10.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 11.10.2021 - 07:43
La decisió que va prendre divendres Polònia d’afirmar que el dret nacional passa per damunt del dret comú de la Unió Europea marca un moment clau de la història d’Europa. Si la Unió Europea no sap reaccionar i imposar el Tractat de Lisboa, ens trobarem al final del projecte comú. És tan simple i tan greu com això. En canvi, si d’una manera o altra queda definitivament clar que els actuals estats membres de la Unió han de regir-se constitucionalment també pel Tractat de Lisboa, aleshores moltes coses canviaran de perspectiva i això tindrà un impacte determinant en el conflicte entre Catalunya i Espanya.
L’estiu passat la decisió de mutualitzar el deute dels estats va portar molta gent a parlar del “moment hamiltonià”. Era una referència a Alexander Hamilton, un dels fundadors dels Estats Units, que el 1790 va convèncer el congrés de fer-se càrrec del deute dels estats. Doncs bé, continuant les analogies amb aquell procés, ara es comença a parlar del “moment calhounià”, en referència a John C. Calhoun, el vice-president dels Estats Units que va defensar que els estats podien anul·lar les lleis federals que ells considerassen inconstitucionals.
Aquella idea, originada en un plet entre Carolina del Sud i els Estats Units el 1830, va acabar portant a la guerra civil i obligant a reformular la unió. I marcà finalment, sense cap mena de dubte ni discussió, la primacia de les institucions federals. Perquè, si no, simplement no hi havia cap projecte comú on agafar-se. Sense aquell conflicte els Estats Units no haurien arribat a ser això que són. I, dos segles més tard, per sort sense cap guerra civil al davant, la Unió Europea es troba ara al mateix lloc i sap que només aclarint la situació de manera definitiva tindrà alguna mena de futur.
És veritat que la decisió polonesa no és la primera que posa en qüestió les decisions dels tribunals europeus i del dret comú. Els tribunals alemanys i francesos ja havien presentat també objeccions a decisions del TJUE. Alemanya, per la mutualització del deute; i França, per la política de control de dades. Però en tots dos casos els tribunals estatals discutien decisions del tribunal europeu. Alemanya, per exemple, discutia si el TJUE s’extralimitava en les seues decisions. Però no en qüestionava la preeminència, com ha fet ara Polònia. Evidentment no és igual, ni de bon tros.
En un sistema federal, com és el que funciona, de fet, és normal que un tribunal inferior discutesca les decisions del tribunal suprem. És lícit i, generalment, condueix a un debat que enriqueix el sistema. Els jutges poden estar-hi en desacord sense que això implique la destrucció del poder judicial. La diferència, en el cas polonès, és el qüestionament del poder, la negació de la jerarquia. I això sí que no és acceptable. Entre més raons, perquè si el TJUE acceptàs la tesi polonesa això significaria immediatament la mort del TJUE mateix. La destrucció del poder judicial europeu.
Ara Brussel·les té unes quantes maneres de reconduir la situació. La Unió pot posar sobre la taula tots els mecanismes que té per a obligar Polònia a complir el Tractat de Lisboa. I arribar a l’expulsió i tot, una decisió que no crec que vulga ningú i que s’intentarà evitar fins al darrer moment. O podria reaccionar mirant de modificar el tractat per a aclarir encara més que la Unió no és un simple club internacional al qual et pots apuntar només per a allò que et convé. Però, per una via o per una altra, la Unió no té marge de maniobra pel que fa al debat constitucional, perquè si una cosa no resulta concebible és que ella mateixa signe la seua defunció.
I aquesta perspectiva té una gran importància per a nosaltres. Ja ho sé, que hi estem poc acostumats i ens costa molt de veure tot això que ens passa amb un pla més obert, sense restar tancats en nosaltres mateixos. Però és que avui és imprescindible de fer-ho, a la llum de les conseqüències, molt importants, que la resolució del conflicte polonès tindrà per a Catalunya i Espanya a curt i a mitjà termini.
A curt termini és inconcebible que, enmig d’aquesta batalla que sosté amb Polònia, el tribunal accepte la posició del jutge Pablo Llarena respecte de la immunitat dels eurodiputats. Perquè això significaria donar la raó –i, a més, crear un gran precedent– a l’argumentari polonès. Si ja era difícil, doncs, pensar que Espanya podria guanyar, ara sembla completament impossible.
Però el fet més interessant arribarà a mitjà termini. Perquè la batalla polonesa aclarirà inevitablement els mecanismes europeus de poder i amb això ja no parlarem sols de la lletra impresa en un tractat, sinó de l’adopció de decisions al màxim nivell a partir d’aquest tractat. Del moment calhounià en què ha entrat per la crisi polonesa, Europa solament en pot eixir afirmant el seu poder. I, per tant, el procés implicarà per força que ha de restar clara i ben demostrada, incontestable, la primacia de la constitució europea per damunt de les constitucions de cada estat. També de l’espanyola.
I amb això, l’única barrera més o menys sòlida de defensa de l’estat espanyol contra la independència de Catalunya, aquest argument (fals, però útil) que diu que això no és constitucional i que no es pot ni discutir perquè no ho és, n’eixirà greument tocada. Perquè en realitat qui tindrà el poder de decidir, en darrera instància, si un referèndum és legal, si l’autodeterminació és legal, si un article de la constitució espanyola és legal o si atacar violentament la població per impedir que s’autodetermine és legal, ja no serà Madrid. És això, ni més ni menys que això, que està per caure.
