Els nostres monstres engabiats

L’altre dia mentre caminava pel carrer vaig sentir, per casualitat, com un grup de músics planejava fer un concert en un vagó del metro. Una guitarra elèctrica, un contrabaix, una bateria, uns peus de micro. Ho portaven tot damunt, només els faltava elegir el comboi. Un concert gratuït, improvisat, sense entrada, deien, per aixecar les ànimes que transporta el metro cap a casa abans de les deu de la nit. Es veu que aquest dimecres un humorista també farà el monòleg que tenia previst estrenar aquests dies a la Sala Barts en un vagó de la rodalia de la línia R2, en el trajecte d’anada de Cunit a Barcelona i en el de tornada de Barcelona a Cunit. Els espectadors que tinguin la sort de trobar-se’l gaudiran d’un espectacle còmodament asseguts en les butaques blaves de la Renfe. I si es fa el clàssic sold out d’aquests dies, no passa res, es posaran de costat als seients i, fins i tot, hi haurà espectadors aplaudint drets.

Així de gràfic, així de clares se’ns mostraran les contradiccions aquesta primera setmana amb la cultura tancada. I com era normal, després de moltes queixes, els artistes han decidit passar a l’acció i establir els seus escenaris al transport públic, un dels espais en què no s’ha decretat cap restricció de cabuda. Així, amb aquesta decisió de convertir el transport en una sala de concerts improvisada, demostraran que l’aparentment inqüestionable ordre moral de les decisions no és tan objectiu com sembla.

Aquests dies penso que el que és segur que ens mostrarà la pandèmia és que existeixen dues classes de persones que fan món. Els suposadament racionals i els suposadament irracionals, que, en els seus extrems més extrems, serien els que es dediquen al poder o els que es dediquen a la cultura. I no em negareu que ser racional té més bona premsa que no ser-ho. Però en té perquè no sabem gaire quins són els perills de la racionalitat. En les nostres societats, la credibilitat sempre la té el perfil racional. El racional és més previsible; és sempre constant, és de fiar i estable en el temps. Conservadora en opinions perquè es regeix per la literalitat de la regla i allò que li dóna confort és saber que no canviarà res, perquè l’ordre sempre ve marcat per unes lleis universals que algun dia es van aprendre a casa o a l’escola. El perfil racional manté a ratlla els monstres perquè no els deixa accedir o directament es pensa que no existeixen. En canvi, el perfil irracional, o el crític, depèn com es vulgui mirar, percep la realitat com un calidoscopi multidimensional, està ple de dubtes, no té por de conèixer la foscor, perquè la sent a prop i la sap part del tot. Se l’ha considerat caòtic, imprevisible i emocional. El primer, suposadament, genera llum i ordre, el segon genera monstres. El primer sempre és essencial, el segon sempre és prescindible. El primer sempre és urgent, el segon sempre és ajornable.

Aquests dies, el concepte de servei essencial, i la diferència entre els béns de primera necessitat, com seria treballar per guanyar diners, i els béns de segona necessitat, com seria la cultura, ha fet més evident que mai qui guanya socialment en aquesta lluita de contraris. Els anomenats serveis essencials demostren les jerarquies. Cal prioritzar la salut, el treball i la família, se’ns diu com a consigna. Perquè quan es parla de bé essencial sembla que ens emparem en un bé irrefutable. Però per què algunes coses es prohibeixen i unes altres no? El sistema racional té un seguit de mecanismes que en blinden la validesa i la fan en certa manera inqüestionable. Les enquestes, les dades, l’aparent neutralitat de la ciència. I mentrestant queda fora tota la resta. Potser és cert que el món se sosté en una mena d’equilibri metafísic entre els dos perfils que són com un ying-yang de la llum i la foscor. El problema és que la major part de la gent que té poder i pren decisions són les persones adscrites a l’ordre i a la raó, i no aquells que precisament ens ajuden a llegir un món una mica més complex, on les causes aparents no són només les úniques, sinó que cal furgar una mica més per resseguir el fil de les causalitats. Els artistes saben accedir a aquest univers més complex mitjançant els seus textos, les seves melodies o les seves coreografies. I entrar-hi és també accedir a la nostra salut física i mental, i a la salut física i mental del nostre món.

Aquests dies, l’entrada al món subterrani, que és el món que finalment acaba emergint a la superfície, ens ha estat vetada. No podrem veure la reflexió sobre la decrepitud que fa la ballarina Sol Picó a l’espectacle Malditas Plumas, que s’havia d’estrenar aquests dies al TNC; ni les ràbies semiexpressades i les febleses de dues dones interpretades per Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín a Eva contra Eva, al Temporada Alta; ni Miénteme, d’Héctor Mancha, que estava prevista per a la primera setmana de novembre a la Sala Trono de Tarragona.

Totes aquestes històries són només algunes de les que no podrem veure. I no veure-les serà no connectar amb la nostra foscor, amb les nostres misèries i els nostres anhels. No veure-les, o com a mínim, no donar la possibilitat que succeeixin, serà emmalaltir una mica més. Tenim els monstres engabiats i això és perillós. Perquè allò que no es connecta o es ventila, s’enquista, es perd i queda en un racó inaccessible. Separar la cultura de la salut, voler-ne prioritzar una sobre l’altra per graus d’importància demostra la separació forçada entre aquests dos mons, el de les falses llums i el de les foscors reveladores, i ens aboca a un abisme encara més preocupant que el virus.