No paren mai. Són la màquina de l’estat, amb tentacles de tota mena, els que coneixem i els que van creant sobre la marxa. És una màquina ben greixada, que es va adaptant al ritme dels temps, sense miraments. No desaprofiten cap oportunitat. Utilitzen tot el poder que tenen, el de la repressió directa i el de la indirecta. La seva marca en la història del país la tenim ben inoculada, però, per si de cas, sempre la recorden. No en prescindeixen mai.

Per començar, l’espoliació, que cada any augmenta i és una sangonera que xucla i xucla sense parar; només al Principat ja supera els 21.000 milions d’euros. I això fa que el país es vagi desfent. La manca de recursos és com una gota malaia que mina les escoles, els hospitals, els trens, les carreteres… tot allò que és essencial a la nostra vida de cada dia. El que és bàsic se’ns desfà a les mans. La falta d’inversió degrada tots els servis públics. I això passa amb una normalitat impune que ens adorm tant, que massa sovint no identifiquem per què passa. Com si s’hagués perdut el vincle entre causa i efecte. El dèficit acumulat durant tants anys és devastador. Suma i suma, o, més ben dit, resta i resta i torna a restar. La resta és tan vertiginosa que per això cada any es nota més en el benestar social del país i, en canvi, sembla que la gent n’entengui menys l’origen.

Però, és clar, això, que és molt, no ho és tot. En cada àmbit on la catalanitat troba un espai per a expressar-se, planifiquen una estratègia per a combatre-la. A l’última Tertúlia proscrita, Amadeu Carbó i Cristina Sánchez-Miret en van parlar a bastament, d’aquest fenomen. I aquí entra Sant Jordi i tot allò que representa, que deu ser una de les dianes que han dibuixat més bé aquests darrers anys. Ens ho deia Jordi Puig en aquest article: alerta, la voracitat del llibre espanyol és molt gran. Aquests darrers anys hem passat del 58% de venda de llibres en català a un 51%-52% l’any passat. En aquesta data assenyalada del calendari, el llibre català és al centre, i no perquè sí, però fa anys que no deixen d’empènyer per desplaçar-lo a favor del castellà. Han decidit que això no pot ser, que el llibre en català ha de tornar a les catacumbes. I els Mendosses i els Mariscals són foc d’encenalls, comparats amb el desembarcament espanyol constant per a determinar el mercat, per a soterrar l’impacte dels llibres en català. El món editorial espanyol s’ha focalitzat en aquesta data per acaparar l’efecte mediàtic, per fer petit el món del llibre en català, i no hi estalvia recursos. Hi esmerça tota l’artilleria pesant.

Les accions són múltiples. L’any passat ja vam tenir Collboni promocionant la literatura hispanoamericana des de Barcelona, sense manies. I ara, just a les portes de Sant Jordi, l’espanyolitat ha aterrat a Barcelona, mai més ben dit, amb Maurici Lucena, president d’AENA, amb un premi estratosfèric d’un milió d’euros per a narrativa en llengua espanyola. Guerres, a part de l’ecosistema espanyol, amb Planeta i altres històries PSC-PSOE, que aquí s’expliquen molt bé, aquesta promoció és clarament contra la catalanitat de Sant Jordi. Ho han dit, és un premi que sempre es lliurarà a Barcelona. I això quina finalitat té? Doncs, la d’anar emmascarant, la de fer desaparèixer el català en un dia tan assenyalat, la d’empetitir-nos.

Queda clar, el seu objectiu prioritari és cruspir-se el Sant Jordi de les lletres catalanes, reconvertir-lo, fer oblidar la història. Deixar-nos les engrunes. I que tot plegat acabi fent que cada any es venguin més llibres en castellà i menys en català. La cultura catalana no té els recursos que tenen ells. Però sí que es pot lluitar contra això. I el primer pas és prendre’n consciència, saber-ho. Per això cal desemmascarar les enganyifes o paranys que s’empesquen constantment. Tinguem-ho clar, la màquina no para mai.