L’àvia que tremola com un paper de fumar, però que no vol fallar, enguany tampoc. El noi de la cadira de rodes que s’afanya com tothom a posar-se la samarreta quan arriba el moment. Aquella senyora de les crosses, amb el peu enguixat, que no s’ho vol deixar escapar, sabent que aquesta nit tindrà el peu inflat i adolorit. La família que ha agafat l’avió des de l’altra punta del món per ser-hi el dia històric i que haurà d’agafar el vol de tornada aquesta matinada.

Un venedor ambulant d’estelades (fotografia: Pere Cardús).

El segon bloc més nombrós de la manifestació després dels independentistes: els venedors ambulants de banderes estelades, des de primera hora del matí. Aquell grupet de noies adolescents que, amb les galtes pintades de groc i vermell, cerquen la fotografia i el petó dels Amics de les Arts. Els curiosos que tant se’ls en dóna, però que volen veure un espectacle de llibertat, color, música i joia que no fa pagar entrada als espectadors.

El qui vol passar pel mig de la multitud peti qui peti enfilat dalt la bicicleta i s’enfada perquè no pot avançar. Els amics de la muntanya que despleguen tot l’arsenal de pícnic comprat al Decathlon per passar el dia a la gespa de la plaça de Catalunya. Els dos corredors de fons que, equipats amb tota mena de ginys tecnològics, són fidels als hàbits i surten a córrer a l’hora habitual. Bon entrenament de cintura, avui.

‘S’apropa la fi de l’Anticrist…’, pancarta present a l’Onze de Setembre del 2017 (fotografia: VilaWeb).

Els anuncis amb cames. Samarretes plenes de reivindicacions. Cartells fets a mà. Samarretes del Barça. Missatges per a donar i per a vendre. També l’home que anuncia la fi del món i l’arribada d’un nou Jesucrist a la terra, però que no informa si arribarà abans de l’1 d’octubre o després. I també els oportunistes. Repartidors de pamflets infumables de tota mena, de missatge i llenguatge conspiranoic, que s’aprofiten que no tindran mai tanta gent a l’abast.

I els Mossos d’Esquadra per tot arreu. Que aquesta vegada ja no reben roses ni aplaudiments, però que han hagut de gestionar un malson per a qualsevol policia del món. Perquè una manifestació d’aquesta dimensió quan s’està en un nivell d’alerta 4 no és gens fàcil i exigeix un desplegament majúscul. Gairebé ningú, envoltats de tantes estelades al vent, no ha vist els agents que controlaven la situació des de punts estratègics enfilats als terrats dels edificis més alts dels carrers cèntrics de Barcelona.

Aquells éssers que es passegen per la manifestació amb unes cinc-centes estelades de format diferent per cada racó del cos. I que normalment van acompanyats d’un gosset que també porta mocador, bandera i gorra independentista. La munió de Supermans amb l’estelada a l’esquena lligada al coll. I també els pares que es maleeixen els ossos per no haver pensat a agafar una gorra per als nens i la crema solar. També hi trobem algun despistat amb la bandera de la república espanyola, la dels tres colors. Això sí, cada any més pocs despistats d’aquesta categoria, que la cosa es va aclarint i ja no hi ha espai per als equidist… ai! volia dir per als indefinits, per als qui fan volar coloms i no concreten mai.

Helicòpters de la policia espanyola i dels Mossos d’Esquadra, 11 de setembre de 2017 (fotografies: VilaWeb).

De crits, com cada any, els de la ‘in-inde-independència’. Però també el ‘vo-ta-rem’. I el més nou ‘no-tinc-por’. Quina mania amb això de la por, tu. Si no ho ha dit pas ningú, que en tinguem, per què cal anar-ho negant. Això sí, molt de Valls style. Molta música, ball, rialla, cançó, butlleta al vent, urna mòbil i ganes de viure el bon moment de la democràcia i l’anhel de llibertat. Els únics xiulets han estat, com és tradició, per a l’helicòpter de la policia espanyola que sobrevolava la manifestació. Mentrestant, ben a prop, un parell d’helicòpters dels Mossos d’Esquadra controlaven també la situació.

I ara que s’ha acabat l’última performança abans de la república (o aquesta és la promesa que alguns volem creure), la gent desfila satisfeta pels carrers del centre de Barcelona. Omplen novament els bars, les cafeteries, les boques del metro i dels trens. Tornen a casa, van cap al Fossar de les Moreres o cap al concert del passeig de Lluís Companys. Miraran els vídeos, les fotografies d’això que han fet avui. Que no ha estat una sinó acompanyar el parlament, les lleis de desconnexió, el govern que ha convocat el referèndum, la presidenta Forcadell, que se la juga, com el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i més de mil càrrecs públics que ja han estat assenyalats per uns tribunals que han decidit de desobeir la legalitat catalana.

Castellers al centre de la plaça de Catalunya (fotografia de Pere Cardús).

Fa uns quants dies, la pregunta entre molta gent era: ‘Què faran per aturar-nos?’ I ara és la mateixa gent qui respon: ‘No ens poden aturar.’ És això que han aconseguit enviant la Guàrdia Civil a escorcollar la redacció d’un setmanari. La reacció espontània ha estat més intel·ligent que qualsevol planificació o consigna possible. I la conclusió: sembla que ens ho vulguin fer fàcil. La confiança era allò que es desprenia avui de parlar amb els assistents de la Diada del Sí. Vint dies abans del referèndum. Confiança.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb