La casa del fotògraf Toni Catany (Llucmajor, 1942 – Barcelona, 2013) a Barcelona és al carrer nou de la Rambla, sobre el London Bar, el mític London, que avui és tancat. En aquesta planta noble del 1902 i d’estil neobarroc, on s’arriba per una escala estreta, fosca i de parets escrostonades, Catany hi va viure trenta anys. També passava llargues temporades a Llucmajor, el poble de Mallorca que el va veure néixer, el poble on s’ha d’alçar el Centre Internacional de Fotografia, un projecte que ell havia imaginat, pel qual havia batallat i que avui encara bloca una administració poc operativa, que no el desencalla tot i tenir aprovat el pressupost per a fer-lo possible.

Però anem a pams: la casa i estudi de Toni Catany a Barcelona es conserva tal com la va deixar el 2013, any de la seva mort sobtada. Fa poques setmanes hem tingut l’oportunitat de visitar-la, amb Toni Garau, marmessor i director de la Fundació Toni Catany, constituïda pocs mesos després de la mort del fotògraf. Garau és també comissari de l’exposició ‘Toni Catany, d’anar i tornar‘, que es pot veure a la Pedrera de Barcelona fins el 17 de juliol. Una de les activitats paral·leles de la mostra ha estat una visita conjunta a l’exposició primer i a la casa de Toni Catany després, per aproximar-se a la seva vida i obra, que en Catany eren un tot, una simbiosi sense fronteres. Alain D’Hooghe, galerista i editor, també comissari de l’exposició, explica en el documentari ‘Toni Catany, el temps i les coses‘: ‘Entrar a casa del Toni Catany és entrar en el seu món. Mai com allà he vist traslladat l’univers d’un artista. Perquè la fotografia de Toni Catany és lligada a la seva vida, a la seva quotidianitat, als seus viatges, a les seves grans idees sobre la poesia, sobre la cultura…’

Un dels florers de Toni Catany, a l'exposició 'Toni Catany. D'anar i tornar'.
Una de les floreres de Toni Catany, a l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’.
Les diferents càmeres que va utilitzar el fotògraf, a l'exposició 'Toni Catany. D'anar i tornar'.
Les càmeres que va fer servir el fotògraf, a l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’.

L’exposició, una prefiguració de la seva obra
Visitar primer l’exposició és fer un camí per entendre la seva obra: ‘Toni Catany, d’anar i tornar’ aporta una mirada de conjunt de l’obra del fotògraf i, tot i que fuig de la retrospectiva, ofereix una prefiguració d’algunes de les grans sèries fotogràfiques que va realitzar i que, vistes en conjunt, guanyen la peça individual, perquè cada sèrie constitueix un relat. Així, ens endinsem en l’univers Catany a través de les seves primeres fotografies i, tot seguit, la mostra s’organitza temàticament, mitjançant algunes de les sèries més destacades en què va treballar. Per exemple, ‘Somniar déus’, títol tret d’un vers de Blai Bonet, que fou un encàrrec on va fotografiar ballarins nus. Catany va deixar escrit el seu objectiu: ‘Donar vida a les estàtues. Com podia fotografiar nus sense que semblessin artificials? L’expressivitat del cos en moviment. Tractar-lo com un rostre, com un paisatge, com allò que és capaç de provocar i experimentar emocions. Divinitzar el cos.’ També es mostra la sèrie de ‘Mirades fortuïtes’, retrats de persones de tot el món que miren a càmera, plenes d’expressivitat. Hi ha ‘Natures mortes’, que segurament són les fotografies més conegudes de Catany, hi trobem una sèrie que va fer de ‘Parets mestres’, també els ‘Altars profans’ i els ‘Cossiols’, que la seva mare utilitzava per posar plantes al pati de casa. Són cent cinquanta fotografies, que l’autor havia donat per bones, còpies vintage i també còpies realitzades pel mateix Catany, la majoria de les quals inèdites.

Imatge de l'exposició 'Toni Catany. D'anar i tornar'.
Imatge de l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’.

L’exposició comença amb la primera fotografia que Toni Catany va fer tenint consciència de ser fotògraf. És del 1967 i es titula Nin a Eivissa. Catany tenia vint-i-cinc anys i havia fet un curs de fotografia per correspondència. Per això es considerava un fotògraf autodidacte, tot i que, després de deixar els estudis de química, va passar per Belles Arts. El primer viatge llarg que va fer va ser com a fotoperiodista, per a la revista Destino, acompanyant l’escriptor Baltasar Porcel. Junts visitaren Egipte i Israel, poc després de la Guerra dels Sis Dies. Va ser el primer contacte amb la Mediterrània. Sobre aquesta experiència, va escriure als seus dietaris:

«Tot em venia de nou: unes coses em xocaven perquè m’eren desconegudes, però d’altres em sorprenien per familiars. Així vaig descobrir la relativitat de les coses i em va néixer l’interès per viatjar. […] En el meu primer viatge al Marroc vaig descobrir el meu interès per la Mediterrània. La meva magdalena de Proust és un melicotó. Una mossegada, i aquell gust, que feia tants anys que no sentia, em va fer revenir mil records d’infantesa. […] Mallorca és el centre de la Mediterrània, encara que sé que no ho és. Des del terrat de ca nostra, a Llucmajor, es veu Cabrera. Sé que més enllà hi ha altres terres, la costa de l’Àfrica, que ens convida a somniar.»

Una casa per a sentir i acumular
La casa de Barcelona de Toni Catany és la que va triar per sentir i acumular, explica Toni Garau, ja a casa del fotògraf. Mostra el seu món, que és fet d’objectes recollits en els viatges i que sovint tenen una vinculació amb la Mallorca de la infantesa, que era la seva arcàdia. Hi trobem unes quantes floreres fetes per la seva mare i la seva tia. Les floreres tenen una tradició europea que a Mallorca encara perviu. Catany tenia fascinació per les floreres, per les miniatures, per les catifes, per les teles de llengües mallorquines també dites ikats, per les tovalles amb brodat mallorquí que feia sa mare… La casa n’és plena. També era un bibliòfil.

Objectes de la casa de Barcelona de Toni Catany.
Objectes de la casa de Barcelona de Toni Catany.

«L’instant decisiu és l’instant en què pitges el disparador de la càmera per captar una imatge fugissera, irrepetible. És el que practicava el gran fotògraf de reportatges que va ser Cartier-Bresson. […] Però disparar a l’instant precís no equival a aconseguir una bona fotografia. Hi ha altres maneres d’aconseguir imatges interessants, a banda de les fugisseres. Al món, a part de tot el que es belluga, hi ha també calma i repòs. Hi ha temes dignes de ser fotografiats que no requereixen l’instant decisiu.» Ho va escriure el fotògraf en el seu dietari.

Un altre fragment de la casa del fotògraf, amb la fotografia 'El gessamí (Mussa), 1999.
Un altre fragment de la casa del fotògraf, amb la fotografia ‘El gessamí (Mussa), 1999.

És d’aquí que neixen sèries com ‘Natures mortes’, ‘Bodegons’, ‘Altars profans’ o ‘Cossiols’. Així ho va escriure:

«Els bodegons solen sortir dels objectes de ca nostra que he recollit en el decurs dels viatges, com si fossin souvenirs. Vaig agafar unes copinyes del Carib. De retorn a Barcelona, vaig sentir nostàlgia d’aquell mar i això em va portar a fer alguns bodegons: una petxina desgastada que vaig recollir a Isla Margarita és molt pareguda a una ametlla que em van regalar a l’Índia. A les meves fotos mescl records i experiències. El que és realment difícil és crear una atmosfera.»

La tela de collir ametlles
Catany venia d’una família benestant, que tenia una explotació agrària, d’ametllers i garrofers. I l’altra part de la família havia tingut una fàbrica de sabates. Ell tenia un arrelament a la terra molt especial, comenta Toni Garau. I n’explica una anècdota: en moltes sèries fotogràfiques la tela de fons que fa servir és la que la seva família emprava per recollir ametlles. Una tela tacada del color de la terra vermella, bruta, plena de la sang dels insectes que s’hi enganxaven. És aquesta textura de tela viscuda i treballada la que dóna el caràcter al fons de moltes de les seves fotografies. I diuen que una vegada Catany va demanar a la seva tia que li enviés una tela d’aquestes de recollir ametlles i ella n’hi va enviar una per estrenar, que el fotògraf tot seguit va retornar-li. No li servia aquell fons asèptic.

Toni Garau, director de la Fundació Toni Catany, durant la visita a la casa del fotògraf a Barcelona.
Toni Garau, director de la Fundació Toni Catany, durant la visita a la casa del fotògraf a Barcelona.

Les fotografies de Catany encarnen el valor de la senzillesa com a fet poètic, una senzillesa que es pot trobar en qualsevol lloc del món on encara resti genuïnitat. Catany posa costat per costat peces de valor econòmic i peces que són pròpies de la cultura popular i l’artesania, que sovint vénen de racons de món molt allunyats. El món de Catany es classifica d’una manera natural, diu Toni Garau, que en destaca el sentit i la transversalitat que donava als objectes. A més, Catany no va deixar mai de vincular els elements de tot arreu amb el seu univers mallorquí:

«A Isla Margarita les flors, la fruita, les senzilles i sàvies arquitectures sense arquitecte, plenes de color, habitades per gent amable i acollidora. M’adorm pensant que una olor de salobre i pinassa és l’únic que em manca.»

Catany va viatjar per mig món i en aquests viatges treballava molt. La sèrie ‘Mirades fortuïtes’, de retrats de gent de tot arreu, és una de les parts de l’obra del fotògraf més rellevant. Ell explicava:

«Jo som molt tímid. M’aproxim al retrat quan vaig de viatge generalment, i no viatjo mai tot sol. Com que la gent que m’acompanya normalment és més llançada que jo, els dic: ‘Vull fotografiar aquell d’allà.’ I ells els li ho demanem. En essència has de ser ràpid, si no es posen nerviosos. Els dic: ‘Per favor, miri a càmera, posi’s seriós, no somrigui.»

Catany va viatjar a Egipte, Israel, Itàlia, Portugal, Costa d’Ivori, Mali, els Estats Units, el Marroc, Tunísia, Grècia, el Sàhara Occidental, Turquia, Veneçuela, Líbia, Síria, Jordània, l’Illa de Pasqua, Ghana, l’Iran, Cuba, l’Índia, l’Argentina, el Líban, la República Dominicana, Etiòpia, Sardenya, Mèxic, Malàisia, Laos, Cambotja, el Vietnam, Indonèsia, Singapur, Bangladeix. Havia dit: ‘El viatge d’aventura no m’interessa. No tinc esperit aventurer.’ Toni Garau recalca que no és la geografia, sinó la sensibilitat que marca l’obra de Catany.

El Centre Internacional de Fotografia Toni Catany
Toni Garau mostra les estances, el preuat colomer de la terrassa, que és ple de cossiols i de plantes, i que Catany n’estava enamorat. Per al director de la Fundació Toni Catany, és imprescindible de difondre l’obra del fotògraf i anar conscienciant del llegat que va deixar, la major part del qual és inèdit encara. Garau no deixa d’explicar tampoc el gran projecte que va imaginar i definir Toni Catany: convertir la casa materna de Llucmajor en un Centre Internacional de Fotografia. De moment, la fundació, que gestiona el llegat fotogràfic, ja organitza cada any una exposició de Catany tot esperant que el projecte del centre es desencalli. A Llucmajor, al claustre, aquest 29 de setembre s’inaugurarà l’exposició ‘Venècia negra’, sobre la sèrie de fotografies que va fer d’aquesta ciutat italiana que el tenia fascinat. La Venècia fosca, on l’aigua esdevé mirall.

El menjador des de fora.
El menjador des de fora.
El colomer.
El colomer.

El fet és que el Ministeri d’Indústria i Turisme espanyol ja va aprovar una partida de 4,2 milions d’euros per a la creació del centre. Tanmateix, la gestió de fer arribar aquests diners al Consell de Mallorca –que és qui té les competències en cultura– des del govern balear per mitjà d’un conveni no es desencalla. Des del 2009 que hi ha la partida aprovada, es lamenta Garau. ‘L’obra de Catany –diu– genera consens, però ni així no es desencalla.’

Mentrestant, la fundació no deixa de treballar, amb pocs recursos però molt optimitzats. És l’esperit Catany, el seu art i la seva sensibilitat, que són els d’un artista d’avui, que entenia el seu fer d’aquesta manera:

«La matèria primera de l’art és inesgotable. Es troba pertot arreu. Cal, però, anar amb els ulls ben oberts i saber mirar. Tres són les claus essencials de tota obra d’art digna d’aquest nom: el símbol, la imatge i l’ofici, que són els que provoquen l’emoció.»

El fotògraf Toni Catany.
El fotògraf Toni Catany.
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.