Tapaboques i mantes de llana d’ovella fets al Pirineu

  • Teresa Dies Llovera és la cinquena generació de la mateixa família productora d’abric amb llana d’ovella al Pirineu

VilaWeb
Fotografia: Carme Escales.
Carme Escales
03.12.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Som al Pont de Suert, la capital de l’Alta Ribagorça, la comarca amb menys població de Catalunya –3.958 habitants, 9,3 per quilòmetre quadrat (Idescat)– i amb una orografia plenament d’alta muntanya i temperatures pirinenques. I a molt pocs minuts a peu de l’església de l’Assumpció Nova, a tocar de la carretera nacional 230 per la qual entrem al municipi, hi ha una fàbrica que fa cent quaranta-set anys que produeix mantes de pura llana d’ovella. Sempre en mans de la mateixa família, avui Teresa Dies Llovera és al capdavant del negoci.

És filla del Pont de Suert i encara recorda algunes de les escenes dels treballadors de la fàbrica, alguns avantpassats seus, entre telers antiquíssims que podem veure a les fotografies en blanc i negre exposades al petit espai museístic que han recreat a la planta baixa de la botiga. Amb aquestes imatges expliquen la història de la fàbrica.

És una història que comença a la comarca veïna del Pallars Sobirà, al poble de Peramea, l’últim terç del segle XIX, quan els llargs hiverns al Pirineu feien del tapaboques de llana una peça de roba imprescindible en qualsevol casa de pagès. Aviar el bestiar als prats de muntanya feia menester sempre als pastors un bon aturador del fred gelat pirinenc. Lluís Dies Agulló, fill de Casa Jeroni de Peramea, era el rebesavi de la Teresa, i un d’aquells primers pallaresos que van començar a desenvolupar feines més enllà dels corrals, animals i trossos de casa.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: cedida per la Fàbrica.
Fotografia: cedida per la Fàbrica.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.

Eren pagesos i tractants de bestiar, però Dies Agulló va treballar en uns altres oficis. Per exemple, en les obres de reforç del pont de pedra que connecta el monestir de Santa Maria de Gerri amb el poble de Gerri de la Sal. Hi va fer feina amb uns altres pallaresos. “Si el pont no cau, ens el pagues d’aquí a tres anys”, deien els tractes d’aquell temps als pobles. Ens ho explica Teresa Dies Llovera, quan ens parla de l’origen empresari del seu avantpassat. Una obra al Pont de Suert va portar el seu rebesavi Lluís a treballar a l’Alta Ribagorça. S’havia de refer el campanar de l’església vella del Pont i allà, patint el fred de l’hivern, en Lluís i els seus companys de la construcció s’adonen que en aquelles contrades no hi havia cap fàbrica de mantes. I amb dos companys més, Pedro Meaj i Antonio Sauquet, constitueixen una societat per obrir, l’any 1876, la fàbrica de mantes al Pont de Suert, on encara és avui, al número 4 del carrer de la Vall de Boí, amb el mateix senzill nom de la Fàbrica.

Però no havien portat mai una fàbrica, i on n’haurien pogut aprendre, Sabadell i Terrassa, eren massa lluny. Els dos socis no continuen i Lluís Dies Agulló acaba al capdavant de la Fàbrica com a únic propietari.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.

Màquines de segona mà

Tota la maquinària era de segona mà. Havia arribat amb tren fins a la Pobla de Segur, i fins al Pont, amb carro tirat per animals. Després de Lluís Dies Agulló, el fill gran, Jeroni, va portar la fàbrica fins a passar-la al seu fill Jesús. Però la filla d’aquest darrer, Leonor, va optar per vendre el negoci al pare de Teresa Dies Llovera, Josep Dies Carrera.

L’any 1876, al Pirineu no hi havia ni forros polars, ni bufandes, ni cotxes per moure’s d’un lloc a un altre. La llana de les ovelles per a fer mantes i tapaboques era, juntament amb el foc a terra a cada cuina de pagès, l’escalf més preuat per a les famílies.

Aquella indústria tèxtil pionera al Pont aprofitava els recursos naturals de l’entorn: llana d’ovella i energia hidroelèctrica. “Actualment, la llana és d’ovelles de raça merina, de ramats que campen per prats de Castella, perquè el pèl més bo només és el dels lloms, i les ovelles que es crien a l’Alta Ribagorça i al Pallars, de raça xisqueta, en tenen menys i més curt.”

Quan Teresa Dies Llovera era una nena, moltes vegades havia vist arribar els pagesos de la rodalia que duien dos saquets de llana per canviar-los per una manta.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: cedida per la Fàbrica.
Pastors, 1942 (fotografia: cedida per la Fàbrica).
Ordidor (fotografia: cedida per la Fàbrica).
El Pont de Suert, 1958 (fotografia: cedida per la Fàbrica).
Fotografia: cedida per la Fàbrica.
Fotografia: cedida per la Fàbrica.

El procés de l’ovella a la manta

Classificar, rentar i eixugar són les primeres tasques a fer quan arriben els sacs de llana d’ovella després de la xolla. Abans de filar, la llana es passa per les cardes, que donen pas a la napa, que després es transforma en metxes que són estirades i retorçades per obtenir-ne el fil. Si es vol tintar, és el moment de fer-ho i centrifugar per assegurar que el color s’hi impregni. Ara sí, arriba el moment del teler, quan la llana esdevé teixit amb la trama de fils que es fan entrecreuar per dibuixar els quadres o les ratlles amb quatre colors a tot estirar.

A l’espai visitable on Dies Llovera explica tot el procés, hi veiem un antic teler de fusta i un teler mecànic que, tal com podem llegir en un plafó, és un dels primers exemples de memòria artificial. Funcionava com un incipient ordinador: “La mena de teixit a fer era emmagatzemada en les costelles, que indicaven el funcionament de llançadores i lliços, i així determinaven el color i dibuix de la manta. I, en conseqüència, la seqüència de costelles era el conjunt d’instruccions, o programa informàtic, que l’elaborava.”

Un altre gran plafó reprodueix una entrevista publicada l’any 1966 a El Correo Catalán en què es parla del teler del segle XVII d’aquesta fàbrica, que va ser exposat a la Fira de Sant Miquel de Lleida. “L’article que surt d’aquest teler és garantit per a tota la vida i un dia més”, precisava una de les respostes. El treball artesà i la qualitat de les mantes han merescut tot de premis i reconeixements, i Dies Llovera té, entre més diplomes, la distinció de mestra artesana.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: Carme Escales.
Fotografia: cedida per la Fàbrica.
Fotografia: cedida per la Fàbrica.

El tapaboques, la peça estel·lar

L’article més preuat de la fàbrica és el tapaboques: “La manta de llana que ens ha caracteritzat des de sempre”, diuen. També conegut com a “manta de pastor”, és una bufanda gruixuda, confeccionada amb llana, amb serrells als extrems. Tradicionalment, ha estat la peça usada pels pastors del Pirineu per protegir-se del fred o la pluja i és semblant a una manta de viatge. Els colors poden ser ben vius, però originalment s’empraven els colors naturals de la llana d’ovella: blanc i marró. Poden fer-se llisos, de ratlles o de quadres. Es porta recollit sobre les espatlles i, si fa mal temps, s’obre per tapar tot el cos com una capa.

En segles anteriors, els tapaboques van ser emprats com a peces d’abrigar bàsiques per a la vida a les muntanyes en aquell Pirineu de fred ben cru. “La capa era reservada per a les classes altes, la gent del poble portava mantes, mantes de piteu”, explica. Ara, el tapaboques, la gent el compra fins i tot com a element decoratiu per a casa o record de la comarca.

Cada any a l’octubre, amb motiu de la Fira de la Girella –embotit típic de la Ribagorça i el Pallars– al Pont de Suert es nomena el majoral dels Pirineus. És l’encarregat de vigilar el bestiar a la muntanya i per a això li lliuren el ganxo de pastor i un tapaboques, que lluirà tota la jornada mentre visita el poble.

Barrets de llana, mantes, portamantes –agafador de pell– i tapaboques conviuen a la botiga de Teresa Dies Llovera amb molts més articles de roba de llit. Han anat adaptant-se als clients, però mantenint la manera de fer de sempre les mantes i totes les peces produïdes a mà amb autèntica llana d’ovella, escalf natural.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any