Fa uns quants anys, quan encara no tenia contacte amb el sector editorial, un pastor de cabres de Josa de Cadí a qui visitava em va ventar una lliçó de botiguer que encara no ha estat superada. Acabava de veure que li havien donat un premi per algun dels seus formatges, i vaig pensar que era bona idea donar-li l’enhorabona. “Pots comptar”, em va respondre, “ara tots els formatges en tenen un o altre, de premi”. Hi havia tanta vanitat com amargor, en la hipèrbole: vanitat perquè l’home resulta que era un autèntic col·leccionista de premis, i amargor perquè creia que la proliferació de medalles fa que, per més daurades i llampants que siguin, acabin per no dir res. “Haurien de fer el premi al millor formatge premiat”, torna, i remata allargant-me una peça concreta: “El guanyaria aquest.”

Aplicat al nostre sector, la lliçó de Josa conté una idea temptadora: faria sentit concedir anualment un premi al millor llibre premiat? Només per imaginar els embarbussaments que es produirien durant la gala ja val la pena pensar-hi (i, amb permís de Sebastià Portell, encara seria millor el premi al millor llibre premiat amb un premi que no és un premi). Em recorda els planys d’un autor que fa poc em deia que no volia presentar-se a cap més premi perquè, si el guanyes, ningú es pren el teu llibre en consideració. No cal estar-hi d’acord, però el Premi al Millor Llibre Premiat haurà de tenir en compte aquest prejudici popular, potser guanyat a pols, i la coneguda disjuntiva tràgica entre llorers i garrofes (entre ser “pres en consideració” i guanyar-se considerablement bé la vida). La brama que hi ha massa premis és proporcional a la que hi ha massa llibres, i s’emparenta en certa manera amb allò rufianesc de més tictocs i menys biblioteques (vam començar la llibertat en una llibreria i l’hem acabat en un pescaclics, diries). Ens crea més ansietat l’acumulació de paper que la de vídeos d’animals, nens i zombis. D’acord, això és trampa: poden haver-hi massa zombis i també massa llibres; pot haver-hi massa de tot (fins i tot, encara que hem d’acceptar-ho com a molt improbable, poden haver-hi massa formatges). Aquí comença i acaba el meu acte de contrició.

Però la lliçó de Josa té un gir macabre, i és que on tu, per un moment, hi has pogut veure una certa idea política, que en aquest cas ens ha creat una càndida il·lusió de país, només hi havia un estratagema per a vendre’t un maleït formatge. Hi he pensat veient l’últim joc de mans d’Eduardo Mendoza per a encantar la concurrència i emportar-se tota l’atenció mediàtica a deu dies de Sant Jordi. També he pensat si algun autor de la literatura catalana es podria permetre muntar una roda de premsa a deu dies de Sant Jordi i que li fessin tant de cas, i dec tenir poca imaginació o poca ambició, que no me’n surto. Diries que quin esmolet, l’Eduardo, però em fa l’efecte que va sortir a matar una bèstia adormida, cosa que el cavaller Sant Jordi no ha fet ni en la versió més extrema de la llegenda. Darrere de l’estrambòtica proclama animalista hi veig, més aviat, canibalisme d’acció directa, en un context en què el castellà guanya terreny i el català, com a molt, reclama que se li mantingui el preu del lloguer. El que hi ha en joc aquests dies és un trumfo important, no ens despistem: Sant Jordi és l’únic moment de l’any en què el català encara supera el castellà. L’any passat va anar d’un pèl, però el llibre català va tornar a quedar per sobre. Què passarà enguany? Portem uns mesos ferotges, en aquesta batalla, i si hi afegís més exemples em saltaria massa el codi del botiguer, que és una de les coses més fermes que ens queden. Deixem-ho en aquella altra dita clàssica de la pastoral catalana: al llibre castellà, li dónes un dit i se’t menja la mà.