El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la llei de regulació del preu de lloguer. Fou després d’un intens debat, durant el qual el PP ja anuncià que duria la llei al Tribunal Constitucional espanyol, que ja sabem que l’anul·larà. En relació amb això, hi ha un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que diu que aquesta llei va contra l’estatut i la constitució espanyola i que, per tant, no es pot aprovar.

Però aquesta vegada l’advertiment, com que no tracta ni de rei ni d’independència, els senyors diputats no han considerat necessari d’acatar-lo. I s’ha aprovat i es publicarà, encara que tots sapiguem que no arribarà a aplicar-se, o que s’aplicarà durant molt poc temps.

No descarteu ni tan sols que siga el govern espanyol mateix que la porte al Constitucional, per paralitzar-la d’entrada mentre el tribunal delibera. El PSC hi ha votat en contra, i ha unit els seus vots als del PP, el PDECat, Demòcrates i Ciutadans, mentre la senyora Colau aquestes darreres hores es dedicava a pressionar insistentment Junts per Catalunya perquè hi votàs a favor. Cosa que finalment han fet, descomptant els vots del PDECat, sumant-hi ERC, descomptant els vots de Demòcrates, i amb tots els vots dels comuns i la CUP.

Tanmateix, la pressió de Colau no ha anat dirigida en cap moment als socialistes, amb els quals ella governa a Madrid i a Barcelona. Serà ben curiós si és el govern PSOE-Podem que acaba duent al Constitucional aquesta llei. Més que res perquè ens passem el dia parlant i amplificant la divisió dels partits independentistes catalans però Déu n’hi do els dos partits del govern espanyol l’escassa unitat que exhibeixen cada setmana…

I mentre passava tot això, per si no en teníem prou de gesticulació cínica, a Madrid ens anuncien que dimarts presentaran una llei de memòria històrica que diuen que ha de servir, entre moltes altres coses, per a il·legalitzar la Fundació Francisco Franco. El titular ho aguanta tot, això els periodistes ho aprenem ben de pressa. Però la lògica de la qüestió de fons és implacable i posa la broma contra l’espill: o siga que aquest govern d’espavilats ara pretén il·legalitzar la Fundació Francisco Franco però mantenint legal el franquisme? De debò que es pensen que som tan babaus?

Perquè, tècnicament parlant, il·legalitzar la Fundació Francisco Franco serà pràcticament impossible sense anul·lar abans els actes jurídics del franquisme. Quin sentit tindria això? Si Felipe VI avui és rei d’Espanya és partint d’un acte jurídic signat pel general Franco que es diu Llei de Successió com a Cap de l’Estat. Una llei que és vigent d’ençà del 27 de juliol de 1947 perquè va instaurar una monarquia hereditària en la persona del seu pare, aquell personatge que ara ha fugit. I com caram il·legalitzaran la Fundació Francisco Franco si la signatura de Francisco Franco encara avui és llei?

Segons els darrers estudis que he pogut consultar, i em disculpe si ha canviat cap dada aquestes darreres setmanes, avui hi ha en vigor 265 normes, lleis sobretot, franquistes. D’aquestes, 66 no les han tocades mai i 43 normes i lleis encara vigents avui i perfectament legals davant els tribunals porten la signatura de Francisco Franco. Ei, parle amb coneixement personal de la cosa: l’estatut de la professió periodística, el d’ara mateix, el que fa servir qualsevol jutge per a dirimir un conflicte que afecte el nostre gremi, el signen Franco i aquella mala bèstia que es deia Fraga Iribarne. Podeu comprovar-ho. Tot plegat representa una part no gens menor del conjunt de lleis que hi ha en vigor. Inclosa la de secret oficial, tan de moda aquests dies.

I això no és pas poca cosa si tenim en compte que el dictador ja fa més de quaranta anys que és mort. Però després se sorprendran, els d’ací i els d’allà, del desprestigi de la política…