La història de les paraules: ‘alzina’ o ‘carrasca’

  • VilaWeb publica cada dia un mapa dinàmic per a veure el repartiment dialectal de paraules sinònimes · La informació i el mapa són extrets de la web Estratigrafia Dialectal, dels professors Germà Colón i Maria-Pilar Perea

VilaWeb
Redacció
08.08.2016 - 02:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

08Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. Avui ens presenten un cas de pugna territorial amb un límit molt marcat: «El límit entre ‘carrasca’ i ‘alzina’ es troben a l’esquerra de l’Ebre», diuen. I, a més, ens diuen que a segons on no distingeixen la carrasca del roure i que en algun lloc confonen l’alzina i la gla.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera ací. Si voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

alzina   carrasca  olzina  suerju

El mot carrasca apareix en moltíssims documents de les terres castellonenques i en tots el Establiments (de Morella, Herbers, Catí, el Boixar, Culla, etc.), puix que la carrasca hi és l’arbre per excel·lència. El terme, derivat de la raïl KARR-/KERR-, que designava les qüercínies o arbres de l’espècie ‘quercus’, està emparentat formalment amb garriga i garric. És el ‘quercus ilex’, que també té en català el nom d’alzina, però allà on viu alzina s’exclou carrasca.

Vet ací un exemple de carrasca:

«De no parar roures ni carasques.

Item stabliren que nuyll hom no gos tallar ni parar roure ni carasqua ne altre arbre de nodriment ni levar los fruyts d’aquells en heretat d’altri laurada o que sien en devesa ho en margen de laurats sens volentat de aquell de qui és…» (Morella 1370, in BSCC, vol. XXX, p. 260).

Alzina (com el castellà encina i el portuguès azinha) prové de la forma adjectival ILICINA, derivada del llatí ILEX. En català antic és normal trobar la forma amb o- inicial: olzina, la qual encara viu al Ribagorça. En una part del català occidental (Organyà, Urgell) alzina és la gla. En alguerès actual s’usa la forma suerju.

El terme carrasca ocupa un ampli territori que s’estén des de les serres del Priorat cap al sud i des del Ribagorça cap a l’oest, incloent-hi la Conca de Tremp i tot el País Valencià, on tenim documentació des del mateix moment de la conquesta al segle XIII (al capbreu de Cinctorres). Uns mapes aclaridors sobre l’extensió de carrasca apareixen en l’Atles Tortosa (mapes 332 i 333). I la toponímia il·lustra sobre aquest punt: només cal pensar en la serra de la Carrasqueta, prop d’Alcoi i en tots els Carrascal, Carrasclet Carrasquet, Carrasquer i Carrascó de la nostra geografia. El límit entre carrasca i alzina es troba a l’esquerra de l’Ebre; a la carena de la serra de les Garrigues ja diuen carrasca (la Granadella, Flix, Gandesa, Calaceit), mentre que més al nord (Granyena, Lloar) encara és alzina i els habitants són conscients de trobar-se amb una frontera lexical (DECat, s.v. alzina).

La carrasca s’oposa al roure; els llauradors valencians diuen que la llenya del roure és més molla que la de la carrasca, ben dura. Els ciutadans valencians no capten aquestes subtilitats i tots aquests arbres són, per a ells, carrasques. Els límits de carrasca s’endinsen per Aragó, on lluiten amb la forma lecina, que és emparentada amb el castellà encina.

Vegeu també:          

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes