Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Segons l’OMS, la salut no és l’absència de malaltia i prou. Tan clar com això. I resulta que aquesta afirmació és del 1948. La salut és un concepte difícil de definir només en termes biològics. Què passa si em sento malalta i no hi ha ningú que ho certifiqui? Continuo estant-ho? Després de la Segona Guerra Mundial –i d’això ja fa uns quants anys–, semblaven d’acord que tenir salut no era tan sols estar lliure d’infeccions. Fa quinze dies parlava dels nostres monstres engabiats, arran de la cultura prohibida per la pandèmia, i dies després no em puc estar de tornar a parlar de la perillosa contraposició construïda entre salut i vida. Com si la vida no formés part de la salut, o la salut no formés part de la vida.

Com a filla d’una infermera i un metge, moltes vegades m’he preguntat sobre la dificultat de definir els límits entre la salut i la malaltia. Què marca un diagnòstic? Els resultats empírics d’una prova química o el relat del dolor i la desesperació que fa qui pateix? Quin és el punt exacte en què podem dir que estem malaltes o el detonant que marca la clau de pas entre la salut i la malaltia? Com podem saber que ens trobem en el procés d’emmalaltir? Quin és l’engranatge que fa possible que el dolor emocional es converteixi en símptoma físic o en procés de malaltia?

Aquesta mateixa definició oficial de l’OMS diu que la persona que emmalalteix és l’hoste, que generalment “s’infecta” perquè té un estat immunitari deficient. Ens faltarien massa pàgines per a descobrir com s’afebleix progressivament un sistema immunitari i jo no és que hi entengui gaire, en medicina. Allò que em sembla important, i cada vegada veig més científics professionals que hi estan d’acord, és que els límits entre la salut i la malaltia són imprecisos i que tot sovint tenen a veure amb intangibles. Elaborar els nostres episodis traumàtics, mantenir un bon estat d’ànim, provar de moure l’organisme, compartir els relats de frustració, estar acompanyats. La genètica i hi intervé, però també ho fa l’entorn i tots els vincles o no vincles amb els quals ens anem trobant. Sembla clar que una bona manera de prevenir la malaltia és trobar escletxes per a parlar del dolor. Tenir mecanismes “de sortida” que evitin que un malestar s’enquisti i es converteixi en un diagnòstic físic irreversible.

Trobo que en la gestió de la pandèmia aquest factor s’ha deixat de banda. He sentit poques recomanacions oficials sobre el fet de mantenir la salut com a concepte global, més enllà de les recomanacions estrictes per a evitar el contagi. Se’n parla poc, de com anem emmalaltint per distància social, de com el nostre sistema immunològic s’afebleix perquè no pot fer dols ni reconèixer el dolor que emprèn camins insondables dins els nostres teixits intravenosos.

Diumenge vaig decidir de sortir de casa preventivament. El cos amenaçava de detonar. De rebentar-se cap endins, d’emmalaltir. I vaig habilitar-hi un camí de sortida intencionadament. De fet, pensant-hi, m’adono que hi ha moltes expressions vinculades al fet de sortir que tenen connotacions alliberadores. Del llatí sortīrī ‎(‘tocar en sort’), barrejat amb surgere (‘sorgir, eixir’). Sortir de mare és sortir del curs que es preveia, és trencar amb l’ordre simbòlic, desenganxar-se de la tutela materna, deixar espai a les coses imprevistes. “El confinament fa impossible l’accident”, diu Íngrid Guardiola en les cartes que s’envien amb Marta Segarra i que publica l’editorial Arcàdia amb el nom de Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat. Una correspondència començada abans de la pandèmia i on, potser involuntàriament, potser premonitòriament, aborda a les primeres pàgines el tema de la malaltia com la manifestació més clara i inesperada d’un desajust, com l’evidència d’una sortida de mare.

No hi ha maneres gaire fiables d’evitar la malaltia, però sortir preventivament crec que n’és una. I fer-ho de manera literal també. Diumenge a la platja de la Barceloneta un pare i una filla estiraven cames amunt la pell negra d’un neoprè per entrar al mar. Una dona, fent l’acció contrària, s’abaixava fins als turmells unes malles negres per posar-se a l’aigua amb unes calces de blonda. Els uns entraven al mar, els altres en sortien. Es passaven una pilota a banda i banda de la xarxa. Una noia decidia llegir d’esquena al mar amb una copa de vi perquè l’espectacle era la mateixa gent.  La platja diumenge era un parc de la vida que surt enfora com a antídot de la malaltia.

La foto que il·lustra aquest article és de Xavier Ribas (Barcelona, 1960) i va ser feta el 1996, però podria perfectament representar l’intent de viure de diumenge passat, dia 15 de novembre de 2020. Unes cadires de platja buides, una visita a la Barcelona industrial. Un escenari preventiu, preparat per a anticipar-se a qualsevol malaltia. De les que es veuen o de les que no.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.