Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Que això aquesta vegada va de debò, hi ha poca gent que ho puga negar. Sempre hi haurà algú que ho faça, evidentment. M’agrada recordar que uns independentistes eslovens que vaig conèixer, quan al seu país van proclamar la independència, hi anaven en contra perquè no era de fiar. El món és així i no ens ha d’estranyar que també entre nosaltres hi haja gent així. Però, amb les degudes excepcions, em sembla evident que la majoria de la població, una gran part dels ciutadans, ha entès que ara ens trobem en una situació completament diferent de les anteriors.

I això és en bona part perquè la classe política catalana ha fet passos molt més que notables aquestes darreres setmanes. Per exemple, creant una llista en què no controla els qui després votaran al parlament –qui tindrà el valor de dir a Lluís Llach, per exemple, que vote una cosa que ell no veja clara? O bé anunciant un govern d’unitat que ja d’entrada renuncia a governar durant quatre anys. I no parlem de la unitat aconseguida entre forces que no tenen gairebé res en comú. O de la implicació de bona part de la ciutadania en les dues llistes del sí.

Ara, diumenge al vespre, a l’entrevista que una periodista de La Sexta va fer a Artur Mas, vaig sentir la frase que em faltava sentir, i que crec que era necessària. La frase que em sembla que dóna la mesura de la consciència que ara els polítics catalans, els partidaris del sí, tenen del moment en què ens trobem.

Va ser quan es parlava d’Europa. Mas va dir que era evident que els altres estats europeus preferirien sempre no haver d’encarar el problema de Catalunya. Però va afegir, i és això que em va cridar l’atenció i em va semblar remarcable, que precisament Catalunya havia de forçar-los a afrontar-lo. Encarar-los amb la realitat del nostre país i obligar-los a pronunciar-se, després del pas que hem de fer nosaltres.

Se’m fa difícil d’imaginar una posició més als antípodes del famós ‘peix al cove’. S’ha acabat, doncs, de fer compliments, s’ha acabat d’anar amb peus de plom per no fer soroll, s’ha acabat de conformar-nos a negociar i anar fent la viu-viu, s’ha acabat tot allò que va ser en definitiva la marca viva de l’autonomisme. Ara nosaltres serem un problema, el problema, i precisament perquè sabem quina és la solució i volem aconseguir-la no defugirem el debat ni ens conformarem amb moixaines interessades, amb declaracions de boca i prou.

Ja ho sé que només és una frase en una entrevista, però fins ara no ho havia dit ningú d’aquesta manera tan contundent i amb tanta càrrega política. I és per això que la destaque. Perquè em sembla que així, parlant tan clarament i fent les coses que es van fent, anem realment bé. Molt bé.

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.