Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya © Fina Miralles, 2018.

La Fundació Miró de Barcelona encarrega cada any una nadala artística i el 2014 la va demanar a Fina Miralles. A l’entrada de la llar mironiana, l’artista hi va posar una gran paca rodona de palla de blat, d’aquelles que queden pels camps a l’estiu com a rastre de la collita, i a sobre un nen Jesús. La va titular Fina, sembra, que uns altres ja recolliran. Nascuda el 1950 a Sabadell i instal·lada a Cadaqués des de fa temps, la Miralles acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura. És l’única dona que el rebrà enguany, entre les sis personalitats distingides. Fina, sembra, que unes altres ja recolliran!

La Miralles es caracteritza per la discreció i un quefer constant. Treballa amb el cos: fa accions, performances. També dibuixa i pinta. Hi ha una bona tradició de la performance entre les artistes, tenim també les d’Àngels Ribé en la mateixa generació. Ara que estem acostumats a fer servir aquestes paraules en clau política, fins al punt que designen algunes de les grans manifestacions i actituds dels últims anys, les performances de la gran Fina Miralles brillen per la seva relació amb la naturalesa, amb el país. És la dona-arbre. Així es diu l’acció que va protagonitzar de jove i que s’ha quedat en la retina de tots els que la van veure llavors i també dels que només la podem veure en fotografia. Ho va fer el 1973 a Sant Llorenç del Munt, plantada al mig del camp. La dona-arbre, en va dir, seguint un dels mites més antics, la Mare-deessa. Dos anys després, el gener de 1975, feia a Sabadell la performance que acompanya en fotos aquest article, El cos cobert de palla. Al cap de quaranta anys, també va recórrer a la palla per fer la nadala de 2014. I dir: Sembra, que uns (unes) altres ja recolliran!

Una dona-arbre i alhora una nòmada. Plantada primer, viatgera després, arrelada sempre. Un pelegrinatge vital a partir de la mort dels pares que la va dur per Llatinoamèrica, pel nord francès i per terres italianes, fins a arribar a Cadaqués. ‘Aquest anar i venir sense casa’, afirma, ‘et fa conèixer i situar-te en el món. Lluny, aprens a ser humil, a acceptar i a viure d’acord amb la veritat, la concòrdia i la bellesa’.

La seva web ofereix una mirada panoràmica de més de quatre dècades de creació al voltant d’una cosa tan etèria i alhora ferma com és de quina manera es relaciona el nostre cos amb el món concret de cada dia. En aquesta conversa filmada sobre la sèrie Matances (1976-1977) trobem la seva aguda consciència que el temps i la memòria construeixen un teixit. ‘La performance et dóna la possibilitat de treure el suc a dos corrents: el de la teva vida i el del teu temps.’ En aquest teixit els humans no som els únics éssers vius: els animals, les plantes, l’aigua… tot corre i discorre en la seva obra amb lleugeresa, com en una versió de la història descarregada de culpa de La mort i la primavera rodorediana. Des de sempre, la Miralles canta en veu baixa i de manera irrenunciable. Afirma que el seu treball és únicament i exclusivament vivencial: ‘És expressió del sentiment, més que pintura. No entenc la pintura com a representació de les idees ni com a còpia del real. És vivencial. Està íntimament unida a la meva vida. Jo faig la pintura i la pintura m’ha fet.’

I així, com en el cas de la novel·la pòstuma rodorediana, és el públic més jove qui l’està comprenent millor. Una conversa recent amb Laura Corcuera, en dues tongades, la trobem aquí. L’any que ve, el Macba ens oferirà una antològica seva. Estarà a punt de fer els setanta anys, si no és que els fa mentre dura l’expo…

Del carrer a la realitat, pensava titular l’article d’aquesta setmana que han passat tantes coses rellevants en el dia a dia polític. Les generacions de dones, de les àvies i les mares a les filles, que s’han manifestat. El cas de les escoltes telefòniques que revelen les misèries de l’espionatge i del masclisme imperant. Les pensions (les pensionistes, les més maltractades). Però, com en un bucle recurrent, quan ja es parlava massa de masclisme i de pensions, pam: nou episodi de la causa general contra l’independentisme. Uf.

Els premis de Cultura només han distingit una dona a títol individual, només.

Salve, Fina Miralles, tu que sempre has sembrat i no has fet mai folklore polític.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.