S’acosta un altre Onze de Setembre. Ja fa anys que la societat catalana debat seriosament i intensa sobre el futur polític que volem per al nostre país. I quan s’acosta la Diada, encara més. Parlem de dèficit fiscal, d’infrastructures, de democràcia de debò i no tan sols nominal, de les pensions, d’educació o de sanitat. Als qui volem un estat propi ens sembla molt evident que tot això i moltes més coses ens faran viure millor i més lliures. Però en aquesta reflexió vull parlar de la llengua.

Algú es podria preguntar per què cal parlar de llengua. Que no està bé? Ja s’ensenya a l’escola, tenim televisions i ràdios i diaris en català, a internet va prou bé, fins i tot el menú del meu mòbil és en català!, podríem pensar.

Doncs no, això no és encara la normalitat. Evidentment, és bo i és necessari, però no és suficient. Ni de bon tros. Els jutges que se suposa que ens imparteixen justícia no tenen obligació d’entendre el català i les institucions de l’estat no han assumit que el català també és seu i això ens discrimina permanentment. A més, els productes del supermercat majoritàriament no són en la nostra llengua, com tampoc les joguines. Si mirem què passa en alguns altres estats multilingües democràtics al món veurem la diferència: Bèlgica, Canadà, Suïssa, Finlàndia, etc. sí que demostren que són lingüísticament democràtics i respectuosos. Espanya no, i França tampoc.

Durant molts anys la Plataforma per la Llengua va defensar la normalització del català en tot el territori lingüístic sense pronunciar-se sobre quina organització política havia de tenir el país perquè, en pura teoria i sobre el paper, un estat autonòmic ben dut ens hauria permès que la nostra llengua esdevingués una llengua normal i que els seus parlants fóssim tractats com a ciutadans de primera categoria per l’estat que se suposava que ens defensava.

Passada la transició espanyola, aquesta hipòtesi cada vegada s’ha anat veient més i més llunyana i l’estat espanyol mai no ha complert el que la seva pròpia constitució i més lleis diuen. Mai no ha tractat el català (ni el basc, ni el gallec) com una llengua realment oficial i ens ha demostrat, cada cop que n’ha tingut ocasió, que la seva voluntat real és de fer de la nostra llengua una cosa folklòrica i que no molesti gaire; això en el millor dels casos.

L’exemple més notori, però no pas l’únic, és la constància en els intents barroers de trencar la immersió lingüística a l’escola, un model d’escola que ha obtingut un consens enorme entre els grups polítics catalans, encara més gran a la societat d’on va sorgir i que és avalat pels experts del Consell d’Europa el 2007.

Però, com deia, no és l’únic exemple: han atacat la unitat de la llengua amb l’invent de la LAPAO o dient que el valencià no és la mateixa llengua. L’estat ha evitat, sempre que ha pogut, la reciprocitat entre els mitjans de comunicació catalanoparlants i ha aprovat lleis reiteratives fins a l’absurd per a protegir l’espanyol i discutir i posar en dubte qualsevol mesura real en favor del català.

I algú podria pensar que això són coses del passat, que això ja no passa i que l’estat espanyol estima el català i el vol protegir i promoure com fan alguns altres estats amb les seves llengües. Doncs no, desenganyeu-vos: aquest darrer any els experts del consell d’Europa encarregats de valorar el compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM) han tornat a posar de manifest que Espanya continua sense complir-la, malgrat haver-la signada i ratificada.

Les discriminacions lingüístiques, de les quals malauradament ja hem recollit més d’un centenar aquests darrers mesos, no s’aturen i l’estat no les persegueix.

Tot això fa que la situació de reconeixement del català continuï essent una anomalia: cap altra llengua amb un nombre de parlants i una vitalitat com el català (i moltes de molt menors en ambdós paràmetres) en països de tradició democràtica no està tan legalment desprotegida com el català. Tampoc l’estat espanyol no ha permès mai que el català sigui llengua oficial a la UE. No hi ha cap més llengua de la UE amb el nombre de parlants que té el català que no sigui oficial, i moltes amb molts menys parlants ho són.

Per tot això ja fa anys que la Plataforma per la Llengua va decidir de proclamar-se obertament a favor de la independència de Catalunya. L’estat espanyol ens ha deixat ben clar que si volem una llengua de primera i tenir els mateixos drets que danesos, hongaresos i grecs, per exemple, necessitem un estat independent, com tenen ells. No volem res que no tinguin els parlants d’altres llengües, però tampoc no en volem menys: volem ser ciutadans normals amb els drets lingüístics normals que tenen parlants de totes les altres llengües.

És clar, per tant, que si a part de tenir el corredor mediterrani, de decidir com a país què en fem dels nostres impostos, quina escola i quina sanitat tenim… volem també tenir els mateixos drets lingüístics que suecs, finesos o flamencs hem de ser independents.

La Plataforma per la Llengua demana als que ja sou independentistes que us continueu mobilitzant i votant sempre que calgui per assolir un país ple, normal, amb el màxim de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats per a tothom.

I als qui no ho sou, què us demanem? Doncs una reflexió entorn de la llengua. Creieu que el català ha de ser una llengua plena o una llengua de segona? I els catalans –parlem la llengua que parlem–, uns ciutadans de primera o uns ciutadans de segona?

Vull acabar amb una observació important sobre la resta de domini lingüístic. No ens oblidem ni per un moment que el català és també llengua de la Catalunya del Nord, de la  Franja de Ponent, del País Valencià, de les Illes Balears i de l’Alguer. Ni per un moment! I, com ja passa en més casos a Europa, pensem que la independència d’una part del territori ajudarà els ciutadans de la resta del territori a mantenir la llengua encara més viva i digna.

Per tot això i molt més em sembla clar que la llengua catalana espera la República Catalana amb candeletes. No triguem! Entre tots la podem assolir ben aviat!

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb