04.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 05.09.2024 - 08:07
Si fa pocs dies vaig fer l’elogi de la coherència comunista d’Àngels Martínez, avui he de parlar de la incoherència permanent dels qui van ser durant un temps companys seus de grup parlamentari, els Comuns. Ve a tomb de l’entrevista al president Illa de l’altre dia al vespre a TV3, en què va destacar com a primera mesura que pensa prendre la de retornar al projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
No deixa de ser sorprenent que un president que ha arribat al poder justet justet i gairebé de carambola dedique la primera emissió televisiva a fer promoció d’una mesura que els seus socis, Esquerra Republicana i els Comuns, han criticat àmpliament i han arribat a definir, en ocasions anteriors i amb presidents anteriors, de línia vermella que no es podria traspassar.
La prudència política més elemental hauria de dur el president Illa a triar algun tema que obtinga més consens entre aquells de qui va dependre la seua investidura. Però heus ací que fa ben bé la contrària. Marca perfil, els humilia i deixa clar que farà com voldrà –i de passada ens recorda a tots que ell, també, és més de dretes que el pal de la bandera.
Quina explicació té, això? Una de ben senzilla. Illa sap que mai de la vida els Comuns –particularment els Comuns, perquè Esquerra va entrant en el mateix camí, però encara és molt tendre tot– faran res en contra seu. I per tant no té por. Ni respecte.
Però, al capdavall, la culpa la tenen ells, els Comuns, més que probablement l’estafa més notable de la política catalana d’aquestes darreres dècades. Per la seua manera infantil i antipolítica de comportar-se. Per tal com han destruït el llegat ferm i combatiu dels seus predecessors.
Els Comuns –i poseu-hi el nom que vulgueu, a l’invent, perquè ja l’han canviat unes quantes voltes– practiquen una manera de fer política que hom anomena “coherència inversa”.
Això vol dir que no són coherents a favor d’una idea, d’una concepció del món, d’una manera d’entendre la societat, d’un projecte polític, en definitiva, sinó contra uns altres. La referència i guia que tenen no és el pensament propi o els valors propis, sinó el pensament i el valor del contrari. I per això la seua coherència es limita a voler sempre el mal de l’altre, d’allò que ells en diuen la dreta. I aquest és el prisma a partir del qual ho decideixen tot. Amb una càrrega immensa de fe, això sí. D’una fe gairebé religiosa. Perquè digueu-me si no cal tenir una gran fe religiosa per a creure’s que avui, i en aquest país concret, Carles Puigdemont és més de dretes que Salvador Illa; que el revolucionari és Illa i el conservador Puigdemont.
Jo no en sé molt, de teologia, però aquesta manera d’actuar sempre m’ha semblat una filosofia vinculada a allò tan canònic del Sola fides, opera non necessaria sunt. És a dir, que si tens fe ja no et cal fer cap obra. I és exactament això que passa a aquesta gent.
Com que viuen tan sols per anar a la contra, quan els toca de manar els importa un rave aconseguir res. I ací tenim la magnífica senyora Colau com a exemple suprem. Després del seu pas per la batllia, la situació de l’habitatge és infinitament pitjor que quan ella hi va entrar, molt i molt pitjor. Què ha fet? Doncs opera non necessaria sunt… I, diguem-ho tot, a la primera va aconseguir la batllia aprofitant-se de les mentides de l’aparell de l’estat; a la segona, gràcies als vots dels racistes; i a la tercera va sumar el seu vot al del PP per fer batlle el PSOE. Tot un tractat en coherència, vet-ho aquí.
Però el preu últim de tanta superficialitat és car: han restat atrapats en la dependència respecte del PSOE i no són res més, no seran mai res més i no aspiren a res més que a ser-ne un satèl·lit mediocre.
Arreu d’Europa hi ha hagut moments en què grups d’esquerres han entès que la socialdemocràcia no solament pot no ser d’esquerres, sinó que fins i tot pot ser l’instrument neoliberal per excel·lència –penseu en tot allò que ha passat a Grècia, per exemple. I l’han combatuda. I normalment l’han derrotada. Ací això no passarà mai. Perquè la visió de la vida que tenen els Comuns és arrapar-se al PSOE tant com puguen i deixar-se dur. Per ganduleria, per incompetència, per covardia o pel que siga. I així els van les coses. Que el Rector de Vallfogona ja va deixar clar que sempre és el rector que es burla de l’escolà i no a la inversa. I va ser això que va fer Illa l’altre vespre a TV3.
PS1. Ahir va ser un dia molt bonic a VilaWeb, amb l’homenatge que entre tots vam fer a Vicent Andrés Estellés. Però avui, deixeu-me destacar els missatges que vosaltres, els lectors, vàreu publicar sobre ell en la vostra vida. Els podeu llegir tots ací.
PS2. Hi ha persones que representen totes soles una idea. El periodista Lluís Permanyer n’és una; ningú com ell no ha trepitjat Barcelona. La coneix de pam a pam, amb intensitat. Avui que fa vuitanta-cinc anys l’ha entrevistat Montserrat Serra i no deixarà ningú indiferent amb tot allò que diu: “La superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà”.
PS3. Gemma Pasqual acaba de publicar La puta i la santa, una novel·la que s’encara amb la violència masclista i feixista mitjançant la resiliència d’algunes grans dones d’ahir i d’avui. N’ha parlat amb Clara Ardèvol en aquesta entrevista.
