí la resposta que he imaginat que el president Puigdemont donarà avui al requeriment del president del govern espanyol. En prosa castellana, és clar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb