Avui s’acaba de manera oficial la campanya més insòlita de la història del nostre país, una campanya que al mateix temps ha estat la més èpica. L’acte unitari dels partits del sí, aquest vespre a les Fonts de Montjuïc de Barcelona, marcarà el to amb què arribarem a diumenge, a l’obertura dels col·legis electorals. Hi arribarem, en qualsevol cas, amb una victòria clau ja al sac i ben lligada: aquest país ha resistit totes les pressions i totes les actuacions il·legals que s’han interposat per tal d’impedir a la força la celebració del referèndum.

Ho va fer especialment el 20 de setembre, quan una mobilització popular impressionant i la fermesa del govern català van aturar el cop d’estat. Aquell dia, aturant aquell cop, no tan sols es va salvar la campanya del referèndum i el referèndum mateix, sinó que es van salvar el futur del país i les seues institucions. El futur de la democràcia, de fet. L’1 d’octubre passarà a la història de Catalunya amb tota seguretat, però segurament al seu costat hi hauria de passar el 20 de setembre, i amb lletres majúscules.

Aquella nit, després d’un llarguíssim dia de feina, em vaig arribar a la Gran Via cantonada amb rambla de Catalunya, no pas com a periodista sinó com un sediciós més, com un ciutadà més que volia expressar el que sentia. I hi vaig trobar milers de persones i un ambient, una atmosfera, una llum, que em va recordar places i carrers on des de fa dècades he tingut la sort de viure esdeveniments excepcionals arreu del món. Allò era –allò tenia la llum de– una revolució. Les revolucions tenen una llum especial quan es fa llarga la nit i aquesta vegada jo la veia no pas a Berlín ni a Tallinn, no pas a Ciutat del Cap ni a Pequín, sinó a la meua Barcelona. No sé fins a quin punt en sou conscients, però això és el que passa: protagonitzeu tots plegats una revolució democràtica, que és orgullosa i ferma, que és al mateix temps responsable perquè sap amb seguretat com guanyar.

Ja és divendres i el referèndum serà diumenge. Fa vuit dies, poc que ens podíem pensar que tot seria tan fàcil com es veu avui. Fa vuit dies vèiem la policia paramilitar espanyola assaltant impremtes, rebíem visites amenaçadores a les redaccions dels diaris, es detenien de manera completament irregular alts càrrecs del govern, s’assaltaven seus de partits polítics, particularment la de la CUP, per mirar de provocar una violència que, tanmateix, no ha existit. La lliçó que dóna aquest país al món és, en aquest sentit, excepcional.

Per això aquestes dues setmanes passades les haurem de guardar molts anys en la memòria perquè han mostrat la millor cara del nostre país. Hem vist bombers enfilats a les teulades clamant pel referèndum i el públic del Liceu cantant ‘Els segadors’ en protesta contra la repressió. Hem vist els carrers curulls d’estudiants i els funcionaris aplaudint els seus caps. Hem vist cartells artesanals envaint els carrers i el repic d’atuells des dels balcons. Hem vist els estibadors del port fent sonar sirenes perquè no puga dormir la policia d’ocupació i el conseller d’Interior mantenint-se ferm, no acceptant les ordres il·legals que Espanya volia endossar-li. Hem vist anuncis prohibits, actes prohibits, encartellades prohibides. Hem canviat els DNS dels nostres servidors a mesura que anaven fent-se la il·lusió que tancaven webs. Hem fet servir Twitter com la millor de les armes imaginables. I hem cantat que els carrers seran sempre nostres, perquè de moment ho són. I hem desplegat pancartes de les cases més altes. I hem parlat, casa a casa, carrer a carrer i bar a bar amb tothom que encara necessitava escoltar-nos. Hem saludat la república amb insígnies enganxades a la jaqueta i amb adhesius posats en els llocs més inversemblants. Hem pintat passos de vianants i els hem convertits en estelades. Hem tret els tractors, símbols de la dignitat de la terra, i els hem duts a defensar els col·legis. Hem abraçat cadascun dels batlles que han estat cridats a declarar precisament perquè ens representen i perquè són conscients de què implica això. Hem estat al costat dels detinguts perquè sabem que són gent digna i honorable que s’ho ha jugat tot per nosaltres.

I després de tot aquest esforç, d’haver passat per tot aquest combat, ara ja som a poques hores de distància de l’objectiu que ens havíem proposat el primer dia. Ahir us deia que era important de no abaixar la guàrdia en cap moment, que calia treballar i continuar treballant i treballar encara més. Avui, a punt de tancar la campanya més important de la nostra vida, deixeu-me que ho torne a dir però que també us diga que feu el favor de gaudir i de gaudir molt de tot això que passarà a partir de demà. Feu-ho ni que siga perquè, després de tantes i tantes generacions de resistents, nosaltres som la generació privilegiada que ha estat cridada a guanyar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]