La Diada de la gent. Sempre

La gent és qui ha marcat el ritme del procés d'independència, per damunt de tots els repetitius espectacles de la classe política

Vicent Partal
08.09.2020 - 21:37
Actualització: 08.09.2020 - 23:37
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El juliol del 2010, just després de la sentència del Constitucional espanyol contra l’estatut, es va convocar la primera gran manifestació de l’independentisme, el 10-J.

Aquesta frase que acabe d’escriure la deveu haver trobat tan òbvia –n’estic segur–, que ni en deveu haver fet cas. Però és completament falsa. Pel verb ‘convocar’. És veritat que el 10-J va esdevenir la primera gran manifestació, enorme, de l’independentisme, però de cap manera no era aquesta la voluntat dels convocants. Ben al contrari. I tanmateix, significativament, ho hem oblidat.

Permeteu-me de fer una mica de memòria amb la voluntat de recordar què va passar, però sobretot d’extraure’n un ensenyament que crec que és important de recordar avui, precisament a les portes d’aquesta diada, estranya per la pandèmia, del 2020.

Repassem. Al Palau de la Generalitat governava el president José Montilla, al capdavant d’un govern format pel PSC, ERC i ICV. Com que el govern no volia convocar la protesta, no s’hi atrevia, va fer que fos convocada per Òmnium. I això va originar un dels episodis més frenètics que puc recordar, i més ridículs també, de la història de la política catalana.

El lema de la manifestació havia de ser ‘Som una nació, nosaltres decidim’. Res d’independències ni coses semblants. Però al govern tripartit fins i tot això li semblava massa. Hi va haver intenses negociacions contra rellotge, hores llargues, fent-hi tombs i més tombs. Els socialistes volien que la pancarta digués ‘Volem tot l’estatut’ i amenaçaven Òmnium amb tota l’artilleria, lícita i no tant, que tenien a mà. Però Òmnium no va afluixar la corda. Muriel era molta Muriel.

Supose que tan solament els periodistes d’una certa edat i algun polític deuen recordar-se’n encara, de tot allò. Però TV3 obria informatius i feia enquestes demanant quin havia de ser el lema de la pancarta; El Periódico, com sempre, filtrava allò que interessava als socialistes i feia editorials contra l’independentisme; i per les taules de redacció corrien sense cessar informacions contradictòries. Els socialistes van arribar a amenaçar que l’ajuntament, amb alguna mena de tecnicisme, prohibiria que la marxa es fes al passeig de Gràcia. Semblava que el món s’havia d’acabar en qualsevol moment no per la sentència sinó per la pancarta dels trons.

Finalment, enmig d’una tensió que avui ja no recorda ningú, va eixir una fórmula de compromís. La pancarta diria allò que volia Òmnium, però aniria signada per aquesta organització i prou. I els presidents Montilla, Pujol i Maragall, juntament amb els presidents del parlament, durien una senyera. Iceta ja bramava aleshores al parlament amb la seua demagògia habitual: ‘No em cap al cap que el president Montilla no pugui liderar la marxa amb la senyera!’ I afegia que la manifestació no era d’Òmnium. I encara menys de l’independentisme, on vas a parar! El PSC va arribar a dir que era una manifestació contra el PP i a favor d’una Espanya federal…

Veient i palpant l’ambient del carrer, te’n feies creus, d’aquell l’espectacle i de la ceguesa de la classe política. Per mi era evident què passaria, però ells no ho volien veure i s’estimaven més dedicar-se al noble art de la discussió sense trellat. Que si senyera o pancarta, que si estatut o Espanya federal. No varen veure venir el tsunami independentista ni tan sols un minut abans que la marxa arrancàs. Satisfets de les hores de negociació de taula, aliens a la realitat.

Però aleshores va passar.

Jo era amb un grapat de periodistes davant mateix dels presidents i la seua senyera quadribarrada, i no oblidaré mai les cares d’incredulitat de tots tres quan des de darrere es va començar a sentir de manera sincopada el crit: ‘In, In-de, In-de-pen-dèn-ci-a!’ No se’n sabien avenir. Ni ells, ni encara menys els seus treballadors, tan cofois d’haver negociat el contingut de la pancarta. Encegats en la politiqueta de palau, batallant per si la capçalera havia de ser una o dues, quadribarrada o amb lletres, simplement no s’havien preocupat d’escatir què pensava la gent. I el canvi, ja aleshores, era al carrer, no a les seues mans.

Però encara faltava la traca grossa. S’havia previst que la manifestació tombaria per la Gran Via en direcció a la plaça de les Glòries, però la gentada que s’hi acumulava pujant passeig de Gràcia amunt ho impedia totalment. No hi havia manera que la capçalera es mogués. I en aquella cantonada –on ara hi ha una botiga de rellotges– hi feien obres i hi havia una gran bastida amb un grapat de manifestants enfilats.

El primer crit va partir d’allí: ‘Botiflers!’ Més que un crit va ser un bram. Poderós. Com si vingués del racó més profund de la terra. ‘Botiflers! Botiflers!! Botiflers!!!’ Els destinataris s’hi van reconèixer de seguida. I els va agafar pànic. Justificadament. Perquè en qüestió de segons la cantonada era un crit unànime i violentíssim contra la classe política catalana, un espectacle com no s’havia vist mai. Els qui van començar el crit, una parella de Sabadell que aleshores encara no sabien si eren independentistes, em van explicar que una xiqueta que hi havia al seu costat els havia demanat què volia dir ‘botiflers’, desconcertada per la manera com el foc havia pres. Que ho havia fet, i de quina manera!

Neguitosos, inquiets –un d’ells em digué després que reconeixia que havia passat por–, els presidents van deixar caure la senyera a terra i se’n van anar corrents per sota de la bastida on havia començat la revolució.

I va ser aleshores que vaig ser testimoni d’un dels primers miracles, dels molts que he vist passar aquests anys. Els guardaespatlles dels presidents van obrir pas, nerviosament, als seus caps entre la multitud i amb això el tap que amenaçava de no deixar caminar la gent es va trencar. I la manifestació es va posar a caminar, ara sí, sense concessions ni vergonya, convertida en la primera gran manifestació independentista del cicle polític actual. Amb una alegria –tothom alliberat de les consignes i dels consignaires– que estic segur que tots els qui hi érem recordarem sempre. Simplement, la Diada havia passat a ser del poble, que és qui d’aleshores ençà ha marcat el ritme del procés d’independència, per damunt de tots els repetitius espectacles de la classe política.

Ens veurem, doncs, divendres, convocats per l’ANC. Cadascú com vulga i on vulga. Però sempre la gent.

 

PS. Ahir, precisament vaig participar en un col·loqui organitzat per l’ANC internacional. Si us interessa, ací teniu el vídeo. I també avui a VilaWeb entrevistem la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie: ‘En les concentracions de l’Onze de Setembre hi ha menys risc que no a la platja

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Adrià Arboix
Adrià Arboix
08.09.2020  ·  22:11

Endavant…!

jaume vall
jaume vall
08.09.2020  ·  22:15

Sí, però.

L’editorial és suggerent, encertada, nostàlgica. M’hi sento representat. Jo hi era (juntament amb uns familiars que mai abans havien “sabut” que eren independentistes.

Però.
Però he llegit l’article del sr. Resina, avui, i m’ha agafat una mica de vergonya. Tal com ell assegura, va ser la determinació de la gent qui, en el cas de la RDA, també actualment en el cas de Bielorússia, també a Hong Kong, fan trontollar règims més sanguinaris, -però igualment dictatorials- com l’espanyol. Sense por, massivament, amb determinació.

I em sap greu quan recordo l’octubre de 2017. Ni el 6/7 de setembre, ni el 27 d’octubre, la gran quantitat de gent manifestant-se davant del Parlament, ni a la Pl. de St. Jaume, no mostraven tanta predisposició de resistència, sentiment tràgic d’un risc que valia la pena assumir, com de festivitat perquè semblava que ja estava fet tot.

I qui diu la gent, diu les associacions, i les institucions. No, les cinquanta mil persones de la tarda/vespre davant les pantalles del passeig Pujades, ni de la Plaça d’Espanya no anaven a totes, a oferir el seu cos. Tampoc ningú els ho havia demanat.

Hem d’estar orgullosos del que hem d’estar orgullosos. Però sense autoengany. Som com som. Tenim el que tenim. Ens mereixem el que ens mereixem.

Laura Marcelo
Laura Marcelo
08.09.2020  ·  22:16

Felicitacions per aquest meravellós editorial. Així ens hem de pensar. Som els mateixos; més ben dit, som més i tenim a més l’orgull del 1 d’octubre. Som aquestos. I tenim força.

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
08.09.2020  ·  22:21

Magnífic editorial. Efectivament va ser tal en Vicent ho descriu… estàvem molt aprop del lloc i vam poder copsar el desconcert dels polítics i com van fugir esperitats als crits de Botiflers. Va ser un gran dia que no hem oblidat! Desperta poble !

Jordi Buïl
Jordi Buïl
08.09.2020  ·  22:29

I recordo que un grup nombrós de manifestants van seguir el grup del president Montilla cridant-li: “¡Covard!”.
No sé si també us en recordeu. Es va veure i sentir clarament per televisió.

Vicenç Alay
Vicenç Alay
08.09.2020  ·  22:32

Endavant…!

Josep Usó
Josep Usó
08.09.2020  ·  22:54

Els “polítics”, en general són mediocres que només han “treballat” en la “estructura del partit”. Que vol dir que només saben riure-li les gràcies al qui tenen al damunt i aixafar el qui tenen al costat per tal d’aconseguir, amb el pas del temps, anar escalant posicions dins d’aquesta organització. Ells no ho saben perquè viuen aïllats de la societat; però aquestes estructures tan grosses i tan allunyades de la realitat i els interessos de la gent, són obsoletes. És la gent, qui els farà fora. Perquè són el tap que no deixa avançar.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
08.09.2020  ·  22:56

Recordo molt bé aquella diada i com la gent va passar dels polítics catalans.

Rossend Escolà
Rossend Escolà
08.09.2020  ·  23:02

I, el vostre comentari, Jaume Vall, és suggerent, encertat i nostàlgic. M’hi sento representat i us ho agraeixo.

Daniel Farré
Daniel Farré
08.09.2020  ·  23:12

Nosaltres també hi serem.

Matilde Font
Matilde Font
08.09.2020  ·  23:27

Res més a afegir. El poble mana i el govern obeeix.

Josep Gualló
Josep Gualló
09.09.2020  ·  00:25

LA MANIFESTACIÓ DEL 2010 LA VA CONVOCAR ÒMNIUM PERÒ LA GENT VA CANVIAR EL LEMA

Des de aquell 11 S la gent ha controlat el ritme de tot plegat i segueix marcant als partits. No sé si ara es podria fer un altre tripartit com els dos anteriors. Esperem a veure que passa aquest any amb el risc de contagis.

Kàtia Monés
Kàtia Monés
09.09.2020  ·  00:30

Jo recordo el nerviosime dels polítics i tot l’afer amb el lema de la pancarta. I com se’ls n’anava de les mans (també a Omnium). De fet, des que l’estatut va anar al Constitucional que els partits volien controlar la manifestació de protesta que hi pugués haver. Primer ho van intentar manipulant la Pdd. Després, com que no se’n van sortir, va ser Omnium qui ho havia de fer. Però van trigar tant al Constitucional, que Omnium va canviar de president, i hi va entrar la Muriel i una junta més “combativa”. A més, la indignació de la gent ja començava a ser molt gran, també pel fet de trigar tants anys. I quan va sortir la sentència, la retallada va ser encara més gran del que ningú s’esperava, després dels 4 anys que ens van fer esperar. <i <omnium va llegir molt millor el carrer (tenir a Muriel Casals de presidenta va ser important).
Sobre la manifestació del juliol del 2010, jo estava amb el grup "Acte de Sobirania" i vam dur els nostres productes per vendre. No vam ni tenir temps de muntar la paradeta i vam posar els productes com els del top manta, sobre un llençol i com vam poder. Teníem moltes estel·lades i se'ns van acabar TOTES. La gent anava boja. Se'ns va acabar absolutament tot, senyeres, samarretes mocadors, TOT. Recordo una senyora que estava al·lucinada que tinguessim estelades, ja que ella tenia una merceria i feia 2 setmanes que no en trobava. Era una bojeria!!!!
Sobre l'inici, erem a la cantonada amb la Gran Via i la Guàrdioa Urbana anava boja intentant que la gent es mogués. Un dels meus companys va veure que hi havia algu amb una furgoneta i nosaltres teníem un megàfon. I va ser la Urbana que li va demanar que pugessim a la furgoneta i que parlessim a la gent per a que es comencessin a moure. I a partir d'allà els que eren a Gran Via es van començar a moure. Era un caos absolut. Va desbordar absolutament totes les previsions.
El meu pare, que va viure activament la vaga de tranvies del 1951 m'explicava que saps quan una cosa serà gran quan la gent en parla al tranvia, al tren, a tot arreu. I dies abans de la manifestació jo vaig sentir molta gent dient que hi anava. La gent es mirava i et deia "ens veiem a la mani", tota la família, la senyora de la botiga, gent parlant amb els seu amics al tren. Les estelades s'havien acabat feia una setmana, i els xinesos no havien tingut temps encara de fabricar-ne més. La gent que en feia a Catalunya ja havia esgotat existències (tot i haver previst que augmentarien). Jo crec que, si els polítics van veure les senyals, no els va passar pel cap que fos tan important i, sobretot, no es van pensar que la gent se'ls giraria en contra. Va ser com un esclat de la indignació que s'havia viscut durant aquells anys, ja des de l'endemà d'aprovar l'estatut. Jo crec que hi va haver gent que va descobrir a la mani que eren independentistes. O que aquell dia es van adonar que era la única opció. I al 2012 ja va ser l'esclat total, amb la diferència que el 2010 va ser la mani de la indignació (i on molta gent va obrir els ulls) i el 2012 ja va ser una mani "propositiva". Ja havíem deixat enrere Espanya.
Aquest any una de les raons per anar a la manifestació que fan a la meva ciutat és perquè ja estic farta que cada dia ens diguin que no hauríem de fer cap manifestació. Sembla que podem anar als bars i els passeigos o restaurants, als metros, però no fer una manifestació al teu poble/ciutat perquè serà un desastre per la pandèmia…i a la ràdio/televisió, etc, només fan que demanar als epidemiòlegs de si és convenient fer manifestació aquest any. I clar, et diuen que millor que no, sense ni tan sols saber què farà l'ANC. Soc de Badalona, i hi ha més possibilitat d'agafar el virus a La Rambla a les 8 del vespre, quan els bars estan tots plens, que no pas a la mani de divendres, que estarem mitja hora concentrats i separats uns dels altres, com deu mana, amb mascaretes. I segurament hi anirem a peu o, com a molt, amb un bus durant 15-20min. Però clar, aquest any ens hem d'oblidar de manifestar-nos… Si tenia cap dubte de participar divendres en la concentració, sentir els tertuliants i tothom que no podem queixar-nos (i després ens diuen que aixo continuarà 12 mesos) , m'ho han clarificat molt.

Oriol Roig
Oriol Roig
09.09.2020  ·  00:41

Tots els càrrecs electes, tant els diputats al Parlament, inclòs el MHP, com els regidors i alcaldes, des de la macrocèfala Barcelona al micropoble més petit, són els nostres representants. No pas els nostres líders. Els nostres representants.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
09.09.2020  ·  00:41

Matilde Font: el poble mana i el govern obeeix quan el poble és sà, culte i valent i fins i tot mana bé: Lleis al servei dels ciutadans. I quan els governants són persones moralment sanes, respectuoses i sense contaminacions totalitàries que han convertit Ña durant segles en un conglomerat de súbdits irresponsables i brètols.
Els catalans hauríem molt més interessats en imaginar-nos el futur que volem, exigir que es debati en profunditat obertament i se’ns informi amb regularitat.

PERE SIO
PERE SIO
09.09.2020  ·  01:26

Resulta penós veure com hi han polítics i simpatitzants d’algunes formacions que es diuen independentistes i diuen que l’1-O va ser una derrota i un fet que cal oblidar. El moment on la ciutadania va arribar més lluny i va posar en ridícul i contra les cordes, la força bruta i la poca intel·ligència de tot un Estat.
Resulta penós veure el síndrome electoral d’alguns polítics que ens volen fer creure que amb unes noves Eleccions Autonòmiques, qualsevol que sigui el guanyador, ja es resoldran tots els nostres problemes.
Resulta penós veure com la previsible inhabilitació del President de la Generalitat, del Govern i la suplantació de les competències del Parlament, on resideix la sobirania, per part d’una justícia corrupta i polititzada, vulnerant els drets fonamentals, és acceptada amb cristiana resignació i passivitat per molts polítics.
Resulta penós pensar que amb una Hisenda autonòmica de misèria, esmunyida, intervinguda per l’Estat, amb topalls i on tots els diners nostres i la pluja de milions d’Europa venen de Madrid, podrem resoldre els nostres dèficits i fer avançar el país.
L’independència no la regalen a cap fira, és el poble tossudament alçat qui se l’ha de guanyar, com es va fer l’1-O.

Francesc Rosés
Francesc Rosés
09.09.2020  ·  06:19

“El deure de construir un futur millor” aquesta és la frase que l’ànec ha imprès a les samarretes. Em penso que em retrocedit una mica des del 2010. El lema el podria signar tothom. Si hagués estat aquest el lema de la pancarta el 2010, no hi hauria hagut cap problema entre els partits polítics. Fins i tot l’extrema dreta ho podria signar. Així pensem fer la independència? Rebaixant els eslògans? Amagant la paraula independència? Evidentment, no he comprat la samarreta perquè sóc incapaç de lluir una frase com la que proposen. Pago quota ero no samarreta. Algú els ho havia de dir.

Josep Segura
Josep Segura
09.09.2020  ·  06:34

Anava a escriure la meva opinió, però en Jaume Vall ja ho ha fet per mi. Gairebé tots els pobles tenen molta part del què es mereixen, si tenim en compte la globalitat i la seva composició. A casa nostra, el “botifler” i tot els seus succedanis és massa abundant per a poder superar la massa crítica.

Miquel Arnaudies
Miquel Arnaudies
09.09.2020  ·  07:00

perdona no Matilde El poble diu i crida el govern mana. Elections? A qui donar el poder?

Pep Agulló
Pep Agulló
09.09.2020  ·  08:48

MARCANT EL CAMÍ…

Els fets quan els estàvem vivint no ens deixaven albirar l’abast polític d’aquell moment, només en la perspectiva del pas del temps veiem l’autèntic relat històric del que va representar i sobretot el cop de força del carrer contra el govern autonòmic. El camí s’havia obert.

Jo estava a la plaça de Tetuan i veiem que no arribava la capçalera, després de molta espera van arribar milers de manifestants cridant independència amb tota la ràbia de qui havia imposat la seva voluntat davant d’uns polítics covards i botiflers. Definitiu.

Antònia Sabrià
Antònia Sabrià
09.09.2020  ·  09:06

Vicent, et faria un monument! (i disculpa’m la rima…)

Santiago Bosch
Santiago Bosch
09.09.2020  ·  09:47

Ja ho pots ben dir !
La Muriel era molta Muriel ! !
Avui …

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
09.09.2020  ·  11:37

Jo vaig ser a la mani amb el Reagrupament Independentista que aquell dissabte feia Congrés Nacional

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
09.09.2020  ·  11:48

Jo també recordo aquell día, sense les imatges dels qui eren prop de la capçalera, amb una barreja d’emoció i nostàlgia.
Certament el poble va marcar el ritme i va pendre l’iniciativa. I amb total seguretat, afirmo que el poble segueix desitjant el mateix.
Així doncs, agafant-me a l’article del professor Resina i al moviment popular viscut fins l’octubre del 17, em demano: com és possible que avui estiguem com estem? Qué ens ha passat?
El 2010 uns polítics van abandonar la capçalera cua entre cames i la gent va seguir endavant. El 2017 uns polítics van anar a presó i altres a l’exili, i la gent… cap a casa. Quan tots sentíem que ho teníem a tocar!!!
Si os plau (encara que en sentit figurat), que una parella de Sabadell o de qualcevol altre lloc, torni a cridar “Botiflers” ben fort que els tornarem a acompanyar, aquest cop fins al final.

Josep Salart
Josep Salart
09.09.2020  ·  11:56

L’anticlímax del derrotisme

“El control d’ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat”

De Ramón Cotarelo al digital ElMón

La revolució catalana cap a la independència és de llarg abast. Quant? Ningú no ho sap. Ho sabrem un cop assolit l’objectiu perquè l’abast del moviment és el de la generació que l’ha posat en marxa i aquesta encara està fent camí. Al trajecte hi ha moments d’exaltació i moments d’anticlímax com el que vivim aleshores, quan una part del suposat independentisme preveu la seva desfeta i, per evitar-la, proposa acceptar-la, però s’emprenya si se’ls hi diu.

En aquests moments, com que hi ha molt per amagar, tergiversar i falsejar, la batalla es lliura al terreny de la comunicació. El control d’ERC dels mitjans públics i una part dels privats és asfixiant i descarat. Els informatius semblen rodes de premsa del partit. Les tertúlies desborden de comissaris polítics i llurs escolanets, tots molt ben pagats amb diners públics, entonant els miracles del pactisme i el “gradualisme” i la renúncia, mentre ataquen l’independentisme “incendiari” com a “irracional” i perillós. Els covards són sempre molt realistes, racionals, avisats i no es deixen embolicar per il·lusions infantils. Impedeixen, sense dret a fer-ho, l’accés als mitjans de l’independentisme de debò, neguen la llibertat d’expressió dels discrepants i el dret a la informació al més pur estil totalitari. Volen assolir “l’hegemonia” a dins de l’independentisme. La pedanteria del terme només descriu la vella tàctica comunista de “treu-te tu, perquè m’hi posi jo”. També ells creuen tenir dret a viure del conte d’administrar les engrunes dels colons espanyols com lacais obedients.
Mentrestant els mitjans amics, com “La Vanguardia” o “El periódico” o alguns digitals, convenientment engreixats amb subvencions públiques, treuen dia rere dia enquestes cuinades a favor d’ERC, per tal d’embolicar l’opinió pública i fer possible el domini del derrotisme, avantsala de la desfeta final. I tot això per atacar la figura del MHP Puigdemont, l’home que ens ha dut a on som ara i sembla decidit a dur-nos encara més lluny, fins a la independència.

Paradoxalment, el resultat d’aquesta pràctica totalitària és el desprestigi d’ERC, com va ser el cas a la fi del comunisme en Europa oriental. Tots els partits comunistes controlaven ferrament els mitjans públics de comunicació (no n’hi havia d’altres) i tots van perdre les primeres eleccions democràtiques. Aquest desprestigi republicà a les xarxes és aclaparador. Diuen que no hi ha motiu d’alarma, que el tuiter i les xarxes en general són bombolles i no tenen res a veure amb la “realitat real”, plena de gom a gom de iaies/os que només s’informen per la TV i als que es pot enganyar de franc. Ho veurem a les eleccions.
No oblidem la batalla dels llibres, que es planteja en un terreny difícil i aspre per als comissaris i llurs deixebles, ja que cal llegir, difícil tasca. El “M’explico” del president Puigdemont ha tingut l’impacte d’una bomba comunicativa. Fets, dades, evidències concretes, un relat, un informe detallat d’uns esdeveniments amb un fort contingut de denúncia que, si no és desmentida, és acceptada. El llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira no sembla ser cap desmentit, sinó un manual de doctrines i consignes buides que pretén informar els lectors de com fer el que els autors no sabien com fer un any abans. La segona part de “M’explico” treu ja el cap amb avanços de premsa i, pel que se’n dedueix, encara hi haurà més situacions d’anticlímax.
Els llibres no són terreny adequat per a la propaganda republicana; però la societat de l’espectacle, sí. El fitxatge d’en Rufian al programa d’Ana Rosa Quintana prova que aquesta onada de polítics estil Podem prefereixen un minut de TV que mitja hora d’argumentació parlamentària entre d’altres coses perquè no saben ni parlar. El mateix Rufian s’ha vist forçat a explicar-se, car no vol ser menys que el president Puigdemont; però en un tuit, que és a on arriba la seva capacitat d’explicació. Diu que no ha fitxat com a tertulià sinó com a representant d’un partit en una taula de partits. Al cap i a la fi, el noi és expert en taules i no hi ha cap raó per a no aprofitar l’altaveu de la TV per difondre la línia i doctrina derrotistes del partit.

Una anècdota adient, crec, al cas: una vegada van demanar a l’actriu francesa Simone Signoret si estaria disposada a fer el paper d’una dona feixista en un film. Va respondre que estaria disposada a fer el paper d’una feixista en un film antifeixista, però no el d’una antifeixista en un film feixista.
M’explico?

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
09.09.2020  ·  12:42

També hi érem!

Montserrat Puig
Montserrat Puig
09.09.2020  ·  14:47

Quina pena! Com hem retrocedit! Ara ja ningú crida “Independència” a les manis.

Començant per l’ANC, que ha fet un anunci d’Ikea. Jo tampoc compro la samarreta enguany.

Mentre Paluzie (ER) estigui al davant, l’ANC no farà res de profit.

Roser Caminals
Roser Caminals
09.09.2020  ·  16:19

Sí, Vicent, les revoltes–pacífica, la nostra– es fan al carrer. Però per guanyar-les, els manifestants han de ser una tromba, un cicló. En aquest sentit, comparteixo les advertències de Jaume Vall.
Esperem que el President Puigdemont sigui capaç d’engrescar els catalans amb un projecte ineludible.
Esperem que els catalans assumeixin que Catalunya no té futur dins d’Espanya.

Si es donen aquests postulats, acabada la pandèmia tornarem a omplir els carrers. Si, per contra, els catalans es pregunten, com fa una amiga meva, “Què més volem? Els cafès estan plens” o, com va dir una altra. “El cost és massa alt,” ens merexeirem perdre Catalunya. Si el país no vol veure que el cost de la dependència–presos polítics, exiliats, represaliats i extinció política i cultural–és molt més alt, és que vivim en un país de cecs que no hi volen veure.

Josep Maria Rúbies
Josep Maria Rúbies
09.09.2020  ·  18:53

El dia que estiguem vacunats, l’hem de muntar però que ben grossa. Ara a fer els que és pugui i sigui prudent sanitariament.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
09.09.2020  ·  19:29

Els partits independentistes del Parlament ja no em representen. Al govern de la Generalitat tant sols el President defensa la nostra sobirania de poble. L’ANC ja no té horitzó i ja no em mobilitza. És una eina eixorca.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
09.09.2020  ·  20:25

Exacte Vicent; NOMÉS EL POBLE SALVA AL POBLE!!!

Ester Rovira
Ester Rovira
10.09.2020  ·  00:26

Fantàstica l’entrevista. Tot un estímul. Sempre posant els punts damunt les “i”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes