16.12.2020 - 21:50
A Espanya, potser com afirmen els propagandistes, deu manar-hi “el govern més progressista de la història”. Però el fet indiscutible és que al nostre país vivim un dels moments culminants i més cruels de la repressió política de fa moltes dècades.
I no tan sols perquè hi ha nou presos polítics tancats en cel·les. I els exiliats. O perquè en conjunt ja s’acosten a tres mil els represaliats o els amenaçats amb judicis.
Deixeu-me que faça una llista precipitada de coses sobre les quals hem hagut d’escriure aquestes darreres hores i dies. Han jutjat pel Primer d’Octubre, en dos judicis diferents, el conseller Solé i la batllessa de Roses, Montse Mindan. Espanya ha decidit de tornar a jutjar Arnaldo Otegi, en resposta a l’anul·lació feta pel Tribunal d’Estrasburg del judici injust que va tenir i que l’ha fet passar sis anys a la presó. Un jutge, un altre, ha obert una nova causa contra Valtònyc per les mateixes cançons de sempre. La fiscalia, ara que Canadell és candidat al 14-F, ha anunciat la intenció d’anul·lar les eleccions a la Cambra de Comerç que van donar la victòria a Eines de País. El Constitucional espanyol ha proclamat que tant hi fa què diga Europa, que ells mantenen allò que anomenen “ultratge” a la bandera i pensen continuar condemnant per aquest motiu, en aquest cas a un sindicalista gallec. Han condemnat Dani Gallardo a quatre anys i mig de presó –quatre anys i mig de presó!– acusant-lo d’haver anat a una manifestació a Madrid contra la repressió del Primer d’Octubre. I, a banda, però completament connectades, encara hauríem d’afegir-hi les notícies de soldats d’elit espanyols cantant himnes i fent salutacions nazis en un lloc desconegut o anant al bar sense careta, en grup i cridant visques a Espanya a Tremp. Mentre la ministra del govern més progressista del món continua dient que l’exèrcit és democràtic i que els alts càrrecs franquistes que signen manifests no representen aquests jovenets que ballen amb la mà ben estiradeta, saludant a la romana. O el de justícia torna a aclarir que res de fer una amnistia, que què us heu cregut…
Entenc, perquè em passa a mi, que molts lectors deuen arronsar l’espatlla ara mateix, farts de sentir això mateix cada pocs dies i cansats i avorrits i impotents de dir que ja ho sabem. Però deixeu-me insistir, avui només, en la intenció de contraposar aquesta situació amb una altra, fins a un cert punt paral·lela, que crec que ens pot orientar.
Parle de la pancarta que la campanya de Joan Laporta ha desplegat també fa poc a prop del Santiago Bernabéu, a Madrid –estic més que convençut que tots n’heu sentit parlar.
La pancarta de Laporta és un manifest vibrant. Ha tingut un impacte electritzant, com s’ha vist clarament a les xarxes socials, on galvanitza un públic àvid precisament d’això que ens cal: audàcia, rumb, objectius i desacomplexament. Els qui hi entenen ja han explicat que, a més, la pancarta és un colp magistral en termes de màrqueting: s’adreça a l’enemic i no es baralla amb el competidor del bàndol propi. Sorprèn, excita, provoca però també marca una direcció i un objectiu. I no parla del buit ni en el buit, ni és propaganda i prou. Laporta, a qui la caverna ha fet tant mal com ha pogut i més, parla damunt quatre títols de lliga, dues lligues de Campions, una Copa del Rei i un triplet, que a Madrid, sobretot a Madrid, no volen recordar de cap manera.
I què hi té a veure Laporta i la pancarta amb la política catalana, us deveu demanar? Doncs res i tot. Un colp d’audàcia com el de Laporta no s’ha vist en la política catalana de fa molt temps, però tampoc no hauríem de perdre de vista que hi ha coses que s’hi han acostat molt, i un ambient que comença a fer el tomb, d’una manera palpable. Un ambient que, precisament, la pancarta de Laporta, en el terreny emocional i pel que significa col·lectivament, contribueix també a remoure.
Parle per exemple d’Urquinaona. O l’assalt a l’aeroport. O el tall de la AP-7. O les Marxes de la Llibertat. O l’acte de Perpinyà del Consell per la República. Parle de gests que, a mesura que avança i va consolidant-se la bifurcació dins l’independentisme entre reformistes i rupturistes, sembla que comencen a indicar que alguna cosa emergeix molt des de baix. També de microgests quotidians que van sumant a poc a poc, com més va més sovint. Com ara quan Dolors Sabater fa un pas endavant. O quan Canadell s’encara obertament i sense embuts amb els periodistes que es pensen que han descobert el món per unes piulades de fa anys i critiquen que parle dels espanyols referint-s’hi com allò que són: espanyols. O com ara el discurs magistral, teatralment efectiu i tot, de l’eurodiputada Clara Ponsatí a Brussel·les, directe i mirant als ulls d’Ursula Von der Lyden, que s’ha trobat forçada a acalar els seus. O com ara la gesta callada i silenciada que han aconseguit la gent de Primàries fent votar tanta i tanta gent. O com ara Valtònyc fent befa i rient-se del jutge que el vol perseguir, una altra volta. O la campanya pel rectorat de la Universitat de Barcelona que trau de polleguera tots els espanyols. O la manera com Albano-Dante Fachin, Germà Bel, Sala i Martín i tants altres reparteixen a tort i dret per les xarxes socials i responen sense abaixar la cara a la ignorància o la mala fe. Ep!, o els articles en aquesta mateixa casa, clars i cristal·lins, absolutament lliures, de Joan Ramon Resina o de Núria Cadenes, de Marta Rojals o Julià de Jodar, de Jordi Goula per dir-ne tan sols alguns…
L’aplicació del 155 i sobretot l’empresonament dels presoners polítics ens va fer entrar fa tres anys en un túnel que per raons òbvies no podíem evitar. Sabíem que ens paralitzaria i que segurament ens desviaria de l’objectiu però estàvem obligats a transitar-lo. No podíem no fer-ho. Però ara l’atzagaiada espanyola contra el president Torra i la seua anàlisi brillant de la inutilitat de l’autonomia, la catàstrofe social creada per la pandèmia, per la mala gestió dels qui es posen a la boca sempre la gestió tot i saber que és impossible perquè no hi ha poder; el menysteniment de la realitat d’una societat que trenquem a bocins, esgotats i dessagnats per un sistema econòmic criminal, per unes prioritats polítiques incomprensibles; i la barra, en això, en allò i en allò altre, en tot, de Pedro Sánchez, més la pressió embogida de l’estament judicial, les bufetades ací i allà dels Mossos desfermats, les detencions de la Guàrdia Civil i tot allò que vulgueu afegir-hi, em sembla que comença a esdevenir, tot barrejat, un corrent aclaridor, un torrent de fúria que es va acumulant i pressiona fort les parets. Un torrent que entén molta gent, que sent molta gent dins seu i que viu molta gent, molt tipa d’aguantar i amb moltes ganes d’esclatar i de dir que ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta i que és l’hora de tornar a mirar el futur amb arrogància i sense por i de pensar tan sols en la derrota del rival de debò –ep, si pot ser espectacularment millor!
Qui té, en la política catalana, l’equivalent de la pancarta, i l’audàcia, que Laporta ha mostrat des del futbol, no ho sé. Però avui em sembla raonable de dir que crec que no trigarà gaire a aparèixer, a configurar-se, ara que els reformistes ja s’han deixat prendre la capacitat de frenar i moderar els altres.
El poder és de qui té el poder i capacitat d’exercir la violència si no s’obeeix. Franco va aconseguir i mantenir el poder exercint la violència i els seus hereus, que ara en tenen el monopoli de la violència, ho continuen tenint. El contrapoder català ha d’anar més enllà d’una pancarta, ja sabem quin és el recorregut d’una pancarta, que li pregunten si no a Quim Torra.