La França Insubmisa podrà perdurar?

Els resultats de Jean-Luc Mélenchon a la primera tanda de les eleccions presidencials franceses, en què ha estat tercer, són la culminació d’una campanya eficaç del dirigent de l’esquerra radical francesa i que va molt més enllà de l’embranzida que havia agafat el partit d’ençà que es va crear.

Comprendre com funciona aquesta estructura política implica avaluar-ne els punts forts en el context de la recomposició del panorama polític francès, a més dels límits amb què s’ha trobat d’ençà que es va fundar, ara fa sis anys.

Els anys posteriors al 2010, èxits electorals com els de Syriza a Grècia i després Podem a l’estat espanyol van inspirar un corrent que va convergir entorn del Partit d’Esquerra i de la figura de Mélenchon, i que compartien la lectura de fracàs que fins aleshores havien tingut les coalicions d’esquerres.

El dimecres 10 de febrer de 2016, en una entrevista televisada, Jean-Luc Mélenchon va anunciar de sorpresa la proposta de crear una candidatura pròpia per a les eleccions presidencials del 2017. Només uns quants familiars seus sabien que faria aquest anunci, que va significar el final del Front d’Esquerra i el llançament d’un nou moviment, el de la França Insubmisa.

Una estructura inspirada en les forces més importants de l’esquerra

L’èxit va ser immediat, facilitat per una adhesió en línia minimalista i gratuïta típica de les noves formes partidistes que apareixen a Europa: el 27 de març de 2017, la web de campanya ja tenia 332.123 subscriptors. Aquesta estructura, obertament inspirada en Podem, pretenia de conciliar la verticalitat de la presa de decisions i un lideratge carismàtic amb l’horitzontalitat de la defensa d’alimentar-se de les entitats locals, característiques dels “partit-moviments” analitzats per Rémi Lefebvre.

Finalment, Mélenchon va obtenir el 19,58% dels sufragis en la primera tanda de les eleccions presidencials del 2017, molt a prop de François Fillon, el candidat republicà. Un progrés que més tard es va confirmar amb l’elecció de disset diputats a l’Assemblea francesa. Aquests èxits inicials haurien pogut donar a la França Insubmisa el paper de primera força d’oposició que volia assumir.

Cinc anys després, l’opció inicial ha donat pas a grans decepcions, sense haver arribat a fer enfonsar l’organització. L’etiqueta partidista de “‘insubmisa” ha perdut el seu valor i ara es fusiona en una identitat més àmplia que recull la idea d’una coalició de forces progressistes amb el lema “Unió popular”.

Aquesta nova etiqueta fa referència, clarament, a la Unitat Popular xilena de Salvador Allende i, més recentment, a la coalició grega Syriza, que agrupa partits i associacions.

Però, tot i l’ús de recursos tècnics com els hologrames, una bona estratègia de comunicació a les xarxes socials i la defensa del pragmatisme en el programa, la campanya del 2022 ha estat una repetició de la del 2017.

La mobilització de simpatitzants va tenir un retrocés, com es va comprovar en els actes de Marsella i París, fet que demostra la dificultat d’atreure més gent a llarg termini. Aquesta valoració extremadament mixta s’explica per causes cícliques i també per debilitats estructurals que s’han posat de manifest especialment aquests darrers anys.

Eficàcia i fracassos d’una estratègia populista

L’estratègia de la França Insubmisa dissenyada l’any 2017 es pot qualificar de “populista d’esquerres”, és a dir, en la línia de treball d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe. Per a ells, l’objectiu és trencar l’estancament electoral en què habita l’esquerra radical, tot proposant un programa més clar.

A la República, els símbols nacionals han adquirit un nou significat i en el discurs del líder s’entrellacen amb els heretats dels moviments socials contestataris. Tant simbòlicament com en termes de compromís, es consuma la ruptura amb els partits de l’esquerra tradicional: l’estructuració tan simple del partit evita que es constitueixin baronies locals i els col·lectius indomables simplement ratifiquen l’orientació definida per la direcció. Els quadres del partit formen la xarxa d’insubmisos de tot el territori.

Per mantenir l’impuls entre dos períodes de votació, la França Insubmisa s’ha de mobilitzar tant a les institucions com al carrer. Episodis d’aquesta mena han marcat l’esquerra radical al sud d’Europa: el moviment dels indignats a l’estat espanyol o la impugnació de la llei del treball a l’estat francès el 2016 són trampolins per a moviments socials que arriben a portar les seves reivindicacions als parlaments.

Però, lluny d’enfortir aquests moviments, l’ascens al poder de Syriza i Podem a l’àmbit municipal va anar acompanyat d’una disminució de les mobilitzacions socials.

Una cosa semblant ha passat amb la França Insubmisa, que va tenir una crisi important entre el 2017 i el 2019. Alguns dels dirigents originaris, com Thomas Guénolé, Charlotte Girard i Georges Kuzmanovic, van abandonar la formació decebuts per la debilitat dels mecanismes de democràcia interna i els canvis de línia discursiva.

Amb un 11,03% a la primera tanda de les eleccions legislatives del 2017, després un 4,86% a la segona, un 6,31% a les eleccions europees del 2019 (sis escons) i uns resultats decebedors de les “llistes ciutadanes” a què van donar suport durant les eleccions municipals del 2020, els resultats dels insubmisos van clarament cap avall.

El distanciament entre les aspiracions populars emergents i les propostes polítiques adreçades als joves graduats urbans va ser especialment flagrant el 2019. Malgrat una possible convergència en les reivindicacions, el moviment de les Armilles Grogues no beneficia gens ni mica la França Insubmisa, els activistes de la qual s’hi havien involucrat de seguida.

El fracàs és real: durant el quinquenni la França Insubmisa no ha aconseguit de bastir una coalició popular que aplegui els decebuts de la política institucional i que alhora sigui portaveu de les mobilitzacions emergents.

Els activistes de base lluiten per trobar un lloc en una organització que, sens dubte, els deixa una gran autonomia, però que es gestiona d’una manera extremadament vertical. Els projectes per a establir un discurs contrahegemònic amb mitjans com Le Média o amb personatges com el diputat François Ruffin lluiten per tenir fruit en la “guerra de posicions” cultural extreta del pensament d’Antonio Gramsci. Tanmateix, es manté el lideratge assumit per la resta de l’esquerra francesa durant les anteriors eleccions presidencials.

Un tomb a l’esquerra amb motiu de les eleccions del 2022?

Les interminables decepcions dels socialistes i els ecologistes, de qui la dinàmica d’Emmanuel Macron ha aprofitat les forces vitals, palesen la debilitat persistent d’una extrema esquerra apàtica. Per tant, resta lliure un espai polític per a la França Insubmisa, que de mica en mica es va resituant a l’esquerra.

Hem de concloure que el partit acompleix una ruptura amb l’estratègia populista i proporciona una superació de la fractura dreta-esquerra en favor de noves divisions socials? És simplement una tria oportunista arran de la debilitat de les esquerres parlamentàries, juntament amb l’atracció creixent de nous actors. Qüestions com l’ecologia, el feminisme, l’antiracisme i la lluita contra l’autoritarisme són abraçades per Jean-Luc Mélenchon i els seus partidaris. Amb el risc d’importar dins l’estructura un conjunt de desavinences pròpies d’aquests moviments, especialment marcats a l’esquerra.

Tanmateix, la visibilitat mediàtica d’aquests temes i la sobrerepresentació d’una població jove i qualificada podria tenir la conseqüència d’allunyar una part de les classes treballadores sensibles amb els temes de la justícia social però recelosa de l’etiqueta d’esquerra.

Aquests fâchés pas fachos –’enfadats, però no fatxes’, una etiqueta popularitzada per Mélenchon– que van aparèixer a l’escena política durant el moviment de les Armilles Grogues constitueixen la part visible d’un mosaic d’abstencionistes i votants lepenistes que la França Insubmisa pretenia de seduir. Trencar aquest projecte inicial, sense poder arribar a un electorat socialdemòcrata amb una imatge execrable de Jean-Luc Mélenchon, podria fer perillar les perspectives d’accés al poder de l’esquerra radical en futures eleccions, sobretot perquè el candidat insubmís no ha arribat a la segona tanda de les eleccions presidencials del 2022. Per a Mélenchon, aquestes eleccions han estat l’última campanya abans de cedir el testimoni.

Mantenir una dinàmica partidista després d’anar-se’n serà un gran envit, perquè tant la França Insubmisa com la Unió Popular són iniciatives molt personalitzades entorn de la seva persona. Però l’aparició d’una figura que pugui substituir-lo tot mantenint-ne la coherència programàtica pot permetre que aquest camp polític trenqui un sostre de vidre electoral en gran part a causa de la personalitat divisòria de Jean-Luc Mélenchon.

Arthur Groz és investigador associat a la Universitat de Montpeller. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.