Finalment el pressupost de la Generalitat d’enguany ha estat aprovat pel Parlament de Catalunya. La sessió d’ahir fou tensa, però la presidenta Forcadell superà els intents d’impedir la votació. Tot plegat s’esdevingué d’una manera que excità molt alguna gent i que, per això mateix, cal contextualitzar. Miraré d’explicar tres conceptes que crec que hem de tenir clars per a entendre què passa i per a respondre adequadament a l’ofensiva propagandística de l’unionisme.

1. La doctrina dels actes propis. En dret no pots al·legar un defecte que tu mateix has originat: ‘Venire contra factum proprium non valet.’ Aquesta doctrina, acceptada universalment, prohibeix que una persona puga anar contra el propi comportament anterior per limitar els drets d’una altra que haja actuat d’una determinada manera confiant en la bona fe de la primera. És fora de tota discussió que el comportament actual del Parlament de Catalunya ve determinat per la persecució judicial a què es troba sotmès. Per tant, el defecte, si n’hi hagués, seria causat per la repressió judicial. I els qui inciten aquesta repressió (PP, Ciutadans i PSC han acudit al Constitucional espanyol) no haurien de poder al·legar un defecte que ha estat motivat, precisament, per la seua actuació anterior. Més i tot: és indecent que ho facen.

2. L’abús del sistema. En anglès diuen ‘gaming the system’ per referir-se a allò que en les llengües romàniques se sol anomenar ‘abús del sistema’. L’expressió anglesa m’agrada més perquè em sembla que ‘jugar amb el sistema’ destapa més bé allò que va passar ahir. El concepte demostra que es poden fer servir regles i procediments dissenyats per a protegir un sistema a fi de manipular-lo i aconseguir un efecte desitjat i contrari al mateix sistema. I aquest és clarament el cas. S’invoca la democràcia i les garanties democràtiques, però es fa amb l’objectiu de negar i alterar el mandat democràtic resultant d’unes eleccions i impedir el lliure exercici del dret de vot.

3. El filibusterisme. És la conseqüència lògica dels dos punts anteriors. Des del moment que la majoria no accepta les trampes que li volen parar, la minoria pot seguir dos camins: negociar de bona fe o recórrer al filibusterisme. El filibusterisme és una tradició política dels països anglosaxons consistent a provar de retardar un acte legislatiu amb tàctiques dilatòries i obstructives. I, vist que no volen negociar de bona fe, es dediquen a això.

Si volem interpretar bé què va passar ahir, aquests tres conceptes em semblen bàsics. Això, més l’escenari general que hem esmentat tantes vegades i que és, en definitiva, el que hi ha en joc: la negativa de l’estat espanyol a negociar res mena a una situació en què la legalitat constitucional vulnera la legitimitat que n’és la font, una legitimitat que no és ni pot ser cap més que les urnes i el vot lliure dels ciutadans.

[Bon Dia]–Poques coses em sorprenen, ja, però això que diu Margallo en aquest vídeo és increïble. En primer lloc, i sobretot, perquè posa en una posició molt delicada diversos estats estrangers, que queden molt malament per haver acceptat un xantatge o per haver fet un pacte secret a l’esquena dels parlaments respectius. Però també perquè supose que el parlament espanyol hauria de dir-hi alguna cosa. Fa temps em van dir que aquest home anava descontrolat i estava ressentit per haver estat apartat del govern. Caram…

–Els nostres col·legues de Fosbury anuncien l’aparició d’una revista trimestral en paper que complementarà la seua mirada digital sobre l’esport dels Països Catalans i de la resta del món. Per Sant Jordi, la primera edició

–Ahir al congrés espanyol el PP i Ciutadans van clamar contra la imposició del català… a València. És una novetat agradable i molt significativa que els grans diaris espanyols ja dediquen portades al ‘problema valencià’, a criticar la ‘imposición del valenciano’ o a afirmar que l’espanyol està amenaçat al País Valencià. Que Santa Rita els conserve la vista, però.