Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La queda em preocupa. Potser perquè vaig viure de primera mà l’única queda que s’ha fet a l’estat espanyol d’ençà del final de la guerra. Era el 23-F de Tejero i Milans a València. I aquella queda que silenciava les ràdios obligant a retransmetre música militar em va impressionar molt. Era una violació tan brutal del ritme i la vida de la meua ciutat… No puc descartar, per tant, que allò m’haja causat una espècie de trauma. Però, siga com siga, reconec que la incomoditat que comence a sentir sobre aquest aspecte ja és molt forta.

Avui mateix tota la Catalunya Nord ja haurà de respectar la queda, que malgrat haver estat ajornada ahir és previsible que finalment s’estenga al sud, on la Generalitat Valenciana ja la demana oficialment. És veritat que a l’estat francès el recurs és, diguem-ne, més habitual que no pas a l’estat espanyol. Des de la fi de la guerra mundial hi ha hagut unes quantes quedes parcials, les darreres en algunes zones de la regió de París quan esclataren els incidents de les banlieues del 2005 i a l’Illa de la Reunió l’any passat, o potser l’anterior, per uns incidents greus vinculats al moviment dels jupetins grocs. Però a Perpinyà i a la resta de la Catalunya sotmesa a França, si no vaig errat, de l’alliberament dels alemanys ençà no s’hi havia aplicat. Tanmateix, a partir d’avui no hi podrà eixir lliurement ningú al carrer entre les nou del vespre i les sis del matí, una mesura excepcionalment dura que afecta la llibertat de moviment, una de les més bàsiques de les llibertats civils.

Crec que no podem menystenir la gravetat de la situació sanitària. Això és evident. Per desgràcia, aquesta cosa rara que en diuen segona onada castiga Europa d’una manera rotunda i no podem ser-hi insensibles. Ja ho sé, que hi ha gent que opina que no n’hi ha per a tant i que tot això en realitat és un muntatge de què s’aprofiten els poders per a controlar encara més la població. Jo no ho veig així. La gravetat de la pandèmia és important i en tot cas passa que els governs i els sistemes de salut no troben la manera de gestionar-la sense fer recaure la càrrega damunt les espatlles dels ciutadans. Fa uns quants dies vam publicar un reportatge molt interessant que explicava per què l’Àfrica o països com ara el Vietnam i l’Uruguai aconsegueixen de controlar molt més eficaçment la covid-19 amb el suport de trames associatives comunitàries i prenent decisions valentes. Potser els nostres governs haurien de ser una mica més humils i mirar-se bé aquella experiència.

Hi insistesc: la pandèmia existeix realment i ningú no m’ha donat encara cap argument que jo puga comprovar i contrastar per a creure que és un muntatge, una operació fabricada, una conspiració. Però, dit això, ja fa vuit mesos que ens trobem en aquesta situació i és molt sorprenent i desesperant que una cosa que al març ens va sorprendre a tots per inesperada avui puga continuar causant un desastre social de la mateixa dimensió.

És en aquest punt que la queda és un pas greu. És gros. Com ho va ser el confinament al març, però amb una diferència molt seriosa: al març tot va caure d’improvís, no teníem res preparat, ningú, i encara avui em sembla un miracle que s’evitàs, gràcies a la faena del col·lectiu sanitari, el col·lapse total. Però si bé al març tot va caure d’improvís i això podia justificar, justificava si més no per mi, unes mesures tan excepcionals i dràstiques, ara a l’octubre em sembla un símptoma molt preocupant que els governs ens tornen a dur a un punt en què l’únic remei possible i raonable torne a ser la restricció fèrria de les llibertats més bàsiques. Perquè han passat vuit mesos i teníem el dret d’esperar que l’ensenyament del març hagués reeixit socialment i no ha estat així. I perquè hi ha, com és constatable, una improvisació constant i permanent a l’hora de prendre decisions polítiques, cosa que no hauria de passar.

Em sembla que la queda, si em permeteu de dir-ho així, és una gran demostració d’impotència i em preocupa molt que els governs no puguen oferir res millor. Perquè més que un gran gest eficaç sembla un gest simbòlic que pretén tapar o excusar el fracàs d’Europa en la gestió de la covid-19. Però amb l’afegit que dóna carta de naturalesa a la normalització d’un nivell de restriccions de les llibertats més bàsiques que ningú no hauria d’acceptar sense expressar de seguida una gran preocupació, com intente de fer ja avui. No sé si la paraula existeix en català –i si de cas els filòlegs de la casa ja em corregiran–, però inevitablement em ve al cap aquella famosa frase de Roosevelt quan explicava com s’intentava, com intentaven, la ‘regimentació’ (de regiment militar) de la població. I aquesta és, simplement, una situació en què no vull viure. I ho dic amb el màxim respecte i intentant de ser tan constructiu com puc.

 

PS. Ahir vam fer l’habitual debat del dijous amb Adrià Carrasco, que també va opinar, entre moltes altres coses, sobre tot això. El podeu veure ací. I crec que sobre aquesta qüestió hauríeu de llegir també, si no ho heu fet, aquesta entrevista amb Daniel López Codina: ‘Seria absolutament immoral de caure en la situació del març’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.