He llegit ‘La gran traición‘ de Javier Cercas a El País Semanal. M’ha semblat molt trampós, de manera que he decidit parafrasejar-lo quasi literalment des d’un punt de vista oposat.

‘La gran tergiversació’
per a Javier Cercas
de Màrius Serra

Per als polítics unionistes, només són catalans els qui es mostren fidels a la pàtria i voten el que cal votar. Els altres no comptem.

En moltes cròniques sobre el judici al procés que es publiquen en diversos diaris i es comenten per diverses emissores de ràdio i televisió, els fiscals generals, l’advocacia de l’estat i les acusacions particulars s’erigeixen amb tota naturalitat en la totalitat del poble espanyol. Encara que les urnes diguin una vegada i una altra que, a Catalunya, el vot explícitament independentista s’acosta cada cop més al 50% dels votants, el relat de les acusacions insisteix a fer invisible la seva existència i en nega la legitimitat. Ajudats pels mitjans de comunicació afins, l’unionisme aconsegueix omplir cada dia les pantalles d’una part d’Espanya que es considera el tot.

Aquesta és la qüestió. El pacte central de l’Espanya democràtica el van formular així els seus patriarques, Adolfo Suárez i Felipe González: ‘Espanya és un país ric en peculiaritats regionals, però és espanyol tothom qui parla la llengua comuna, que és la gran riquesa i garanteix la unitat de la nació.’ Centenars de milers de catalans, valencians, balears, bascos, navarresos, gallecs, asturians i aragonesos, gent majoritàriament molt humil, s’ho van creure; els meus pares també s’ho van creure, i van criar els seus fills en conseqüència. És veritat que la meva àvia, que va arribar de Vilanova i la Geltrú a Nou Barris l’any 1960 sense cap estudi, mai no va saber parlar castellà, i per tant hauria estat una d’aquelles persones a qui potser alguna administració amb el suport de Vox hauria obligat a aprendre castellà sota l’amenaça de fer-la fora del país; però els meus pares, les meves germanes i jo no som pas com ella. Nosaltres no només paguem els nostres impostos a l’estat sinó que vam adoptar molts costums castellans que ens van ensenyar els nostres veïns de Nou Barris o Radio Televisión Española, vam aprendre castellà fins a esdevenir bilingües, ens vam casar amb qui vam poder (jo amb una descendent d’aragonesos de la Franja de Ponent i una de les meves germanes amb un català de pura soca que un bon dia, al seu menjador de la Diagonal, va anunciar a tots els seus fills que a partir d’aquell moment ja només els parlaria en castellà en pro del seu progrés social), vam educar els nostres fills tan bé com vam poder i fins i tot vam contribuir amb el nostre granet de sorra a difondre la llengua apresa des de les ones de RNE. Tot debades. Encara que fins a l’últim moment ens vam esforçar a continuar creient que érem espanyols, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, que és quan va començar tot, vam saber sense cap possibilitat de dubte que no ho érem. Espanyol, el que se’n diu espanyol, ja només ho era aquell qui volia que Espanya no canviés gota, era espanyol qui considerava que, en saber tots parlar castellà, les altres llengües ‘cooficials’ podien ser molt boniques i ornamentals però e-vi-dent-ment no estaven ni podien estar al mateix nivell i que la sobirania era una i no compartible. En resum, Espanya abans ‘roja’ que ‘rota’. I llavors tothom que, ja sigui per vincle sentimental a Catalunya o perquè, com ara jo, se sent incapaç d’entendre les virtuts de la unitat imposada i la considera una causa reaccionària, injusta i autoritària, no computa com a espanyol, com a mínim per als dirigents espanyols de gairebé tot l’arc parlamentari. La prova flagrant d’això és que aquests dirigents parlen per sistema en nom d’Espanya i jutgen que el problema català és un problema entre catalans, i no ho és: és un problema entre espanyols, els uns incapaços d’imaginar altres espanyols que difereixin del seu concepte d’espanyolitat i els altres encaterinats a comptar-se a través del mètode més lògic en democràcia: un referèndum d’autodeterminació vinculant perquè tots arribem a saber, inclòs el senyor Cercas, quants són els que, com ell predica, no volen la separació i quants sí. Aquest és el mètode més clar per dilucidar-ho, encara que pugui fer canviar les coses. Per això el nacionalisme espanyol demostra dia a dia que és incompatible amb la democràcia i amb la justícia: perquè, quan es tracta de triar entre la democràcia i la nació, sempre tria la nació, i el mateix li passa amb la justícia. Si s’ha de saltar el mandat de les urnes, s’aplica el poder judicial, el poder policial i, si cal, el militar. Per als dirigents espanyolistes que sempre hi ha al poder, els catalans no som els ciutadans que vivim, treballem i votem a Catalunya, sinó només els qui, a més, són bons catalans, fidels a la pàtria espanyola i voten el que s’ha de votar. Els altres no som espanyols, no comptem, no existim. Si votem congressistes (Sànchez, Rull, Turull, Junqueras) o senadors (Romeva) els inhabiliten i el mateix succeeix amb els eurodiputats (Junqueras, Puigdemont, Comín). Quan no els agrada el que surt de les urnes, canvien les majories des dels despatxos. Ja n’hi ha prou de fer-se il·lusions sobre la democràcia i la justícia espanyoles. Probablement mai no vam ser espanyols, mai no vam comptar, mai no vam existir. Això és el que amagaven les proclames unanimistes de l’unionisme (‘A por ellos’, ‘Todos los españoles somos iguales’), l’ús disciplinat dels ressorts que van permetre telefonar empresaris, domesticar l’atzar perquè el jutjat número 13 estigués de guàrdia quan tocava, l’ús de paraules tan corrents com l’adjectiu ‘tumultuàries’ i les declaracions disciplinades de funcionaris públics repetint com lloros les mateixes parauletes: una tergiversació descomunal.

La paraula és dura, però no en trobo cap altra: nosaltres vam ser lleials al pacte que va fundar l’Espanya democràtica; els hereus del franquisme, no. Que jo sàpiga, cap d’ells no ha demanat perdó, i no sé pas si cap tindrà el valor de fer-ho. La qual cosa significa que, a menys que la democràcia i la justícia europea li ho impedeixin, continuaran posant la nació per davant de la democràcia i de la justícia. M’alegro que el meu pare, que va anar a la guerra amb dinou anys, no hagi arribat a viure això, i també em causa alegria que ma mare, a punt de fer noranta-quatre anys, hagi tingut forces i coratge per anar a votar el dia 1 d’octubre (malgrat les amenaces dels uniformats), el 21 de desembre, el 28 d’abril i el proppassat 26 de maig. Ara bé, mentiria si no afegís que ara mateix, després de seguir amb interès el judici al procés, el meu sentiment fonamental és una barreja d’incredulitat, d’humiliació, de fàstic i de vergonya, i que a vegades em demano si, a més d’una tergiversació descomunal, no haurà estat tot, des que als quatre anys vaig anar a escola i el primer dia el meu professor em va ensenyar la primera frase en castellà que vaig aprendre (‘Me gusta mucho ir a la escuela’), una estafa immensa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb