Un dels testimonis que més m’han colpit aquests dies és el de la mediadora de Ripoll que, amb una fermesa que se sobreposava a la pena i a l’estupor, assegurava que posaria la mà al foc i no es cremaria si afirmava que aquells nois que havia vist créixer no havien estat els ideòlegs de la matança de Barcelona. Sentint aquest testimoni, no he pogut evitar el paral·lelisme amb el relat que un home de noranta-nou anys em va fer pocs mesos enrere.

És Tomàs Bes Samper (Batea, 1918), un home que enguany complirà cent anys, un dels darrers supervivents de la batalla de l’Ebre. El vaig conèixer el mes de març en una residència de gent gran a Gandesa (Terra Alta), on viu actualment. El relat sobre la seva experiència al front marca la cronologia dels seus records. ‘Perquè la violència no s’oblida mai’, em va dir. A la vida s’acumulen moltes seqüències. Els pares, els parents de Vall-de-roures, una noia amb una gallina, un maset aïllat a la muntanya, però la violència i la sang són fetes d’un altre material. Ara, astorats per aquests joves que van organitzar-se per fer els atemptats de Barcelona i Cambrils, em torna a la memòria aquell testimoni i sobretot unes paraules. ‘No teníem ideals, no sabíem què era el feixisme ni el comunisme.’

Més enllà de grans propòsits, la majoria de joves que van ser cridats al front en aquella mal anomenada guerra civil, no tenien ni idea de per què lluitaven. Identitats que els van arribar construïdes i que només necessitaven executors, encara que hi hagués moltes diferències morals entre l’un bàndol i l’altre. Eren joves de poble, fills de pagesos, a qui aquella guerra, i concretament la batalla de l’Ebre, va situar al món. ‘Tenia divuit anys quan em van cridar a files, sóc de la quinta del 39. En lliurar-me, van dir-nos: “Vayan viniendo de uno en uno y tiren el fusil al suelo, saquen el cerrojo y nos lo traen.” Jo pensava que ens fotrien una rafegada de metralladores i tot. Però no. Em va sortir el meu esperit de supervivència –em relatava Bes–. Portava dues bombes al sarró i una a la solapa. Vaig pensar: “Si em tiren un tret, jo els tiro la bomba.” Un dels generals franquistes em va dir: “¿Qué llevas en la mano?” “La llevo por si es necesario”, vaig contestar, sobresaltat. Em va sorprendre la resposta del general franquista: “Así hacen los hombres.”‘

‘Així fan els homes’, una consigna que potser també van sentir Moussa Oukabir, de disset anys, o Saïd Aallaa, de dinou, dos dels més joves integrants d’aquesta cèl·lula de catorze homes, en què cap, excepte l’imam de Ripoll, no superava els trenta-quatre anys.

Sense afany d’establir empatia amb qui té la sang freda de matar, aquest discurs pre-fabricat i messiànic és el que va captar uns adolescents desorientats sobre qui eren i què havien vingut a fer en aquest món. La causa d’Estat Islàmic ha estat la seva heroïcitat.

‘Jo sóc el més vell. No sé si en queda cap de la meva edat’, assegurava Bes en aquesta sala asèptica de residència, mentre una altra usuària escoltava atenta la seva història. ‘La guerra no l’haguera volgut conèixer. Perquè la guerra és fatal per a tothom’, deia amb una veu tremolosa de persona gran, però amb la fermesa que dóna haver tancat el cercle. Haver entès el perquè. ‘Bombardejos, pobles destruïts, capitals…’, conclou.

Em pregunto què pensarien els joves que han perpetrat aquesta matança a Barcelona i Cambrils si poguessin explicar aquestes accions als seus néts. Per què dirien que ho van fer? De moment, ens hem de conformar veient els seus avis, esfereïdorament abatuts, en una casa del Marroc, atabalats per la presència dels mitjans de comunicació, asseguts al sofà i essent gravats amb pla fix. La guerra dels grans, la fan els joves. I no és només una qüestió d’edats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb