Imagineu-vos que sou pares d’una criatura sorda. Com que no en teniu antecedents a la família, segurament no sabeu pràcticament res sobre la sordesa, i encara menys sobre les llengües de signes. Alguna vegada heu vist persones que gesticulen i poca cosa més. Aleshores un metge o un funcionari us diu que el vostre fill podrà parlar normalment (o gairebé) si segueix una educació logopèdica intensiva. Encara més si és un bon candidat per a un implant coclear, un aparell que transforma els senyals acústics en elèctrics per tal d’estimular el nervi auditiu. Amb sort, potser també esmenta que hi ha la possibilitat d’ensenyar-li una llengua de signes, però que sou vosaltres qui ha de triar què voleu fer.

Què faríeu? Vosaltres voleu que la criatura ‘parli’, que sigui com més ‘normal’ millor, és clar. I, a més, la gesticulació que heu vist a vegades, penseu, l’assenyalaria com una persona sorda, el marcaria com a ‘diferent’. Segurament, a més, us han mostrat persones sordes amb un excel·lent nivell oral, persones que ‘ningú no diria que siguin sordes’. Trieu el mètode oral: logopèdia, lectura de llavis; si pot ser, implant. Res de llengua de signes. Perquè, a més, algun professional us ha dit que si les criatures aprenen llengua de signes, els costa més d’esforçar-se a aprendre a parlar i a llegir els llavis, els manca motivació.

Tot sembla molt clar, però no ho és tant. En primer lloc, l’eficàcia dels implants coclears és molt diversa. Sembla que funcionen molt bé amb persones que han quedat sordes a causa d’una malaltia posterior al naixement, però que ja havien estat exposades a una llengua oral. En canvi, no van tan bé als sords de naixement. Però encara més important que això: l’adquisició d’una llengua natural comença des del moment mateix del naixement, i sembla cada vegada més clar que és important que sigui així, amb vista al desenvolupament cognitiu i psíquic de les persones. Que un nadó no tingui exposició a una llengua natural durant un temps prolongat pot tenir conseqüències greus.

Això, justament, ens va explicar la professora Sara Trovato, especialista en formació de persones sordes de la Università degli Studi de Milà, a la primera conferència de la jornada organitzada pel Laboratori de Llengua de Signes Catalana de la Universitat Pompeu Fabra i el GELA de la Universitat de Barcelona l’11 de març passat. La professora Trovato va comparar l’opressió contra les llengües minoritzades (ho va exemplificar amb el kurd) amb la situació de les llengües de signes. Però, va subratllar, el cas de les llengües de signes és molt més greu, almenys per dues raons:

a) Prohibir una llengua a algú és una greu vulneració d’un dret, però no significa prohibir que parli: de fet, normalment vol dir obligar-lo a parlar en una altra. Però en el cas de les criatures sordes, prohibir-los l’accés a una llengua de signes pot voler dir prohibir-los l’accés al llenguatge –a la capacitat que tots tenim d’expressar-nos mitjançant una llengua–, o almenys a un domini ple i normal del llenguatge. Això sol ja seria prou greu, però encara ho és més quan constatem que a algunes persones aquest accés deficitari al llenguatge els afecta les capacitats cognitives generals, els impedeix un desenvolupament cognitiu normal.

b) Les raons per a prohibir una llengua oral, sigui el kurd o sigui el català, són molt més fàcils de desmuntar i de qüestionar que no pas les raons per a prohibir una llengua de signes. Perquè en el primer cas sempre es pot dir que són raons ideològiques, polítiques, coses que sabem que depenen del punt de vista. Però en el segon cas s’addueixen raons mèdiques. Qui gosa enfrontar-se a l’opinió de la ciència mèdica?

Que hi pot haver problemes cognitius i de conducta amb nens que no han adquirit cap llengua els primers anys de la seva vida ho va constatar la professora Pepita Cedillo, ella mateixa sorda i mestra en l’única escola pública catalana amb un projecte bilingüe català – llengua de signes catalana. La professora Cedillo ens va explicar de primera mà els problemes de conducta d’alguns nens sords no exposats a cap llengua de signes des de ben aviat: manca d’empatia, incomunicació, aïllament… I qui va reblar el clau va ser la professora Jordina Sánchez Amat, del Laboratori de Llengües de Signes Catalana (LSC), que ha fet una tesi doctoral sobre l’educació de les criatures sordes. Per ella vam saber que les pàgines web de l’administració presenten poca informació sobre l’LSC, que en bona mesura és una informació negativa, i que en alguns casos fins i tot desaconsella l’adquisició de l’LSC. A més, aquesta i altres fonts (entrevistes i fonts secundàries) indiquen que no s’informa en el mateix grau sobre l’LSC i la modalitat bilingüe que sobre la modalitat exclusivament oral.

A la jornada vam tenir la sort de comptar amb la presència de molts sords i també de pares de criatures sordes. Gràcies a això vam poder sentir, als passadissos, un munt d’històries, algunes de molt preocupants. Vam saber que en general els CREDA (Centre de Recursos per a Deficients Auditius) són exclusivament oralistes i que desaconsellen als pares l’educació en llengua de signes catalana (ho podeu veure clarament en aquesta publicació. També vam saber, gràcies a la Marian, mare d’un nen sord que va fer una intervenció a la jornada, que si més no al CREDAC de Barcelona, l’atenció a les famílies sordes és molt deficient: els psicopedagogs que han d’avaluar els nens sords no coneixen la llengua de signes, de manera que no es poden comunicar ni amb els mateixos nens signants ni amb els seus pares sords si no són oralistes. De fet, el centre té molt poc personal signant, i encara menys sord. I no ofereix informació, i quan n’ofereix és gairebé sempre negativa, sobre la llengua de signes catalana. Per sort, a la jornada va assistir-hi també Mercè Esteve, sots-directora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat, que es va mostrar extraordinàriament receptiva a les peticions de la comunitat sorda.

És clar que d’històries personals n’hi ha de tots colors. La de la publicació del CREDAC esmentada més amunt n’és una, d’èxit del mètode oralista. Desgraciadament, n’hi ha també de poc èxit. Algú va parlar de casos de nens sords amb símptomes d’autisme i de la hipòtesi que aquests símptomes siguin causats per la manca d’exposició a una llengua natural. Finalment, la conclusió de la professora Trovato sembla molt raonable: la llengua de signes ha de ser una ‘xarxa de seguretat’, una assegurança. En primer lloc perquè permet a l’infant d’adquirir una llengua natural des del mateix moment que se li descobreix la sordesa, sense restriccions: les seves capacitats lingüístiques són les de qualsevol. L’única cosa que necessita és un canal adequat per a desenvolupar-les. En segon lloc, perquè dominar una llengua de signes no és de cap manera incompatible amb aprendre a llegir els llavis i a vocalitzar; ben al contrari: una adquisició primerenca i completa d’una llengua natural –en aquest cas l’LSC– facilita la posterior adquisició d’altres llengües. En tercer lloc, perquè un implant coclear o un audiòfon poden fallar o de sobte poden mancar. I en quart lloc, perquè, per molt desenvolupada que es tingui la lectura de llavis, la comprensió no pot ser mai com la d’un oient: proveu de seguir una conversa en grup mirant sempre la boca de qui parla.

Tornem-nos a imaginar que som pares d’una criatura sorda. Com ho fem, perquè adquireixi l’LSC? Com ens hi comunicarem, nosaltres? Certament, tot plegat no és gens fàcil. Ens cal a nosaltres també aprendre la llengua de signes. I aprendre una llengua, tothom ho sap, exigeix un bon esforç, moltes hores, molta dedicació. A més, hem de socialitzar el nostre fill en un entorn signant: portar-lo a conèixer més nens signants, relacionar-nos amb famílies sordes. Un gran esforç, sense dubte. Però que potser no diem sempre que per a un fill tot val la pena? Ell és sord, i no en té pas la culpa: no és més lògic que mirem d’estalviar-li esforços titànics, quan nosaltres podem fer esforços molt grans però no tan titànics?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb