La república catalana del 10 d’octubre de 2017 va durar tot just un minut. Exactament el minut 19.37 del vespre. Va ser el temps en què el president Carles Puigdemont va pronunciar aquestes paraules:

«Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant el parlament i els nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.

I amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.»

Un any després, encara no s’han aclarit totes les circumstàncies d’aquelles hores frenètiques. Però sabem unes quantes coses que aleshores no se sabien i que ajuden a entendre millor uns moments extremadament confusos.

Màxima pressió per a contrarestar l’èxit del referèndum
L’èxit del referèndum del primer d’octubre i la repressió desfermada per l’estat espanyol va desembocar en la jornada històrica del 3 d’octubre, la vaga de país, amb una ocupació multitudinària dels carrers com a protesta i amb un discurs del rei d’Espanya que instava –de fet, ordenava– a fer què fos per aturar la ruptura que es veia imminent.

La llei del referèndum tenia la provisió que si el resultat era favorable el Parlament de Catalunya proclamaria la independència així que li fos comunicat oficialment. Era, doncs, qüestió de dies. I de fet el govern va fixar el ple, de primer, el dia 9 d’octubre. Més tard, es va modificar la convocatòria i es passà al dia 10, cosa que ja era un primer indici que alguna cosa no anava a l’hora. Allò que no anava a l’hora era que la pressió contra la declaració unilateral d’independència, que s’havia impulsat aprofitant tots els recursos de l’estat, intensificava els dubtes de l’executiu, un executiu que tenia un pla per al primer d’octubre però no en tenia cap de clar per a encarar tot allò que va arribar després.

El dia del referèndum a la nit, la divisió dins el consell executiu ja es va fer palesa. Fins i tot es va proposar una votació. De manera molt teatral, es va instal·lar una urna darrere el gran quadre de Tàpies que presideix la sala de reunions del govern, per tal que la votació fos secreta. Diversos consellers, especialment del PDECat però també d’ERC, no eren partidaris de la declaració d’independència. La gran sorpresa va ser que el vice-president Oriol Junqueras no va voler votar. La consellera Clara Ponsatí, la veu més contundent dins el govern en favor de la DUI, li va demanar claredat. I ell va respondre: ‘Tothom sap què penso.’ ‘Jo, no’, va replicar la titular d’Educació.

Enmig d’aquest ambient tan complicat, l’efecte de les pressions orquestrades pel govern de Madrid va funcionar. Se’n van destacar dues. La pressió econòmica, sobretot amb el canvi de seus d’algunes empreses, i la manifestació espanyolista del 8 d’octubre, la més gran que han arribat a fer mai.

La manifestació va fer un impacte profund en el president Puigdemont, que fins i tot ho va reconèixer en seu parlamentària. Però un any després la realitat és que no ha tornat a haver-n’hi cap que s’hi puga comparar. D’espanyolista. L’independentisme ha mantingut la força al carrer, però l’espanyolisme no. I això suscita moltes preguntes sobre què va passar aquell diumenge.

En el cas de la fuita de seus d’empreses, aquests interrogants cada dia van aclarint-se més. Ara ja se sap que va haver-hi una operació concertada entre el govern espanyol i les empreses que en depenen per a traure, el mateix dia, dos mil milions d’euros dels comptes bancaris de CaixaBank i Banc Sabadell i manipular-ne el valor a la borsa. I se sap també que els dirigents de tots dos bancs van explicar al president Puigdemont i al vice-president Junqueras una versió molt diferent dels fets, per fer-los creure que allò que feia trontollar les dues entitats era una mena de pànic espontani de la gent a causa de la independència.

A la combinació d’aquestes maniobres encara s’hi havia d’afegir una pressió del PSC, que Puigdemont en algun moment ha dit que fou brutal, sense aclarir en què va consistir; i la del president de la Unió Europea, Donald Tusk, que va comparèixer a la televisió i tot demanant al president de la Generalitat que no fes un pas irreversible. Quan ja faltaven pocs minuts per a començar el ple i desenes de milers de persones omplien els voltants del parc de la Ciutadella, el president Puigdemont va prendre la decisió de proclamar la independència i suspendre’n els efectes, segurament l’error més important dels molts que cometrien uns i altres aquell mes d’octubre.

Mireia Vehí, Gabriel Serra i Benet Salellas, en el moment de signar la declaració (fotografia: Albert Salamé).

Un succedani de declaració per a mantenir unit l’independentisme
La decisió es va prendre enmig d’una reunió molt agitada de Junts pel Sí, que, increïblement, es va descuidar de comunicar als socis parlamentaris de la CUP què s’havia decidit. Quan Carles Riera i Albert Botran ho van sentir van restar sense paraules. Hi ha una fotografia del moment en què ells dos comuniquen a la resta del grup de la CUP que aquella vesprada no hi hauria declaració d’independència. Al malestar, completament comprensible, pel menysteniment s’hi afegia la indignació política i s’arribà a sospesar de fer caure el govern.

La CUP havia preparat una intervenció coral per a celebrar la independència. No baixaria ningú a la trona del parlament, sinó que els deu diputats anirien aixecant-se de l’escó, cadascú pronunciant una frase en una llengua diferent. També en occità i en caló, l’idioma del poble, els gitanos, amb els quals els catalans comparteixen territori de fa segles. El gest va deixar de tenir sentit i el trencament de la majoria parlamentària va semblar inevitable.

Però aleshores va emergir una proposta, defensada amb molta fermesa per Marta Rovira. La declaració que els dos grups havien signat, i que incorporava esmenes de la CUP presentades poques hores abans, en comptes de ser llegida a l’hemicicle com a proclamació formal de la república seria signada en una altra sala del parlament, amb tota solemnitat. I finalment es féu d’aquesta manera. I així s’obrí un parèntesi que arribà fins el 27 d’aquell mes d’octubre. Quan tot era molt més difícil de fer, ja.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb