He deixat passar les festes per no fotre-us la digestió enlaire, però avui, l’endemà de Reis, encara la tinc aquí davant. Buida però amenaçadora. És una capseta (no sé ben bé com n’hem de dir, d’aquestes safatetes de cartró amb tapa de pel·lícula de plàstic, a manera de taüt per veure’n el contingut) amb un adhesiu que diu ‘torró de gema’. D’on ha sortit aquest gremlin? En quin moment el torró de crema va canviar de nom? O és que es tracta d’una varietat diferent? Jo, sincerament, els veig iguals.

El neguit se’m va ficar al cos el dia que els de casa em van enviar a comprar-ne. ‘No et descuidis una barra de crema cremada’, perquè saben que jo sóc més del tou (altrament dit de Xixona). A la pastisseria, el xoc anafilàctic: dependentes i clientela s’hi referien, unànimes, com a torró ‘de iema’. El mot que figura a l’etiqueta esmentada no el vaig sentir pronunciar a ningú.

La fase de recerca (enquesta universal sobre ús oral) em va tranquil·litzar: un terç dels catalanoparlants en continuen dient ‘de crema’ o ‘de crema cremada’, i un altre terç ‘de iema’. El terç que falta es reparteixen unes altres denominacions: torró cremat, d’ou, de rovell… (aquesta sobretot al País Valencià). A la part de l’enquesta reservada a membres del gremi pastisser m’asseguren que l’etiqueta ‘torró de rovell’ no funciona, que costa de fer entendre al públic.

Però una segona fase de recerca (llengua escrita) em fa renéixer la inquietud. La denominació espúria es va estenent. Internet és ple de cuiners vocacionals (d’aquests que, malgrat que parlen de menjar, no tasten res ans tot ho proven) que expliquen com es fa la ‘gema pastissera’, base per a elaborar flamets o pastissets d’ou (vulgarment anomenats ‘tocinillos’). També ho trobo en pàgines de professionals. Moderns com els ArtBo de Sabadell (del 1969), que en fan massinis, braços de gitano o mones. O tradicionals, com Can Tuyarro de Santa Coloma de Farners (des del 1894): asseguren que el torró de Sant Jordi, inventat el 1930, duu ‘làmines de gema cremada’. En un mig camí hi ha la reputada can Miró de Castellterçol: són del 1920. El torró de crema cremada el fan ‘amb base d’ametlla i nous i cremat amb gema, amb un toc una mica làctic’. El de gema cremada, en canvi, és fet ‘amb ametlles Marcona i sucre cremat per sobre, amb un toc de canyella’. No hi sé veure gaire diferència.

Passo a l’última comprovació en l’àmbit específic: la de l’expert. A Les postres i els pastissos de l’àvia, Jaume Fàbrega descriu la gema com una ‘preparació de pastisseria a base de rovells d’ou i sucre’ (als blocs veig que n’hi ha que hi posen també la clara, i alguns mantega). Si ho diu en Fàbrega, la cosa va a missa.

Bé, ho diu en Fàbrega però pràcticament ningú més. De fet, ell només ho escriu, i a més no parla enlloc de torró, només de pasta. La qüestió continua sense resoldre: si a la gran majoria dels enquestats el terme ‘gema’ els grinyola tant, com és que el venen amb aquest nom?

Acudeixo a les fonts del meu, de gremi. Per una banda, l’Optimot ens ho desaconsella: ‘No són adequades les formes torró de gema, de gemma o de rovell d’ou.’ Com que aquesta darrera indicació em fa dubtar, me’n vaig a la màxima autoritat, el DIEC. Que defineix gema no pas com una pasta, ans com un pastisset: ‘Dolç sec compost de sucre i rovell d’ou.’ Deu ser la definició del flamet que dèiem, però jo no l’he sentida mai. Tal vegada perquè només es fa servir en algun lloc concret. El GDLC confirma aquesta hipòtesi: la primera accepció de gema, ‘Rovell d’ou’, duu la marca ‘Dial’. D’acord, doncs és un localisme. Ja ho anem afinant. Ens aniria bé saber d’on, exactament. Per a aquests casos, res millor que l’Alcover-Moll: m’informa que es fa servir a la zona de la Llitera i els Ports (Tamarit, Fraga, Pena-roja i Aiguaviva). I afegeix que probablement per influència del castellà. Ho acaba de confirmar en Coromines: ‘En el sentit de “rovell de l’ou” i de “palpís dels dits” yema és una innovació castellana, i en aquests sentits [gema] és un castellanisme estricte i propi, només registrat en algun poble netament limítrof de l’aragonès.’ Lingüísticament, doncs, ja no hi ha dubte: com a sinònim de rovell, gema és d’importació.

Sentides les parts en litigi, crec que estic en condicions d’elaborar la meva hipòtesi. Som-hi: l’ús de gema en pastisseria potser era de natura dialectal en les aparicions antigues (i tot i això no deixaria de ser un castellanisme), però en la revifalla actual és més aviat una mala adaptació de iema, al seu torn anostrament espuri de yema. Els parlants (professionals o no) que modernament n’han adoptat l’ús com a substitut de iema ho han fet segurament induïts per la presència del mot al DIEC sense cap marca, i probablement convençuts que la denominació tradicional ‘de crema (cremada)’ era equívoca en relació als ingredients.

De tot plegat n’extrec dues conclusions: primera, que el diccionari normatiu hauria d’incloure marques d’ús (geogràfiques, de registre) que orientessin els parlants poc avesats. I segona, més preocupant: que l’automedicació lingüística pot tenir efectes més contraproduents que la farmacològica. Poso a tall d’exemple un parell de respostes a l’enquesta. E. E. m’assegura, taxativa, que ‘en castellà es diu de yema quemada, això que dius “de gema” no existeix’. El logotip que estic llegint a la capseta buida, doncs, en realitat ‘no existeix’. Però, ves per on, L. J. m’assevera, amb la mateixa rotunditat, el contrari: ‘El torró de gema cremada ha existit sempre.’ Poca broma: sempre. I ho rebla: ‘És la traducció correcta del rovell de l’ou. Torró de gema cremada és en català correcte. Tota la resta són castellanismes.’ Molt bé, doncs misteri resolt (tot i que, ai las, ens n’obre un altre, de misteri: si ‘rovell’ necessita ‘traducció correcta’, vol dir que és incorrecte? Ai senyor, això de la llengua és ben sorprenent…). Al cap de poca estona, el savi invocat per ella mateixa la contradiu: ‘El mot GEMA és un castellanisme d’aquests que hi ha als diccionaris.’ Resulta evident, doncs, que les respostes tendencioses (per tant, ideològiques) generen distorsió en la recerca més o menys rigorosa, però l’efecte més greu de la militància lingüística indocumentada és que deixa indefens el parlant inerme. Quantes vegades no heu sentit algú blasmant mots que useu normalment perquè ‘un que en sabia em va explicar que en català no es diu així sinó aixà’? I el suposat expert potser només era algú que, com E. E. i L. J., assereix les seves tries capricioses amb contundència. Potser perquè sap que el parlant només entén una dicotomia: això es diu / això no es diu.

És per això que exposaré la meva conclusió a l’estil binari, vejam si s’entén millor: gema s’escriu, però no es diu. I, com que és mot foraster innecessari, si no volem que s’acabi dient val més que el deixem d’escriure. Per al torró tenim crema (i rovell); per a totes les altres preparacions, ou o rovell.

[Coda. El més sorprenent del misteri de la gema és que la gran quantitat de parlants que empren la denominació ‘torró de iema’ no tenen consciència d’emprar un castellanisme. Res de ‘síndrome del barco’. Encara més, algun enquestat diferencia perfectament el torró, que és ‘de iema’, de qualsevol altra preparació feta amb el rovell de l’ou, que anomena ‘de rovell’. La recomanació d’arraconar el mot també val, doncs, per a iema.]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb