Després de la publicació de les enquestes sobre el 27-S a dos mitjans unionistes, El Periódico i El Mundo, és fàcil d’observar com ha canviat el missatge sobre les eleccions. Ara els columnistes unionistes de dretes i esquerres –per cert, que cada dia són de més mal distingir–, s’agafen com un ferro roent a la tesi de la divisió i de la barrera per a anar endavant. Si n’ha de ser, de clara, la realitat demoscòpica, que ningú no s’atrevesca a cuinar les enquestes per dir que els del sí perdrem…

Els arguments nous són: primer, que el país és dividit; i segon, que hi ha d’haver un mínim reforçat per a poder dur el procés d’independència endavant. Respondré de primer a la segona qüestió, que és massa fàcil.

Tant que s’omplen la boca per a parlar de lleis, sembla mentida que no admeten que això que farem són unes eleccions i no pas un referèndum. Un referèndum ho era el 9-N. Ara són unes eleccions parlamentàries. Amb caràcter plebiscitari, això sí, però eleccions parlamentàries. Per tant, i segons les seues pròpies lleis, l’única cosa que compta és qui té més diputats. Exactament, qui és capaç de fer votar seixanta-vuit diputats en favor d’una proposta concreta. La resta són històries i sopars de duro.

Que volen que guanyem en vots? Cap problema. Però això és un referèndum. I el referèndum l’ha de convocar el govern d’Espanya. Que el convoquen ells, que són ells els qui l’han prohibit fins ara. I que el convoquen vinculant. Ho tenen a les seues mans i no conec ningú del camp del sí que siga contrari a fer-lo. No és a nosaltres, doncs, que ens han de fer pressió: l’han de fer a Rajoy. Si juguem a futbol, que no vulguen que apliquem les regles del bàsquet…

Però és la segona qüestió, la de la divisió, la que em fascina en termes psicològics i sociològics. Que Catalunya es troba dividida? És clar que sí, per això és un país plural. La divisió d’opinions ens fa rics a tots. Jo no vull de cap manera una Catalunya on el cent per cent de la població opine igual i encara menys que vote igual. Quin diantre de país seria, aquest? Jo vull un país plural, que discutesca i no es pose d’acord i que simplement respecte el joc de les majories i les minories, com fan totes les democràcies.

I em pregunte, per això, com li funciona el cap a algú que creu que la divisió d’opinions és dolenta. Com és possible que ningú pense que la divisió del país sobre qualsevol tema és dolenta. Què caram volen, doncs? Una sola idea imposada a tothom?

Que això ho diga un hereu del feixisme, ja ho entenc. Jo vaig viure el franquisme i ja ho sé, que ells volien que tots pensàssem igual. Però què fan alguns que es diuen d’esquerres repetint com a papagais lemes propis de José Antonio Primo de Rivera? Açò és un país plural. I per tant hi ha gent favorable a la independència i gent contrària. I tots tenen el dret de prendre la posició que consideren necessària i defensar-la tant com vulguen. L’única cosa que importa, com en qualsevol democràcia, és que la minoria siga conscient de quina és l’opinió de la majoria, en respecte la decisió i lluite, si vol, per canviar-la. Però mai la minoria no pot blocar una decisió de la majoria argumentant que hi ha divisió.

L’argument, òbviament, és una trampa. Quantes vegades heu sentit la mateixa gent dient-nos que per canviar la seua constitució ‘només’ hem d’aconseguir la majoria dels vots? Per canviar la seua constitució nosaltres hem d’aconseguir la majoria, però per impedir la nostra independència ells no l’han d’aconseguir? Més enllà de la incongruència, impressiona de veure què tenen al cap aquesta gent i quina petjada més profunda que els ha deixat el franquisme. Els fa por la pluralitat, els fa por la gent, els fa por la democràcia, els fa por que els ciutadans decidesquen. I, alerta, que en això, respectar les majories o no, també consisteix el 27-S.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb