La intel·ligència artificial com a animal de companyia

“Redacta un diàleg entre Juli Cèsar i Elon Musk parlant d’envair la Gàl·lia”; “Escriu un aforisme com Joan Fuster relacionant els llibres amb fer-se pets”; “Escriu una batalla de rap entre Carles Puigdemont i el jutge Llarena”; “Què passaria si en el futur les IA haguessin de competir amb els humans pels recursos del planeta?” Com si fos una joguina nova, aquests dies molts internautes s’han llançat a experimentar amb el prototip de xat d’intel·ligència artificial ChatGPT, el qual, amb la paciència d’un sant i bastanta picardia, ha anat responent els capricis més imaginatius dels –encara– imaginatius humans. Per si encara no el coneixeu, en aquesta entrevista de la casa veureu el seu tarannà i la seua bonhomia.

En aquest punt de la història, el lema de la Intel·ligència Artificial (IA) podria ser el tot està per fer i tot és possible. En el cas de la màquina de conversar, per exemple, alguns professionals han volgut posar-la a prova amb experteses concretes i han constatat amb cert desencís com els colava invencions amb un aplom i una aparença de versemblança que fins els han fet dubtar dels propis coneixements. Però, malícies a banda, a la catosfera n’hem celebrat l’adveniment amb la barreja de sorpresa i joia que interactuï tan naturalment en la llengua del país, sense fer-nos passar per les situacions (des d’incòmodes a intimidatòries) a què ens sotmeten els humans.

No: de moment el ChatGPT no ens mira de cap manera estranya, no ens tracta diferent, no passa d’un idioma a l’altre a mitja conversa, en definitiva: ens té la mateixa consideració que els parlants de llengües dominants. Ara bé, com que la interfície amb què se’ns presenta és en anglès, molts usuaris s’hi han llançat amb el mateix biaix que apliquen al carrer: ui, com que no fa la pinta de saber català, li parlarem en castellà o en anglès, o encara més greu: ui, com que és tecnologia, no deurà pas saber xerrar en aquesta cosa antiga i barretinaire que és el catalanesc. Poca broma amb el detall, perquè la IA, com les criatures, aprèn d’allò que veu, i n’aprèn molt ràpidament. No cal que recordem com s’acaba, la història de jugar a amagar la llengua que parlem.

Doncs com tot a la vida, mentre el món debat sobre la dimensió ètica dels sistemes intel·ligents –ens mataran?, ens espiaran?, qui es farà responsable de les seues decisions?–, així com la influència que tindran en l’àmbit laboral, la ciència, les arts, els treballs d’institut dels xavals –bàsicament: ens prendran la feina?–, els usuaris de llengües minoritzades hem d’afegir-hi la preocupació per aquest a-més-a-més indissociable del nostre ser, i com a mínim amb la mateixa urgència que al carrer. Perquè avui dia ser una llengua útil també vol dir que sigui la llengua dels instruments d’utilitat —i aquests ja dominen els idiomes expansius a un nivell que no fa sinó eixamplar més l’escletxa separa uns parlants de categoria superior dels subordinats.

Dit amb un exemple: de què ens serveix exigir els nostres drets lingüístics al comerç si, quan arribem a casa, l’assistent Alexa o l’aparell que hàgim comprat, sense ni tan sols la coacció d’un qué pone en tu DNI policial, ens ha de fer renunciar quotidianament a la llengua pròpia? I encara un altre: de què ens serveix ser els més conscients de la salut del català si els aparells amb què interactuem més hores al dia –a casa, a la feina, als centres escolars– els tenim configurats en idiomes dominants? I aquí he d’inserir una nota al marge, perquè com amb tots els drets en general, no podem donar cap avenç per descomptat: d’un temps ençà, misteriosament, Nostrosinyó Google ja no ens respecta la configuració en català per defecte, de la mateixa manera que de mica en mica ens va hackejant els noms dels carrers i la toponímia castellanitzant-los com un BOE digital. Aquí podríem dir que tots els camins porten al “tema”, ja ho sabeu, però ni en aquest lament no ens podem encantar.

Que al futur hi seguim sent ja no només depèn de la nostra minúscula presència física al planeta, sinó del fet que hi siguem per a les màquines intel·ligents. I què hi podem fer, pobres de naltros, que no som ni informàtics, ni programadors, ni desenvolupadors, ni re? Doncs això: fer-nos(-hi) presents.

Un pas previ, no cal dir-ho, és configurar-nos tots els equips configurables en la nostra llengua –coneixeu el catalanitzador de Softcatalà?–, i a partir d’aquí, dos suggeriments: per a l’apartat del tot està per fer, donar la nostra veu a iniciatives com Mozilla Common Voice i el projecte AINA periòdicament, com qui va a donar sang, que vol dir ajudar la gent que hi treballa responent a les seues crides, traduir-nos en el corpus de dades que cal aplegar perquè els aparells que ens acompanyaran a la vida —assistents que necessitarem, que seran imprescindibles, que conviuran amb naltros com els animals de companyia— ens reconeguin la parla i ens enraonin com ja fan amb altres llengües. I per a l’apartat del tot és possible, interactuar amb els sistemes que ja ens entenen i fer-ho amb naturalitat, sense clavar-los mítings, com faria un danès o un islandès, servint-los d’espàrring lingüístic en el seu entrenament. Jugar amb els xatbots d’OpenAI (aquí podeu explorar com funcionen i fins corregir el text generat), o fer crear imatges al DALL·E a partir de paraules (aquí una variant punt cat) és com aquelles famoses patates glutamatades: quan comences ja no pots parar.

Perdoneu-me l’entusiasme, però és que deixar la transmissió digital del català a mans exclusives de mil·lenistes i centenaristes –només perquè ens pensem que nosaltres no som d’eixe món– és un risc que jo no correria, digueu-me desconfiada. I a més a més és el moment: cal aprofitar la incipiència d’un futur que comença alhora per a tothom. Sí que és feina, descansar és un luxe per al catalanoparlant, però mirem-ho d’una altra manera: com el privilegi de poder influir en les eines que han de canviar per sempre el curs de la humanitat.