El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El 15 de març a les nou del vespre, Pedro Sánchez va aparèixer per televisió per fer un anunci insòlit i colpidor: emparant-se en la pandèmia, el líder socialista anunciava que el govern d’Espanya assumia tots els poders dels governs autonòmics i locals i es convertia, personificant el càrrec en ell mateix, en ‘autoritat competent i única’. Des de la mort de Franco ningú no havia acaparat tant de poder a les seues mans. D’El Hierro a Menorca, per primera volta des de la dictadura, tots passàvem a ser governats per una sola i única autoritat. I per si no ho havíem entès, poc després van començar aquelles conferències de premsa al·lucinants en les quals els militars i els policies portaven la veu cantant, remarcant al màxim l’opció per l’autoritarisme en què es convertiria la reacció del govern espanyol a la covid-19.

Aquell mateix dia vaig escriure en aquesta columna editorial que ‘el nacionalisme espanyol, com es demostra aquests dies, és una ideologia cega, fanàtica i irracional’. Irracional perquè ja era evident aleshores que aquella mesura la prenien anant contra la realitat dels fets i pensant només en la ideologia i en els vots. Aquell aberrant discurs de Sánchez segons el qual el virus no coneixia de territoris només era una excusa per a prendre unes decisions polítiques gens justificades sanitàriament. Vaig advertir aleshores que aquella barbaritat, aquella immensa irresponsabilitat, se li giraria aviat en contra. I així, amargament, ha estat.

Així ha estat en la crisi sanitària mateixa, on han hagut de fer marxa enrere i acceptar les crítiques, però amb un cost impagable per ningú, de milers de vides humanes. I així és ara, també i lamentablement, en la crisi econòmica. Han passat poc més de quatre mesos d’aquella intervenció surrealista i ahir vèiem la ministra d’Afers Exteriors espanyola barallant-se a Londres, i evidentment fracassant, en un intent que les nostres illes, les Balears i les Pitiüses, i també l’arxipèlag africà de les Canàries quedaren fora d’Espanya –als efectes turístics.

El canvi de guió, és clar, té una motivació molt seriosa: nou dels divuit milions de turistes britànics, la meitat, l’any passat van anar a les Canàries i a les Balears i les Pitiüses. I vist el daltabaix econòmic que representa la decisió de Londres, aconseguir ni que fos que arribaren la meitat dels clients representaria gairebé la diferència entre la vida i la mort –econòmica.

I això ha fet que ara al govern espanyol sí que li interesse que el virus entenga de territoris. Ara, contràriament al que pretenia al març i va vendre arreu del món, vol que els britànics assumisquen, diguem-ho així, que hi ha diverses Espanyes. O fins i tot, si fos necessari, que ‘Canarias is not Spain’. I ara van repartint dades separades i explicant que cal gestionar la situació des de cada territori, sense que els caiga la cara de vergonya. Que es pensen que els britànics no tenen una ambaixada a Madrid? Que es pensen que no tenen corresponsals de premsa? Que es pensen que els britànics ara, perquè els convé a ells, oblidaran que Espanya va optar per centralitzar la gestió de la pandèmia fins a l’extrem de destruir la pròpia arquitectura institucional? Que es pensen que Londres és Madrid i ells poden dir ara blanc i demà negre sense que passe res?

S’entén, és clar que s’entén, que com que no saben com sortir-se’n ells ara es contradiguen. Però nosaltres seríem uns autèntics babaus si, davant tant de cinisme i tanta incompetència, no deixàrem clar que això que proven de fer ara no els eximeix en cap cas dels seus immensos errors de gestió i de les seues greus, gravíssimes, responsabilitats. No. Ni la propaganda, abocada a tones, ni el control mediàtic no salvaran el govern de Pedro Sánchez del judici de la història: el nacionalisme espanyol, motor de les decisions del març, avui es demostra perfectament que és una ideologia cega, fanàtica i irracional. I molt perillosa. Però va ser la seua tria voluntària en una catàstrofe com poques n’haurem vist. Això, embolicar-se amb la bandereta, és el que van privilegiar i aquest és el resultat de la seua opció. I si al març alguns no vàrem callar veient el despropòsit, menys encara callarem ara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.