En aquesta màquina de provocar focs d’encenalls que és Twitter, l’estiu passat es va generar una polèmica sobre la mort de les llengües. La cosa va ser efímera i més aviat superficial, però a mi em va fer rumiar, d’una banda, la lleugeresa de moltes opinions i, d’una altra, el desconeixement del fenomen en si.

A mi també em passa que haig de lluitar, per exemple, contra les idees preconcebudes dels meus alumnes a l’hora de tractar la qüestió de la mort de les llengües. Que el llatí es consideri una ‘llengua morta’ no ajuda gaire a clarificar les coses. I qui es cregui que l’escriptura és una garantia de perpetuació potser no ha pensat mai que l’escriptura pot ser a la llengua com la fotografia per a les persones. Per més testimonis gràfics que en tinguem, si algú es mor, és mort.

Però jo mateixa m’estic embolicant en la causa de tanta confusió: el valor metafòric del concepte ‘mort de la llengua’. Aquesta idea arrenca de la lingüística del segle XIX, quan predominava la idea de la llengua com a organisme que neix, creix, es desenvolupa i mor. I aquesta imatge s’ha perpetuat en les idees populars sobre les llengües –i a vegades, no tan populars– i tot plegat fa que la comprensió del fenomen s’enterboleixi força.

La mort d’una llengua s’esdevé quan el poble que la parlava, l’abandona per parlar-ne una altra. És per això que parlem de substitució lingüística. Si el llatí no és una llengua morta és perquè cap grup humà no va deixar de parlar-lo per parlar una altra llengua. El llatí, senzillament, va fer com fan totes les llengües: canviar. Tenim una fotografia de l’avi quan era jove –els textos clàssics–, però l’avi encara és viu i, més important encara, no hauria de morir, o no hi ha cap motiu perquè mori, o no està predestinat a morir. Perquè les llengües no són organismes vius, ni tan sols no són ‘com’ organismes.

Entre les idees més discutibles sobre la mort de les llengües que apareixien en el debat, hi havia aquestes tres: a) que la mort de les llengües és un fenomen lingüístic, b) que és natural i c) que no té conseqüències (‘no passa res’, deia un tuitaire).

Els qui suposen que la mort de les llengües és un fenomen lingüístic, en general, són els darwinians que creuen que només sobreviuen els més aptes. Si una llengua és ‘primitiva’ o ‘pobra’ o ‘poc adequada’ o coses semblants està condemnada a desaparèixer. Normalment, els qui parlen de llengües poc aptes pels motius que sigui, parlen del lèxic. Si parlessin de gramàtica, o bé no en sabrien res i això els permetria de fer aquests judicis tan agosarats, o bé en sabrien alguna cosa i aleshores no trobarien cap motiu que en justifiqués la mort. Però resulta que el lèxic és la part més superficial de la llengua, no tan sols perquè podem incorporar paraules d’altres llengües sinó, sobretot, perquè totes les llengües tenen recursos per a crear paraules o, si més no, per a afegir nous significats a les ja existents. Això ho fem tots quan parlem del ratolí de l’ordinador o diem que hem passat pantalla. De fet, no parem de fer-ho. Per tant, no hi ha cap element en la llengua que la dugui a morir. Però creure que hi ha llengües destinades a morir per raons lingüístiques és no entendre el llenguatge humà. Tots naixem amb capacitats per a comunicar-nos mitjançant un codi. Si no ho podem fer oralment perquè som sords, aleshores ho fem amb signes. I les llengües, siguin orals o de signes, com a manifestació d’una capacitat humana universal no poden ser ni millors ni pitjors que unes altres.

El supòsit que la mort de la llengua és un fet ‘natural’ també arrela en el darwinisme, però aquí cal tenir en compte un fet. Tal com he dit, les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les. I els motius que els duen a fer-ho no tenen res de natural. La repressió per motius de llengua no és precisament un fet anecdòtic en la història de la humanitat. I encara ho són menys la marginació, l’escarni o el menyspreu. Moltes persones pateixen a causa de la llengua que parlen. I que s’entengui bé: perquè els fan patir per la llengua que parlen. És un fet habitual que algú que hagi patit a causa de la llengua no vulgui que els seus fills passin per la mateixa experiència i, per aquest motiu, deixen de transmetre-la. I quan s’interromp la transmissió intergeneracional, és molt difícil de capgirar el procés. Per tant, si algú abandona la llengua, no és a causa de la llengua mateixa sinó per les pressions rebudes per a abadonar-la.

A l’abandonament hi hauríem d’afegir l’extermini dels parlants i la modificació del seu hàbitat. O, dit d’una altra manera, l’alteració de la relació de la llengua amb el territori. Quan se’ns diu que entre la llengua i el territori no hi ha cap relació perquè ‘els territoris no parlen’, es passa per alt el fet que, quan es vol fer desaparèixer una llengua, el procediment més eficaç és alterar aquesta relació. Migracions forçades, diàspores, exilis, creació d’àmbits artificials on s’obliga a conviure persones que parlen llengües diferents (des dels pobles artificials de Sibèria fins a les reserves dels Estats Units). La història de la humanitat, especialment els darrers segles, és plena d’episodis similars que de ‘natural’ no tenen res. Com tampoc no és natural, ben al contrari, la interrupció de la transmissió intergeneracional que es va aconseguir a nombrosos llocs del món mitjançant el segrest de criatures per part de l’estat. Aquesta pràctica no tan llunyana –als EUA es va fer fins a l’any 1974– va aconseguir que, en molt pocs anys, Austràlia, el Canadà i els EUA es convertissin en els llocs on es concentraven més llengües amb darrers parlants del món. Llengües amb un parlant, amb dos o cinc, que són les que sovint veiem en esqueles a les notícies.

Que amb pràctiques d’aquesta mena es pugui dir que la mort de la llengua no té conseqüències és força incomprensible. L’any passat, a les Universitats de Barcelona i Vic va tenir lloc el I Congrés internacional de revitalització de llengües indígenes i minoritzades. La participació de persones dels cinc continents mostra clarament que la mort de les llengües és un fet que es dóna arreu. I que els intents de revitalització siguin universals ja indica que algun motiu hi deu haver.

La conseqüència més evident de la mort d’una llengua és la pèrdua d’una manera alternativa d’explicar el món. Una llengua no deixa de ser una de les formes possibles de realització de la capacitat humana universal que és el llenguatge i per això cadascuna ens mostra una possibilitat. Però més enllà de la pèrdua cultural i de coneixement per a la humanitat, hi ha el mal que es fa a les persones. Hi ha un nombre incalculable d’articles que descriuen les condicions de vida de moltes societats aculturades. Persones que, havent volgut formar part del grup més gran mitjançant la renúncia a la seva llengua, han vist com continuaven marginades. Violència, alcoholisme, addiccions i malalties –físiques i mentals– formen part habitual d’aquest tipus de descripcions. Però també es veu que, quan hi ha projectes de revitalització de llengües, aquests problemes disminueixen. En una conferència sobre la revitalització de llengües al Canadà, la lingüista Keren Rice mostrava la correlació entre programes de revitalització i disminució de la diabetis en comunitats indígenes al Canadà. I efectes similars s’han descrit en moltes comunitats.

El debat a Twitter que mencionava va coincidir en el temps amb l’incendi del Museu de Rio de Janeiro. Ningú no va menystenir els laments per la pèrdua dels enregistraments històrics de les llengües del Brasil. Ningú no va dir que ‘no passava res’ per haver-los perdut. Potser és que només valorem la diversitat quan no ens fa nosa? Potser només volem les llengües per als museus?

Quan desapareix una llengua sí que passa alguna cosa. Si més no, un grup humà és humiliat i menystingut per allò que li han transmès els qui l’han precedit. Afortunadament per a tots, les llengües són acumulables. No ens cal renunciar-ne a una per adquirir-ne una altra. Hem de tenir present que hem arribat a un punt en què la diversitat lingüística del món està greument amenaçada: el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món. A restablir l’equilibri ecolingüístic hi hem de contribuir tots: els parlants de llengües majoritàries, amb la solidaritat, i els de llengües subordinades, amb el compromís. Si tots sumem, només hi podem guanyar.

M. Carme Junyent és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Carme Junyent: ‘Ningú no té el valor de dir que hem fracassat amb la immersió’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb