El 15 de març, d’ací a dos dies farà un mes, els dos presidents de les Generalitats, la presidenta del govern Balear i el president del govern espanyol es van reunir amb els de les comunitats autònomes, convocats per Pedro Sánchez. D’aquella primera reunió va eixir la imatge d’una enorme unitat en la lluita contra el coronavirus trencada només per l’exigència del president Quim Torra. La premsa nacionalista espanyola va criticar-lo durament, acusant-lo d’insolidari perquè demanava mesures més dures de contenció i perquè criticava, en solitari i contra tots, la recentralització i la militarització de la vida pública engegades pel president del govern espanyol.

Quatre reunions més tard, ahir, a Pedro Sánchez gairebé no li restaven aliats. El president Torra ha apujat el to i està escandalitzat, sensatament escandalitzat, pel retorn a la feina que promociona Sánchez per a avui a Espanya i per a demà al nostre país. I ha decidit de prendre mesures per a minimitzar-ne l’efecte. Però a diferència de la primera reunió, aquesta vegada ja no és ell qui està sol, sinó que més aviat ho sembla Sánchez.

Urkullu, que en la primera reunió va decebre acceptant la recentralització com si res, ahir es va mostrar molt dur en públic. Va dir que estava ‘fart d’aguantar l’escenificació permanent del govern espanyol’ i que la manera de prendre les mesures de Madrid no és seriosa.

Entre els presidents del PP les crítiques també han crescut i són com més va més dures. La madrilenya Díaz Ayuso fins i tot es va permetre el numeret de fer tard perquè havia anat a fer-se fotos en un avió amb material sanitari. La discrepància amb Ayuso ja es donava per descomptada de fa temps, però ara fins i tot el moderat president de Galícia, Alberto Núñez Feijo, va tenir paraules dures i va afirmar que la desconfiança envers Sánchez ‘és cada dia més gran’.

Aquestes friccions d’alguna manera es podien donar per descomptades. Però evidencien clarament els problemes derivats de la gestió pèssima de Pedro Sánchez, encara més quan alguns presidents socialistes també s’han afegit a les crítiques i expressen ja en públic discrepàncies severes, com el president Puig i la presidenta Armengol. Puig, que gestiona de manera remarcable la crisi, va reclamar mesures generals i comunes per a tot l’estat espanyol, però també algunes amb ‘un accent diferenciat en la geografia, per edats i activitats econòmiques’. Ho va refermar dient que ‘la pandèmia no actua igual en tots els territoris ni l’eixida del confinament pot ser la mateixa per a tots els negocis’, un míssil directe a la línia de flotació del cap del seu partit. La presidenta balear va exigir, al seu torn, que els ports i els aeroports continuassen tancats, permetent així el confinament de fet, extraordinari, de les Illes.

Però, per si Sánchez no tenia encara ja prou problemes, dins el seu govern la discrepància s’ha fet difícil de contenir després de l’adopció d’una mesura tan absurda i summament perillosa com és la de reinstaurar la situació prèvia al confinament total.

El PSOE s’ha partit, amb l’ala neoliberal encapçalada per les vice-presidentes Montero i Calviño, marcant les decisions de Pedro Sánchez i portant-lo a adoptar mesures que inquieten i molesten l’ala esquerra. Fins al punt que aquestes darreres hores els Comuns i Podem han llançat una de les seues maniobres per marcar perfil, insistint que no veuen clar el desconfinament ‒i fent servir aquesta seua habilitat única en el camuflatge polític per a fer veure que ells és com si no estiguessen en el govern que adopta aquestes decisions. Una piulada fixada al Twitter de Pablo Iglesias criticant ‘la massacre que la patronal no va voler evitar’ (a Bèrgam…) ha provocat tot de comentaris i especulacions.

Per tot plegat Pedro Sánchez se la juga les hores i dies vinents. Si el desconfinament va malament, siga aquesta setmana o d’ací a tres, la crida funambulista als Pactes de la Moncloa no li servirà per a escapar de la crisi total. En quatre setmanes Sánchez ha passat de presumir, cofoi, autoproclamant-se autoritat competent i única, a mostrar-se irritat fins i tot en les conferències de premsa. I la cosa que és pitjor, no ha parat d’enviar missatges contradictoris sobre què s’ha de fer, amb unes ziga-zagues constants que en la reunió d’ahir van ser objecte d’unes crítiques unànimes. Amb la qual cosa Sánchez va poder comprovar en persona que la seua incompetència en la gestió de la crisi ja és pública i notòria. Només un mes després i encara amb la pitjor part per a arribar.

PS.A VilaWeb som conscients aquests dies, més que mai, de la necessitat que tenim tots de pensar i d’imaginar el futur que ens espera. Perquè aquesta situació no s’acabarà i tornarem a fer com fèiem abans, com si res.

És per això que ens hem esforçat darrerament d’una manera especial a donar veu a personatges que amb les seues reflexions poden ajudar-nos a tots a analitzar en profunditat els fets que ara s’esdevenen, tant al nostre país com al món.

Voldria destacar així les entrevistes que hem publicat aquests darrers dies a Jordi Galí, Yuval Noah Harari, Massimo Cacciari, Clara Granell, Salvador Macip, Richard Wolf, Carles Muntaner o Simona Levi i la sèrie ‘Confinats a la intempèrie’, on ja hem pogut escoltar, de moment, les opinions de Sebastià Perelló i Enric Casasses. Avui us n’oferim dues més, al filòsof i politòleg canadenc John Ralston Saul, que defensa que ‘el sistema ha fallat i això n’hauria de ser el final’ i a l’escriptor valencià Martí Domínguez, director de la prestigiosa revista científica Mètode que afirma que ‘el pitjor són les metàfores bèl·liques’. Per demà en preparem una altra a la professora de filosofia de la Universitat de Harvard Susanna Siegel.